Tenim un país trinxat. Això és una obvietat. Però principalment tenim un país sotmès, sobretot mentalment. Els socialistes, part fonamental de la repressió espanyola, funcionen com una gran maquinària de normalització, ara des de les institucions gràcies a ERC. Ràpid i senzill, “normalització” significa reduir al folklore museístic qualsevol noció o aspecte de la Nació catalana, i provar d’esborrar el passat recent socialista com a repressors necessaris. Perquè val la pena recordar que el 155 no es va aprovar sol, ni tampoc el Decretazo Digital ni Pegasus.
Però centrem-nos. Per normalitzar el país es necessiten molts ingredients, i els socialistes són bons cuiners i millors carronyaires, especialistes a aprofitar les circumstàncies. Per normalitzar, necessites tres elements imprescindibles: eliminar líders, cansar votants i virar el debat. Han assolit 2 de 3.
1) Eliminar líders: Al llarg dels darrers 8 anys ho han intentat tot per eliminar-los: presons, exilis, campanyes judicials, policials i mediàtiques, espionatge il·legal, coaccions i un llarg etc. El resultat final és bo per ells. La majoria s’han retirat o readaptat al marc espanyol. I amb qui no han pogut ni retirar ni reeducar, com el president Puigdemont, han optat per una segona via, més lenta però també efectiva: el desgast, l’oblit i la desconfiança.
2) Cansar els votants: “No et deixarem mai sol, president”, era una frase recurrent fa vuit anys. Però la temporalitat és relativa. Qui no està cansat després de 8 anys? D’un temps llarguíssim de tensió permanent, de repressió, de por, de divisions, de persecucions, d’una pandèmia i de només poder aguantar la posició però no d’avançar? Tu pots tenir unes ganes irrefrenables de veure Oques Grasses, però si davant teu tens una cua de 100.000 persones, t’acabes cansant d’esperar i ho deixes estar. Salvant les mil diferències, això és una mica igual. El president Puigdemont fa 2.940 dies que està a l’exili i, si els poders fàctics de l’Estat estan impedint el seu retorn, és bàsicament per assolir aquest objectiu. Un president que torna de l’exili sense passar per Estremera és una derrota històrica de l’Estat espanyol. Un president que torna de l’exili sense haver renunciat a la independència i amb voluntat de continuar la feina sobre el terreny, és una amenaça directa a l’Estat espanyol. Per això, com deia Rubalcaba, “El Estado pagará el coste de quitar de en medio a Puigdemont”
Per assolir aquest gran objectiu nacional, Espanya juga amb diferents cartes: el Tribunal Suprem, el temps-desgast, el relat de la desconfiança i un actor polític nou que els sigui útil. S’han escrit rius de tinta sobre el Suprem. Del desgast, n’acabo de fer una pinzellada. La desconfiança? Imprescindible. Això, els socialistes, ho han explotat molt bé. Si no pots empresonar un líder, si no el pots reeducar, has de procurar dues coses: que l’oblidin i sobretot que en desconfiïn. Foc nou. Traïdors. Paguetes. Covards. Farol. Col·laboradors. Són etiquetes d’un relat emprat per alguns que creien (i creuen) que la independència és prémer un botó, però sobretot és un relat que s’ha amplificat des dels ressorts de l’Estat, en mans socialistes, especialment a través de les xarxes socials. No són pocs els centenars d’exemples que he anat trobant els darrers mesos de perfils que comenten qualsevol publicació utilitzant aquests conceptes. Perfils que, a primer cop d’ull, diries que és d’un independentista de pedra pica emprenyat i decebut. Fins que revises el perfil, i és més espanyol que Rubalcaba. El perfeccionament de les tècniques antiindependentistes de l’Estat espanyol són magnífiques i cada cop més depurades. Avui Cambridge Analítica és d’aficionats.
