Divendres, 19 d'agost de 2022 - Edició 1485
La República

El malestar social que ve

De fet, no són pocs els països benestants que ja han patit increments notables de l’extrema dreta i Espanya no està immunitzada contra aquest fenomen

Josep Costa 10/07/2022
Noordwijk (Netherlands), 26/10/2019.- Farmers gather for protest against government's nitrogen regulations and to demand airtime in the recording of the television program Business Class at Hotel van Oranje in Noordwijk, The Netherlands, 26 October 2019. Dutch farmers protest against strict nitrogen regulations, which may cause restrictions in their industry. (Protestas, Países Bajos; Holanda) EFE/EPA/KOEN VAN WEEL

Aquesta setmana hem vist imatges impactants de revolta social en dos llocs molt diferents. Primer Holanda, on els pagesos s’han alçat contra els plans del govern per lluitar contra el canvi climàtic, i després Sri Lanka on els estralls de la crisi econòmica han fet caure tot el govern. Una mobilització en un país ric i amb un bon estat de benestar i una altra en un país vulnerable i amb un desenvolupament polític i econòmic encara precari.

 

Tot plegat ens recorda que els moments de crisi i dificultats econòmiques solen produir sempre cicles d’inestabilitat política. El malestar social producte d’aquests moments és una energia política que pot arribar a tenir molta força. La pregunta sol ser només quan es desferma i contra qui. Però els governs, tant els democràtics com els autoritaris, sempre pateixen per sobreviure en aquestes circumstàncies.

 

A aquestes alçades, tothom comença a ser conscient que els desequilibris econòmics actuals ens aboquen probablement a una crisi que pot ser greu o molt greu. Ja s’ha parlat abastament de les causes i les conseqüències concretes (també electorals) que pot tenir el cicle econòmic negatiu que s’acosta. Resta per saber la duresa de l’impacte social que inevitable tendrà, tant la crisi en si com les mesures financeres que s’hauran de prendre per fer-hi front.

 

Com sempre, els governs solen tenir poc marge per evitar una crisi global. La seua capacitat de fer-hi front en molts casos es limita a decidir com es reparteix la factura. Si hi ha una davallada de l’activitat econòmica, per exemple, és segur que hi haurà dèficit públic, però els governs tenen marge per decidir com i qui el paga: apujar o modificar els impostos, més o menys endeutament, retallades o canvis en la despesa, etc.

 

De les decisions sobre qui paga la factura de la crisi se’n poden derivar guanyadors i perdedors. Determinats col·lectius socials, generacionals, territorials, etc. hauran de fer front a una càrrega més gran o més petita en funció de les decisions econòmiques i financeres que prenguin els governs. Podem dir que no tenen el poder per evitar prendre mesures impopulars, sinó que tot just poden decidir contra qui les prenen. Decidiran en definitiva, com distribueixen el malestar social.

 

Una diferència important entre les democràcies consolidades i els països en vies de desevolupament és la seua major o menor capacitat de gestionar i canalitzar el malestar social. Generalment, el malestar social s’expressa amb protestes i mobilitzacions variades. La diferència és que a una democràcia eventualment s’expressa a les eleccions i es pot traduir en canvis de govern o en la irrupció de nous partits.

 

És sobretot quan no hi ha democràcia, o quan la gent no hi confia, que la contestació social es pot traduir en moviments revolucionaris. Els règims polítics fràgils, de fet, es caracteritzen (entre moltes altres coses) per les dificultats per canviar de govern de manera ordenada i pacífica. Per això la inestabilitat i el malestar social sovent comporta canvis més sobtats o radicals.

 

Crec que a Espanya el PSOE és prou conscient que una crisi i un increment del malestar social amenaça seriosament el govern de Sánchez. No sé fins a quin punt ho saben els socis parlamentaris. La incògnita en aquest cas és qui capitalitzarà al final la contestació social. Abans la dreta estava unida en un sol partit, el PP, però ara hi ha també VOX competint per ser-ne l’expressió electoral. De fet, no són pocs els països benestants que ja han patit increments notables de l’extrema dreta i Espanya no està immunitzada contra aquest fenomen.

 

Segurament la gran incògnita és Catalunya. Fins a l’inici del procés d’independència teníem una estabilitat política notable, que tanmateix es va acabar fa anys. I també tenim l’exemple d’un govern, el tripartit, que va naufragar en un moment de crisi. De fet, hi ha qui creu que és un dels factors que explica l’arribada de CiU al poder i sens dubte en condiciona moltíssim les polítiques. Ara la situació és ben diferent: tenim un govern sense horitzó nacional clar i una oposició que tampoc no pot oferir una alternativa en aquest àmbit. Com s’expressarà, doncs, el malestar social al nostre país?

 

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.