França estrena el seu 5è primer ministre de l’Era Macron, on els PM duren com a molt un parell d’anys i, darrerament, només uns mesos. La caiguda del PM és a causa d’haver proposat una sèrie de retallades bestials (econòmiques i laborals) sense precedents. Segurament no ho va fer per gust sinó perquè va fer números: França va cap a un Estat fallit i la seva economia intervinguda pels homes de negre. Sembla increïble, però l’escenari és aquest. Pocs dies després, Alemanya també va fer un avís a la seva població: el sistema actual està col·lapsant i no aguantarà gaire més sense profundes i doloroses reformes. No hi ha alternativa.
Mentrestant, a Espanya, que viu en una perpètua guerra civil política, judicial, policial i mediàtica, ha entrat en la seva enèsima confrontació i polèmica per la no aprovació de la tramitació de la reforma laboral. Segurament no hi ha mesura que generi més consens social que el fet de treballar menys i cobrar el mateix. Tant de bo; soc el primer a firmar. El problema rau en si això és aplicable sense carregar-te tota la economia i si es pot aplicar en un context internacional on tot el sistema actual fa aigües. Perquè, avís pels qui viuen en una bombolla, no serem una excepció i, més d’hora que tard, aquesta realitat arribarà aquí.
Parlem clar: la mesura que volia portar a tràmit Sumar no s’aguanta per enlloc. Es pot endolcir com es vulgui, però aquesta és la realitat. Una llei unilateral, uniformadora, sense càlculs reals ni previsions de futur. Ideologia contra realitat. El problema és que han venut a la ciutadania que podrien treballar menys i cobrar el mateix, que el sistema ho pot cobrir, i que qui produeix la riquesa (les PIMES i l’autònom) ho pot assumir sense problemes. I res més lluny de la realitat. En l’imaginari col·lectiu, l’empresari és aquell home gran, greixos i calb, que té 1.000 treballadors explotats en fàbriques de carbó. De la mateixa manera que l’administració (tota) fa temps que tracte els ciutadans amb presumpció de culpabilitat i no d’innocència, portem massa temps amb una visió distorsionada del que és l’empresari català, la majoria del qual són PIMES amb menys de 10 treballadors. I si això ho fem inviable, el resultat no serà una jornada laboral de 37,5 hores sinó una jornada laboral de 0 hores. Si no hi ha equilibri, el sistema implosiona.
La memòria de la gent, col·lapsada d’informació permanent per mil canals i plataformes, tendeix a eliminar ràpidament de la seva memòria el que passa i, la majoria, fa temps que davant de l’espectacle de la política, ha decidit desconnectar de tot, perquè ja té prou feina amb els seus maldecaps diaris. Segurament per això ha caigut ràpidament que el PSOE no estava d’acord amb la llei de reducció de la jornada laboral. El PSOE, a través del seu ministre d’Economia, deia que no veia clar quan ho van començar a negociar entre socis de govern. Que no veia clar que no es negociés amb totes les parts implicades i tot es reduís a un pacte amb els sindicats. No veia clar els números (la mesura suposa uns 24.000 milions d’euros), no veia clar no flexibilitzar-ho, no tenir en compte les PIMES i un llarg etc. Díaz es va enfadar i li va dir “mala persona” en públic. Dades contra emocions. Objectivitat contra personalismes. Es va encetar l’enèsima crisi PSOE – Sumar, i davant d’un trencament realista del govern que els duria a unes eleccions que perdrien, el PSOE va cedir i es va rentar les mans amb el tema, deixant que Sumar fos qui liderés aquesta iniciativa. Però Díaz ha deixat anar passant el temps, no s’ha mogut, no ha acceptat cap modificació i, és clar, no ha obtingut els suports necessaris. I la seva reacció (també la dels socialistes, que no estan a favor de la mesura però aprofiten el moment) ha estat iniciar una campanya de desprestigi contra Junts, amb la inestimable col·laboració dels seus sindicats (UGT i CCOO) i del PSOE bis, és a dir, d’ERC, que vota favorablement a tot el que li diu el govern espanyol, encara que vagi en contra de Catalunya.
La pregunta nuclear que ens hem de fer és molt bàsica: Si el model econòmic i social que Sumar/Comuns, ERC i PSOE volen imposar a Espanya i Catalunya és el de França, estem parlant de la crònica d’una mort anunciada. De fet, l’estem veient en directe. Si, per contra, volem un model sostenible, on hi hagi equilibri entre productivitat i drets laborals, les coses s’han de començar a fer radicalment diferents.
El carril central de la política segurament és més avorrit, no es pot resumir en eslògans fàcils ni en proclames que queden bé en vídeos de 30 segons. No hi cap en allò que tant els agrada a les teòriques esquerres, que són les pancartes, fàcils de produir i des d’on no cal aprofundir en cap debat. Les pancartes són grans i ho tapen tot, també la intel·ligència. La reducció de la jornada laboral (i totes les grans mesures que afecten l’economia i tota la població) requereix profunditat, de debat realista i amb totes les dades sobre la taula, de diàleg i de consens, de confrontar models, d’equilibrar pros i contres, de mirada interna, però també internacional, de flexibilitat i de realitats, que poden ser molt dispars. Però l’actual política de la majoria dels partits espanyols i catalans és a una galàxia del que hauria de ser.