Tenim exemples d’altres processos d’independencia al món equiparables al català, com Escòcia o el Quebec, però amb grans diferències. Els quebequesos, per exemple, sembla que l’any vinent obtindran la majoria absoluta després d’anys de travessa pel desert. I això sense cap repressió. Però aquests anys no els han dedicat a buscar traïdors, ni cagats, ni paguetes (conceptes patentats per activistes de sofà i explotats fins a l’infinit pels socialistes) sinó a analitzar què havia sortit malament, a valorar fortaleses i debilitats i preparar-se pel següent embat. I aquí arriba un altre dels grans elements que no s’han de perdre de vista: ells, a diferència nostre, no han perdut de vista el seu objectiu. I aquí arribem al tercer punt, que és dels més importants.
3) Virar el debat. El gran èxit socialista ha estat aconseguir virar el debat dins de Catalunya. Ja no es parla d’independència, ni dels maltractaments espanyols a Catalunya (des d’inversions a mobilitat), de la diferència abismal que seria viure en una República i no en una autonomia, o de com hauria de ser aquesta República. Hi ha hagut una transició: de la independència a la lluita antirepressiva, d’aquesta a la pandèmia, i de la pandèmia a la immigració. Ara tot està centrat aquí, fins a nivells tan surrealistes com observar a independentistes que prefereixen una Catalunya espanyola però blanca i catòlica a una República Catalana multicultural.
Per arribar fins aquí s’han treballat moltes coses. Com apuntava abans, el desgast, el pas del temps, una pandèmia (que hom no menciona mai, però que va provocar canvis substancials de prioritats en molta gent), cultivar el relat dels “traïdors”, fomentar la guerra fratricida permanent entre partits independentistes (una de les especialitats de Madrid) i practicar una política d’enviament massiu d’immigrants al país. Perquè això és així, agradi més o menys escoltar-ho. Només cal mirar quants immigrants rep (envia) l’Estat espanyol a Catalunya i quants a la resta de l’Estat. No ara, els darrers quatre anys. Motius? Molts. Però abans, uns aclariments.
El primer, que Catalunya és una terra d’immigrants. A veure qui troba catalans mil·lenaris, que hi cabríem en un solar. El problema d’ara és que n’han vingut molts de cop i que molts (no la majoria) tenen una religió diferent i, sobretot, vesteixen diferent. El desconeixement i prejudicis tampoc ajuden: un marroquí aprendrà abans català que un argentí (per cert, la comunitat d’immigrants més gran a Barcelona). El segon, que el fenomen migratori no anirà a menys sinó a més. Per saber això, però, un ha de llegir una mica què està passant al món, especialment al continent africà. El tercer, que Catalunya no pot aixecar murs per evitar immigrants ni els pot expulsar. No només no té capacitat material, tampoc té competències. Ni que fóssim independents podríem. No vivim aïllats del món i existeixen lleis per sobre dels Estats; que li preguntin sinó a la totpoderosa Meloni. El quart, i més rellevant, que si adoptem la mirada trumpista destruirem el llegat catalanista. Resumit: o integrem o desapareixem. El cinquè, lligat amb el quart, és que Catalunya sí que ha de poder posar condicions: qui, quants i com arriben els immigrants. Això significa el control del flux, el poder per fixar condicions (professió, residència, llengua, reagrupaments, etc) i la capacitat d’absorció anual (integració).
Fets aquests aclariments, reprenc els motius pels quals l’Estat espanyol ha estat altament interessat a enviar la majoria d’immigrants a Catalunya. Fer-ho té molts beneficis: modifica resultats electorals, tensiona la societat amb temes com la llengua (provocant que s’hagi de tornar a la lluita bàsica) i tensiona tota l’estructura social, administrativa i política.
