Dimecres, 19 de Febrer de 2020 - Edició 573
La República

El govern de coalició PSOE-Podemos (II): els protocols de funcionament intern

Els negociadors i les negociadores del PSOE i d’Unidas Podemos per a la formació del govern de coalició eren plenament conscients que l’estabilitat del futur govern no només dependria d’una […]

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 23/01/2020
Pla mitjà del líder del PSOE, Pedro Sánchez, i del líder d'Unides Podem, Pablo Iglesias, signant l'acord programàtic del govern de coalició al Congrés, el 30 de desembre de 2019 (horitzontal)

Els negociadors i les negociadores del PSOE i d’Unidas Podemos per a la formació del govern de coalició eren plenament conscients que l’estabilitat del futur govern no només dependria d’una bona anàlisi dels elements que condicionaven l’escenari negociador, ni de vetllar per l’assoliment dels objectius dels partits, ni d’aplicar estrictament les quotes de distribució de les parcel·les de poder polític, sinó també de l’establiment de determinades pautes de funcionament intern del govern. Aquestes pautes, que sovint no es formalitzen adequadament, són clau per garantir que els governs de coalició tinguin més cohesió i solidesa. És per això que, amb bon criteri, s’ha redactat un Protocolo de funcionamiento, coordinación, desarrollo y seguimiento del acuerdo del gobierno progresista de coalición PSOE y Unidas Podemos.

 

Les cinc pàgines d’aquest document de protocol intern contenen una vintena de punts que els partits coalitzats es comprometen a respectar, agrupats en diversos apartats: uns principis bàsics de funcionament de la coalició, la creació d’una comissió de seguiment de l’acord i una altra de seguiment parlamentari, una estratègia de comunicació conjunta i un procediment de resolució de discrepàncies. Analitzem-los breument.

 

És una llàstima que en l’apartat sobre els principis bàsics de funcionament del govern només es faci referència genèricament a la lleialtat, la cooperació, la coresponsabilitat i l’estabilitat, així com a acatar la Constitució i a la discreció sobre els acords presos. Caldria haver fet referència a la formalització i posterior concreció de pautes d’impuls de l’acció de govern, perquè governar en coalició requereix establir uns procediments reglats sobre l’elaboració de polítiques governamentals. La responsabilitat col·legiada dels partits que són al govern demana que tots ells coneguin l’iter decisional (des de l’origen fins a la seva aplicació) de la totalitat de les polítiques que es volen impulsar des dels diversos ministeris. I si es tracta de polítiques que poden generar conflictes, no només cal estar informats sinó que és necessària una coparticipació en la planificació i en la implementació.

 

La creació d’un òrgan de seguiment de la coalició és absolutament fonamental. Ha de tenir, com diu el document, la finalitat de “coordinar els socis i de revisar el funcionament de la coalició i el compliment del objectius proposats”. Els governs de coalició necessiten un examen permanent del seu funcionament que permeti corregir les disfuncions, gestionar els conflictes interns i preservar el consens i la cohesió. Aquesta comissió de seguiment, que té una naturalesa política, ha de ser paritària entre els partits coalitzats, supradepartamental, reduïda, executiva, àgil, permanent i pública. Paral·lelament, però, també s’hauria d’haver previst la creació d’un òrgan de coordinació interdepartamental, més tècnic i de caire més horitzontal, amb funcions bàsicament procedimentals i pensat per potenciar el pluralisme, la transparència, el control i l’harmonia interna.

 

També és bàsica, com preveu amb més detall el document (és l’apartat més extens), la coordinació entre el govern i els grups parlamentaris dels partits coalitzats. Efectivament, en els sistemes parlamentaris és clau trobar un equilibri entre l’autonomia de funcionament dels grups parlamentaris dels partits de govern i una acció mancomunada d’aquests grups que tingui la finalitat de falcar l’acció de govern. Cal regular l’acció institucional dels grups parlamentaris en les activitats legislativa i de control a l’executiu, així com planificar la unitat d’acció per contrarestar les iniciatives parlamentàries de l’oposició.

 

Finalment, també és un encert preveure una estratègia de comunicació coordinada i compartida, però això no es pot deixar, com preveu el document de protocol de funcionament intern, en mans de la comissió de seguiment ni de la Secretaria d’Estat de Comunicació, sinó d’un òrgan o gabinet de comunicació que, si bé pot dependre de la presidència del govern, ha d’estar format necessàriament per persones vinculades als dos partits de la coalició. La preparació de la comunicació oficial del govern i l’harmonització de la comunicació dels diversos ministeris en els governs de coalició no es pot deixar en mans d’un sol partit, perquè s’ha de respectar i satisfer la presència de diverses sensibilitats ideològiques que caracteritza els governs compartits. Es tracta, sens dubte, d’una comunicació més difícil: equivocar-se pot malmetre la percepció social de la coherència governamental i afectar negativament les relacions entre els partits de govern, i encertar-la contribueix a enfortir la cohesió i l’estabilitat del govern.

 

És positiu que el primer govern de coalició estatal des del franquisme hagi previst i fet públiques un seguit de pautes de funcionament intern. PSOE i Podemos són conscients que els governs de coalició són més vulnerables, sobretot en contextos convulsos, i demanen més habilitat en l’art de la política, i que protocol·litzar l’organització i l’activitat governamental és garantia de major solidesa i resistència del govern.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

 

Relacionats