Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Gràcies, Carrizosa, per defensar la llibertat per parlar en la llengua que «ens dóna la gana»

Breu reflexió sobre la meva pregunta a Carrizosa al FAQS

Bea Talegón
Bea Talegón 30/03/2021
Carlos Carrizosa fent campanya. Europa Press

Dissabte passat vaig participar en el programa Preguntes Freqüents, FAQS, de TV3. Va ser un programa, al meu entendre, ple de qüestions interessants. Vàrem començar entrevistant na Marta Vilalta, d’ERC, l’Elsa Artadi, de JXCAT, i en tercer lloc, en Carlos Carrizosa, de Ciutadans. Personalment, les tres persones amb qui parlar em suscitaven molt d’interès: na Marta i l’Elsa per la importància de la situació actual, amb la conformació del Govern, les dificultats perquè les seves formacions arribin a acords i les perspectives que queden a partir dels dos mesos que s’inicien l’endemà en la no investidura, segona part, de Pere Aragonès.

 

El tercer convidat em semblava interessant per poder-hi comentar la situació actual de la seva formació: els resultats electorals en vots, que els han fet dessagnar tant al Congrés dels Diputats d’Espanya (on van passar de 57 a 10 escons), com en el Parlament, on han passat de 36 a 6. A més, la situació generada per la “fallida” moció de censura a Múrcia i l’estampida de molts dels seus diputats i càrrecs en diferents territoris, era un tema que em semblava interessant d’abordar.

 

La sorpresa (tampoc no tanta) va arribar-me quan vaig sentir la manera tan especial que té en Carrizosa d’analitzar la realitat. La seva realitat. Segons ell, la patacada electoral de les darreres eleccions catalanes es devia al fet que els seus votants van decidir «no anar a votar». No va ser que triessin altres formacions sinó que, «per la raó que sigui» (sobretot s’apuntava a la Covid) no van acostar-se a les urnes. Zero anàlisis en clau política, una cosa que jo ja m’ensumava que un polític seria capaç de fer.

 

Cap mena d’autocrítica. Res. Ni rastre. Per a Ciutadans, els dolents sempre són els altres. Ells no s’equivoquen i no es pot pensar que, ves per on, potser l’estratègia de «muntar ciris» hagi deixat de funcionar-los. Quan jo li vaig esmentar a en Carrizosa això de «montar pollos», li va fer gràcia, però a la vegada també es va molestar. Va pretendre «atacar-me» dient que jo havia anat de suplent en una llista electoral, referint-se a quan vaig ocupar el lloc de Clara Ponsatí durant dues setmanes per poder garantir-li el seu lloc mentre es resolia la pugna amb la Junta Electoral. Pretenia desprestigiar-me per aquest fet, com si fos una cosa del qual jo me n’hagués d’avergonyir. Tot al contrari, per a mi és un fet que, tot i ser ben conscient de les ximpleries que alguns en dirien, era important. Donar suport a una formació que defensa el dret a decidir de manera democràtica i pacífica, no és una cosa de la qual me n’hagi de penedir. A més, sempre vaig dir que ocupava el lloc de na Clara per assegurar-li el seu lloc i que no hi havia en el meu cap, el més mínim interès d’anar a cap llista, ni de sortir escollida, ni de res per l’estil. Em vaig presentar, per no presentar-me. És complicat explicar-li això a algú que no sàpiga què està passant a Catalunya.

 

I precisament, en Carrizosa va dir això mateix: que jo no tinc ni idea del que passa a Catalunya. Que el que munta el «pollazo» (un “lapsus lingüe” que va servir per arrencar-nos a tots una riallada i relaxar l’ambient), és Puigdemont «donant un cop d’Estat». Una afirmació que evidencia que qui no s’assabenta del que està succeint, probablement és en Carrizosa mateix, ja que fins i tot el Tribunal Suprem ha deixat clar que el que va passar l’1 d’octubre no va ser un «Cop d’Estat». Potser per tot això, per aquesta dificultat que sembla tenir el senyor Carrizosa per analitzar la realitat des d’una perspectiva política, tampoc no pugui entendre el significat dels vots i el perquè la gent els ha donat l’esquena de manera contundent. Potser.