D’aquest enorme còctel (postprocés, repressió, pandèmia, caïnisme, cansament i immigració) en sorgeix un actor polític nou que és una barreja de tot: Aliança. Un actor que és aigua caiguda del cel per assolir el viratge: ja no estem en “guerra” contra Espanya sinó contra l’Islam. Final de partida. Hi ha una màxima que tothom ha d’entendre: Aliança és la millor assegurança per a la presidència de Salvador Illa. Els socialistes, que són hàbils, fa temps que ho han olorat i per això els promocionen tant com poden. I no només ells sinó també el seu entorn polític i mediàtic: que Junqueras afirmi que Aliança és un producte del CNI no és una teoria conspirativa seva o que hagi perdut el nord, forma part d’una estratègia pactada (com tot) amb el PSC per donar-los ressò, victimisme i notorietat. Els situen cada dia al centre del debat. Per això Salvador Illa procura enfrontar-se amb Orriols a cada ple. Per això els mitjans (sobretot espanyols) donen tanta cobertura a Aliança. Per això les enquestes per encàrrec (sobretot el CEO, en mans del govern socialista) els projecten grans resultats. I ho faran cada cop amb més intensitat i situant-los com a segona força per poder polaritzar amb ells i neutralitzar a la resta. És indiferent que no sigui real, com els 37 escons que el CEO donava a ERC a les últimes eleccions (en va obtenir 20), el que és important, com en aquell moment, és crear un marc polític, mediàtic i mental. PSC vs Aliança. Illa vs Orriols. Estabilitat vs extremisme. Pels socialistes no hi ha millor fórmula possible. Aliança, n’estic segur, no forma part d’aquesta estratègia, senzillament l’accepta.
Algú es pot preguntar per què una operació d’aquest calibre. Doncs és senzill: els seus càlculs són que Aliança es mengi a Junts, que això comporti la desaparició del president Puigdemont, que Catalunya sigui ingovernable a les pròximes eleccions i que l’única suma possible sigui un tripartit PSC, Junts, ERC en pro de la democràcia i l’estabilitat. Amb Salvador Illa de president, clar. És un pla perfecte.
El PSC, ERC, els Comuns… el mateix Estat espanyol, prefereixen una Aliança a un Junts, perquè els facilita la vida. Els és molt còmode la confrontació light amb ells al voltant dels immigrants i la religió. Una confrontació dins el marc autonòmic amb un partit que ni tan sols els fa pessigolles a Madrid perquè no s’hi presenten. Còmode i útil, perquè els regala la mort política del seu enemic N1, els facilita un govern de “concentració democràtica”, els hi dóna pau i estabilitat a Madrid i, també, a les cancelleries internacionals. En definitiva, certifica la normalització de Catalunya.
L’estratègia és clara. Les peces estan posicionades. I l’operació ja fa temps que està en marxa. El resultat, incert. Perquè hi ha elements que ells no controlen, com el TJUE. Per això estan ara mateix enfadats, i per això no trigarem a veure una gran cortina de fum que ho tapi. Però en gran mesura, el resultat de tot plegat dependrà del grau de maduresa política dels ciutadans de Catalunya.
Aleix Clarió i Herranz
Assessor en comunicació digital
aleix.clario.herranz@gmail.com
Si volem avançar, és imprescindible canviar de cromos i d’àlbum. Els protagonistes de 2017 no tenien cap intenció d’arribar a la independència. Només cercaven posicions dominants per millorar el finançament; però sense qüestionar mai el marc espanyol. Ben clar ho va explicar na Carme Forcadell. El 155 va ser la seva excusa perfecta per fer-nos creure que la independència és una quimera i “lasciare ogni speranza”. Per això, qualsevol cosa que serveixi per jubilar ex-presidents, ex-vicepresidents et alii, ha de ser forçosament útil. I no els estic titllant de “traïdors” ni de “covards”; sinó, senzillament, de mentiders i inútils. Junts i Esquerra no serveixen. Per sanejar i dignificar el Raval, calia enderrocar-lo totalment, i refer-lo de cap i de nou (Oriol Bohigas). No es va fer; ara no és res més que un narcobarri. Volem el mateix per a Catalunya?
Sabeu què ha dit el govern d’Ottawa, tot referir-se a un hipotètic proper referèndum al Quebec? “Recordeu com van acabar els líders catalans: a la presó”. Amenaça directa. L’exemple espanyol s’estén