Dilluns, 24 de gener de 2022 - Edició 1278
La República

És l’estratègia, capsigrany! I no la unitat

ERC uneix el destí de la independència al Front Republicà, que abandera Podemos, fins a seduir al PSOE

Cartes dels lectors 14/12/2021
El president del gobierno, Pedro Sánchez i el MHP Pere Aragonès, a les portes de La Moncloa

Alguns han vist en “l’hem perdut” de la Dolors Bassa, l’explicació de l’estratègia del col·laboracionisme. En realitat, la cosa és més complexa. No es tracta, solament, de negar l’1 d’oct-17, sinó de veure com el col·laboracionisme construeix el relat en positiu. Es tracta d’analitzar què expliquen i els seus perquès.

El col·laboracionisme introdueix l’independentisme en el marc espanyol. ERC considera que no s’arribarà a la independència, si A) no s’aconsegueix la República Espanyola i si B) l’independentisme no empeny el torcebraç amb el règim del 78. ERC uneix el destí de la independència al Front Republicà, que abandera Podemos, fins a seduir al PSOE.

Iceta, per la seva part, prova de canviar la mentalitat jacobina del PSOE i Junqueres s’hi avé, acceptant debatre un Estatut d’Autonomia que serà el resultat de la Taula de Diàleg, després de les eleccions espanyoles.
Viure sota l’ala del poder espanyol permet a ERC un discurs ortodox, central i en confluència amb els altres partits espanyols. Molts sobiranistes s’hi han afegit i ve de gust als tècnics, als organismes i als funcionaris. D’aquesta manera el col·laboracionisme penetra en els comportaments i en la mentalitat de la gent.

L’octubrisme i el numantisme de l’independentisme no col·laboracionista els va com un anell al dit. ERC és la moderació, la viabilitat i, en canvi, el Consell per la República és l’estúpid fonamentalisme radical. Pactar amb el govern de P. Sánchez els dona més poder i eficiència que la resta de partits. El peix al cove els situa en un lloc preeminent.

A poc a poc, ERC va fent perdre la fe en la unilateralitat i en la mobilització. El terreny de joc el configura l’estat espanyol. La incomoditat i la impotència d’haver retornat a l’autonomia del 2005 ja no estranya. Si oblidem Puigdemont, hom assumeix amb naturalitat que no hi ha res a fer. Només ens en sortirem si som capaços de canviar de règim.

Puigdemont, el Consell per la República, l’ANC, Junts, poden aixecar les banderes de la transversalitat, les del 52% de vot independentista, etc. i mantenir el discurs numantí de l’1 d’oct-17, tanmateix, és un crit al desert, desconnectat cada dia més: unitat?