Un dels conceptes més utilitzats pel govern de Salvador Illa és el de la “normalitat”. La idea que pretén inculcar és la d’haver superat el temporal del procés i la repressió per arribar a la calma, la d’haver silenciat i soterrat les reivindicacions independentistes per entrar, novament, en una normalitat institucional autonòmica. Si a la “normalitat” hi afegim l’eslògan “el Govern de tothom”, ja tenim el còctel perfecte per anestesiar una societat catalana exhausta de lluites i desconcertada per les desercions de molts dels que van liderar-les. I aquest elixir hipnòtic també serveix per fer teràpia de grup entre els membres del Govern de Catalunya, i així mirar de superar l’enorme quantitat de situacions anormals que acompanyen aquesta legislatura.
El govern de Salvador Illa és, després de l’anterior govern en minoria de Pere Aragonés, que va durar només un any i mig, el que té menys diputats vinculats al partit governamental dels quinze governs que hi ha hagut a Catalunya des del 1980. Un cas, per tant, poc normal, infreqüent. A més, el suport dels partits que van investir Illa president no ha generat l’estabilitat governamental prevista i, de moment, el govern no ha aconseguit aprovar cap llei de pressupostos i ja veurem si és capaç d’entabanar els republicans per aprovar-ne alguna sense complir amb els compromisos d’investidura i impulsant una acció de govern autonomista i soporífera. Els comuns, que són mitja dotzena, en aquest escenari no poden aspirar a ser més que un simple satèl·lit del PSC, malgrat l’excés de gesticulacions d’esquerranisme estèril que no exciten ni els seus fidels correligionaris.
El govern del PSC també veu com la teòrica fortalesa de tenir un govern espanyol “socialista i progressista” s’està desfent, de manera excepcional, com un terròs de sucre. Els enèsims casos de corrupció que afecten el PSOE, i aquesta vegada també l’entorn més immediat del president Pedro Sánchez, deixen el govern del PSC orfe i abandonat. Veurem fins on arriben els casos que s’estan investigant, però ja hi ha una cosa segura i demostrada: el PSOE, a diferència del PP, no controla l’estat, i encara menys l’estat profund, que ara li ha girat l’esquena. I un govern català feble amb un govern espanyol del mateix color arrasat pel deep state i engolit per aquelles clavegueres que, uns i altres, han utilitzat per “normalitzar” la societat catalana, no és un símptoma de robustesa. A més, també ha quedat demostrat que els mitjans de comunicació d’esquerres i de clara submissió al PSOE i al PSC són un bluf. Des del punt de vista comunicatiu, estan ben sols o, encara pitjor, mal acompanyats.
La insòlita combinació entre debilitat i inexperiència governamental tampoc ajuda el govern d’Illa per poder aixecar mínimament el cap i tirar endavant la legislatura. Efectivament, la inexpertesa dels membres del govern està desencadenant una acció de govern autonòmica erràtica i de mínims. Entre molts altres dèficits governamentals, no hi ha decisions rellevants en un context de necessitats peremptòries (econòmiques, d’habitatge, ferroviàries, mediambientals, educatives, lingüístiques…); no hi ha respostes convincents a escàndols, com el de la DGAIA, que posen sota sospita la gestió dels recursos públics. Tampoc no hi ha un seguiment polític satisfactori de les (falses?) promeses fetes en el pacte d’investidura; ni capacitat de reacció per canviar d’una vegada un finançament injust i sagnant per a Catalunya. No hi ha eficàcia per tirar endavant projectes per millorar les infraestructures de Catalunya, i no es percep una bona coordinació interdepartamental per encarar polítiques transversals, com el problema de la immigració, que, d’acord amb el darrer baròmetre d’opinió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), és, amb molta diferència, el que més ha pujat com a preocupació dels catalans en els darrers mesos. L’evident i imprudent imperícia del Govern de Catalunya encara accentua més la fragilitat d’aquelles persones que dirigeixen el país.
Finalment, la figura de Salvador Illa no podem dir que sigui la d’un lideratge carismàtic que engresqui les masses. Al contrari, segons dades del darrer baròmetre del CEO, quasi el 80% dels catalans no el trien com a persona preferida per ser president del Govern de la Generalitat de Catalunya (i tampoc el tria el 40% dels simpatitzants del PSC!).
L’encomanadissa grisor presidencial plana sobre tot l’executiu en un moment en què, com s’ha dit, el Govern de Catalunya està immers en un context difícil i anòmal, i necessita revertir la inèrcia de la mediocritat política. L’única sort que té Illa és la d’haver succeït el president de la Generalitat més mal valorat dels últims 20 anys d’enquestes del CEO: Pere Aragonès. No obstant això, l’ombra de corrupció que afecta el PSOE i el govern de Pedro Sánchez, i la incògnita de fins com pot ser d’allargada, situa en estat d’alerta la societat catalana, que, segons el CEO del març del 2025, considera que la corrupció està bastant (34%) o molt (54%) estesa entre els polítics. Aquest fet, juntament amb la debilitat, inestabilitat, inexperiència i desconfiança governamental, fa que aquesta Catalunya no sigui “normal”, sinó un miratge de normalitat.