 

I el que no m’esperava és el que succeiria després, l’exabrupte que em va deixar anar quan a mi em va agafar per preguntar-li en el meu més que bàsic català. Volia preguntar-li per què durant tot el programa no havia dit una sola paraula en català, una cosa que em sorprenia perquè ell és nascut a Catalunya i va arribar a la política parlant en Català (la majoria dels seus primers discursos al Parlament eren en català), però, d’un temps ençà, tant ell com tothom de la seva formació, eviten utilitzar-lo. El seu discurs, el de Ciutadans, s’ha radicalitzat sobre la qüestió lingüística, fent de la llengua catalana un element de confrontació: han intentat polititzar la llengua catalana fent veure que qui el parla és independentista, que si potser era per això que eviten fer-la servir en públic. Així, amb aquesta sospita, em vaig llançar en català a preguntar-li per què no el parlava tot i estar entre persones catalanoparlants. La seva agressivitat com a resposta, el seu atac contra mi i el seu intent de ridiculitzar la meva tan evident mala pronunciació, em va deixar sorpresa.

 

«Perquè jo parlo el que em dóna la gana». Segur que en Carrizosa va pensar que la seva resposta em deixava a mi en evidència, sense adonar-se que, sense saber-ho, en la seva resposta vaig aconseguir que digués una cosa impensable: clar que sí, senyor Carrizosa, vostè pot i ha de parlar el que li doni la gana. Amb perfecta llibertat. Perquè així succeeix a Catalunya. El problema és que són els de la seva pròpia formació els que es passen el dia dient que la realitat és una altra: que a qui vol parlar en castellà no li deixen fer-ho i que se l’imposa el català. No s’adona vostè que ningú ni li ha imposat cap llengua en el programa de dissabte? Que no veu que vostè pot parlar com vulgui, com fem tots, i que el millor de tot és que ens entenem perfectament? (Em refereixo als idiomes, no al contingut). Precisament perquè vostè, senyor Carrizosa, va fer aquesta declaració de llibertat tan meravellosa, va deixar en evidència que a Catalunya, en aquesta TV3 que tant odien, vostè és absolutament lliure de parlar en la llengua que li doni la gana. Com passa a tot arreu. I sí, vaig ser jo, una castellana castellanoparlant, que entén gairebé perfectament la llengua catalana, encara que la parli malament, qui el va forçar a reconèixer-ho! Perquè si la mateixa pregunta que jo li vaig fer li hagués fet un catalanoparlant, vostè l’hauria acusat de nacionalisme i supremacisme… quan no és veritat.

 

Sí, senyor Carrizosa, vostè parla la llengua que li dóna la gana. Com ha de ser. Com va fer Elsa Artadi (a la qual vostè es va referir) i com va fer la Marta Vilalta, com vam fer tots en el programa, jo inclosa. Malgrat que vostè digui que jo no m’assabento de res sobre Catalunya, el que jo he viscut ha estat exactament a l’inrevés: sempre un absolut i màxim respecte per la llengua en què cadascú ha volgut parlar en totes les circumstàncies on m’he trobat. L’únic problema amb les llengües ha vingut sempre de vostès, de la dreta, que sembla tenir problema amb l’ús del català. Per això li agraeixo que hagi hissat la bandera del «parlar el que li doni la gana» a cadascú. Com ha de ser.

 

Espero sincerament que el seu deure com a parlamentari sigui el de vetllar perquè tothom parli la llengua que vulgui. Ho va fer molt bé en reivindicar la llibertat de tot el món a Catalunya per parlar la llengua que millor li sembli en cada circumstància. Ara només li toca aplicar-lo en les seves polítiques i deixar de perseguir el coneixement de la llengua catalana i el seu ús. Ja veurà com a tothom li sembla fenomenal.