Si Sumar volgués ser un partit seriós (i més encara formant part d’un govern) i vol tirar endavant una mesura que afecta tota la població i l’economia, hauria de treballar perquè fos una mesura amb el màxim consens econòmic, social i polític: un l’acte transversal abans que una votació parlamentària. Hauria de preveure gradualitat i excepcions en l’aplicació, hauria de tenir present la realitat del teixit econòmic (que és molt variat), hauria de calcular què costa a les arques públiques anualment (i es pot assumir), hauria de preveure que econòmicament sigui sostenible en el temps i que no provoqui en el futur un d’any major del bé que persegueix en aquest moment.
Però Sumar ha fet tot el contrari: va decidir redactar una llei només des del seu punt de vista, amb més ideologia que ciència, negociant només amb els sindicats i barallant-se amb el seu soci, el PSOE, que no ho veia gens clar, però va cedir per no anar a eleccions. Sense consens, sense negociació, sense flexibilització, sense excepcions, sense mirar la realitat del teixit econòmic (i molt menys encara el català), sense calcular com es paga i com es manté en el temps, sense calcular que sigui una mesura que no acabi sent perjudicial per a tothom i, és clar, amenaçant a tothom que aixecava el dit per dir-los “així no”.
Però Junts s’ha plantat. L’avantatge que tenen és que les pressions, els xantatges, les paraules gruixudes i les amenaces els hi rellisquen, perquè fa anys que aguanten de tot, també de les esquerres que no van dubtar a suprimir la sobirania catalana i les nostres institucions amb el 155. Aquelles esquerres que han perseguit l’independentisme durant anys fins i tot amb sistemes il·legals.
Junts podia estalviar-se el merder. Aprovar i avall. Podia practicar la política de quedar bé i tot va bé. Podia aprovar la tramitació, perdre el temps amb esmenes que no s’haurien acceptat i finalment votar a favor de la llei. Però ha escoltat el seu país (Catalunya), ha analitzat la llei, ha demanat canvis substancials per evitar que sigui perjudicial per Catalunya i s’ha plantat quan Sumar ha tirat unilateralment. Està Junts en contra de reduir la jornada? No, hi està a favor. Però no al preu de destruir l’equilibri econòmic.
Si Sumar fos un partit seriós i intel·ligent, i no un partit de pancarta i eslògans de paper maixé, conscient que els vots que li fan falta és d’un partit que li diu “sí” a la mesura però “no” al redactat actual de la llei, no es dedicaria a insultar aquest partit, ni amenaçar-lo, ni llançar els seus servils sindicats a fer manifestacions, sinó que trauria ferro al tema, diria que reformularà la llei, que buscarà de nou el consens de tothom i que confia que finalment s’aprova a la llei. Però a Espanya (i també a Catalunya) reconèixer errors propis sembla que penalitza. I coça endavant.
De fet, la votació d’avui -i la derrota parlamentària- és també per culpa de la incompetència de Sumar. Ho han fet tan malament que fins i tot el secretari general de la UGT ho admetia ahir amb la boca petita. Ha passat molt desapercebut, però el mes de juliol Sumar va ajornar la votació perquè sabien que perdrien i el PSOE estava enmig de l’huracà Cerdán. Ara havia de fer el mateix (i així ho anaven a fer). Però una sèrie d’errors interns de l’equip de Sumar va fer que el text acabes sobre la taula de la Junta de Portaveus, i el PP, Vox i UPN, que van veure incrèduls l’error, van aprofitar per forçar que anés a votació, conscients que amb això podien provocar molt de mal a la vicepresidenta espanyola. Excés de partidisme, d’amateurisme polític, manca absoluta d’altura de mires, de perspectiva més enllà del titular i d’ideologia per sobre de les dades.
Deixem per un altre dia el galdós paper de la UGT i CCOO, que afirmen que “s’ha segrestat la llibertat del poble”. Tornem als eslògans de paper maixé. Però amb l’afegit de la hipocresia: on eren aquests sindicats quan el poble de Catalunya va decidir lliurement i per les urnes esdevenir lliure en forma de República, però Espanya ens va arrabassar aquesta llibertat per la via de la repressió? Perquè si no recordo malament, es van situar al costat dels repressors i no dels reprimits que volien ser lliures. On són aquests sindicats per manifestar-se pel pèssim estat i servei de Renfe? O per protestar contra el dèficit fiscal? O per la no execució crònica de les inversions de l’Estat a Catalunya? O contra el Decretazo Digital? O contra la llei mordassa? Ho deixo aquí, que la llista és infinita, com el seu silenci.
Els pròxims dies veurem moltes proclames indignades, molta pressió arreu i molta tinta contra Junts, i quan els titulars s’esgotin i siguin substituïts per un altre escàndol de corrupció del PSOE, o potser per la DGAIA (si en algun moment ERC explica què va passar amb tots aquells milions d’euros) segurament algú farà un pensament, es redactarà una llei mínimament viable, es començarà el camí de consens que no s’ha volgut practicar aquesta vegada. Veurem.
Aleix Clarió i Herranz
Junts ha fet seguidisme de les polítiques d’esquerres, en temes com la immigració ilegal, la okupació, el control de lloguers, la multireincidencia, la violència als carrers. Solament amb la aparició de la Orriols ha començat a pensar-s’ho. Però ho fa sense el lideratge de Puigdemont, sempre tant dependent dels sondejos, del partit, més que del país.
No els anomeni “sindicats”, digui “menjadores”, on una sèrie de paios han trobat la manera d’arribar a la jubilació sense haver de tornar a la fàbrica.