Sabem que la nostra espècie, la humana, al llarg de la seva història ha anat traient profit del medi ambient per tal de, en primer lloc, assegurar la seva supervivència; i per, posteriorment, millorar la seva qualitat de vida. És un fet incontrovertible que l’evolució tecnològica ha estat un èxit que ha permès la nostra expansió i el domini de tots els ecosistemes del planeta.
Però… estem sent respectuosos amb el món que ens acull?
Sens dubte, no. El sistema neoliberal, basat en l’explotació sistemàtica dels recursos naturals, ha d’acabar. La biodiversitat del planeta ha entrat en col·lapse com a conseqüència de la destrucció i sobreexplotació dels recursos del medi ambient.
Si avancem, és gràcies a la tecnologia. Però l’avenç ens està portant a la destrucció del planeta. I això porta molt sovint a associar que la tecnologia és contrària a la sostenibilitat.
La nostra espècie viu un moment clau: o entra en un canvi de paradigma, o comença una revolució sistèmica que canviï les bases de la nostra consciència com a espècie i la nostra relació amb la naturalesa i els seus recursos, o ràpidament entrarà en declivi biològic.
I aquesta és la paradoxa que ments privilegiades del segle passat, com les d’Isaac Asimov, Ray Bradbury o Carl Sagan, no van deixar d’anunciar: la tecnologia és la causa instrumental dels nostres problemes de relació amb el planeta i està posant en perill el clima, el medi ambient i la supervivència de milions d’espècies i la nostra. Però és la tecnologia, i només la tecnologia, la que podrà salvar-nos del col·lapse.
El nostre món necessita l’ús intel·ligent de la tecnologia perquè l’energia sigui un aliat del medi ambient i no el seu enemic; l’ús respectuós i sostenible dels recursos perquè el seu present garanteixi el nostre futur; i la consciència que no hi ha res més humà que la tecnologia i que, com a tal, ha de ser usada no per separar-nos-en, sinó per unir-nos encara més a la naturalesa.
Té tot el sentit que els actuals Fons Europeus, ja siguin Estructurals o de Recuperació, tinguin principalment en compte, simultàniament, els conceptes de recerca i innovació, així com transicions climàtiques (Green Deal) i digitals justes.
Cada cop té mes sentit la reflexió del catedràtic de la UPC Antoni Elias: “La física és la base de tot. Les matemàtiques ens ajuden a modelar la física i ens estructuren la ment, però és la tecnologia la que ens acosta als déus”. I els déus ens demanen i exigeixen que tinguem cura del medi ambient.
Ara que els nostres diputats estan dissenyant el futur del país, començant per fixar el full de ruta i prioritats del nou Govern, i tenint en compte que després hauran de definir una estructura organitzativa per seguir el camí triat, és un bon moment perquè es plantegin donar resposta a aquesta disjuntiva entre tecnologia i sostenibilitat dins d’una mateixa Conselleria. Per què no un Departament de Polítiques Digitals, Recerca i Ecologia amb rang de Vicepresidència?
Carles Salvadó Usach
