Dimecres, 6 de juliol de 2022 - Edició 1441
La República

Disputar-los-hi tot el poder

Fins que no haguem demostrat a l’Estat, a la comunitat internacional i a la ciutadania catalana, quina es de debò la nostra força i la nostra determinació, ningú no ens prendrà seriosament i seguirem abocats a la retòrica patriòtica o al plany victimista

Miquel Àngel Estradé i Palau 30/05/2022
Negociadors d'ERC, Junts i la CUP, com fa temps en aquesta foto, s'han reunit avui conjuntament.

No pretenc pas oferir una estratègia completa i infal·lible per tal d’assolir un estat propi per a Catalunya – que més voldria – però sí que em veig amb cor d’esbossar-ne una que hi podria contribuir en bona mesura i que, en tot cas, no és incompatible amb altres, ans els contrari.

A parer meu, si es tracta d’aixecar fonaments estructurals sòlids sobre els quals es pugui promoure embats polítics seriosos que ens duguin a la independència, n’hi ha un que em sembla indiscutiblement útil i profitós. Em refereixo a assolir totes les parcel·les de poder des de les quals es dirigeix i governa una societat, bona part de les quals romanen en mans de l’espanyolisme. Cal, doncs, disputar-los-hi totes sense excepció – per tant, en tots els àmbits públics i privats – i fer-ho en termes escrupolosament democràtics però sense cap complex.

Per què cal incidir en tots els àmbits? Perquè ens enfrontem a tot un  estat i a la trama de poder amb quatre grans caps i la Corona, que l’ha usurpat. Aquests quatre caps se sostenen sobre les empreses oligopolístiques, el alts funcionaris judicials i policials, els mitjans de comunicació de masses i el bipartidisme dinàstic. Per acabar-ho d’adobar, compten amb una constel·lació de satèl·lits menors però força insidiosos: VOX, sindicats i certs alts jerarques religioses, etc. Tot aquest conglomerat capaç d’actuar, quan convé, de forma autònoma i altres cops orquestrant perfectament les accions, constitueix una força amb un gran poder econòmic, mediàtic, polític i administratiu. Indiscutiblement, és un poder aclaparador i capaç, com s’ha palesat, de subvertir l’estat de dret per tal de convertir-lo en un fastigós dret d’estat legitimitat per esclafar-nos sense cap recança ètica.

Per tot això, l’independentisme només pot plantar-l’hi cara si es proposa ocupar totes – absolutament totes – les parcel·les de poder al seu abast, sense renunciar a cap per petita, irrellevant o secundària que sembli. És a dir, o l’independentisme pugna per presidir totes les institucions i les entitats i associacions que conformen el nostre teixit econòmic, cultural, acadèmic, esportiu i social, o no tindrà cap possibilitat de poder impulsar un embat capaç de triomfar. Evidentment, això comporta disputar a l’espanyolisme tota mena de presidències, deganats, direccions generals i altres càrrecs de la mateixa mena. Cal, doncs, presentar batalla cada cop que s’esculli el president d’una cambra de comerç, d’un col·legi professional, d’un club esportiu, d’un patronat, d’una associació de lleure o… d’una comunitat de veïns (permeteu-me l’exageració) i també cada cop que calgui triar un rector d’universitat, un bisbe o el director d’un periòdic. Per suposat, cal actuar igual quan s’escaigui elegir un alcalde, un president de consell comarcal o de diputació, el president del Parlament o el President de la Generalitat.

De fet, i per si algú creu que allò que proposo és poc ètic, a Madrid és metafísicament i empíricament impossible que un partidari del dret a l’autodeterminació de Catalunya (ja no dic de la seva independència) pugui accedir a cap càrrec rellevant en qualsevol dels àmbits que configuren el seu teixit públic i privat, si abans no n’abjura solemnement  i alhora acredita un patriotisme immaculat, que inclogui la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya i la fidelitat a la Monarquia catalanòfoba.

A què ens obliga l’aplicació d’aquesta estratègia? A vetar democràticament – sense emprar el libel, ni l’espionatge, el xantatge o la intimidació que practica habitualment l’espanyolisme en contra nostra – a qualsevol que aspiri a presidir una entitat, una institució o una col·lectivitat si no és partidari del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Si, a més a més, és independentista, encara tindrem més motius afegits per no vetar-lo, però el criteri bàsic ha de ser l’anterior. Com s’articula un veto democràtic: amb una campanya neta (sense joc brut ni arguments fal·laços) i una majoria de vots. Com cal actuar amb les estructures de poder on es tria els dirigents sense votar? Doncs emprant el seu sistema propi, sense caure en la conspiració.

Aplicar aquesta estratègia implica no repetir errades monumentals, a parer meu, com escollir un polític del PSC per presidir una diputació o acceptar els vots de regidors d’aquest partit per presidir un ajuntament, si hi ha una majoria independentista alternativa. Com cal actuar en l’àmbit local si, havent-hi una majoria independentista o de partits favorables al dret a l’autodeterminació, no es possible traduir-la en una majoria de govern, per incompatibilitat personal o ideològica dels capdavanters? Doncs en casos així, enlloc de buscar majories alternatives amb els espanyolistes, cal deixar governar la llista independentista més votada en minoria, amb un pacte de legislatura el màxim de generós.

A parer meu, per tant, fins que l’Estat i l’espanyolisme polític no reconeguin el dret del poble català a l’autodeterminació, hem de ser implacables i foragitar, sense amagar les nostres intencions ni edulcorar-les i mitjançant les majories democràtiques pertinents, de tots els òrgans de poder als dirigents polítics, sindicals, empresarials, culturals, esportius o cívics, que professin un espanyolisme supremacista i, en nom de la sagrada unitat d’Espanya, combreguin amb la repressió judicial i policial per tal d’impedir el nostre dret legítim a l’autodeterminació i, en conseqüència, a esdevenir un estat independent. És a dir, cal combatre aferrissadament no pas tots aquells que no son independentistes, sinó tots aquells que proclamen que Catalunya no pot ser independent, encara que la majoria de catalans ho vulguin, si el poble espanyol no ho autoritza i que si ho intenta cal desfermar la repressió judicial i policial per impedir-ho.

Incloc en l’espanyolisme: als qui van qualificar el referèndum de l’u d’octubre de cop d’estat, van votar a favor de l’aplicació de l’article 155 de la CE, van abonar la condemna per sedició als nostres dirigents, empaiten els exiliats, persisteixen en negar que Catalunya és una nació o converteixen les taula de diàleg en una farsa. Amb tots aquests cal mantenir una confrontació en termes polítics i ideològics permanent i contundent, alhora que respectem els seus drets civils i polítics malgrat com ells conculquen els nostres. No hi hauríem de compartir el poder de cap institució pública ni de cap entitat privada (si disposem de prou majoria) ni tampoc comptar-hi per als grans consensos nacionals. No ho hauríem de fer, encara que sembli molt dràstic, perquè s’identifiquen amb una nació, l’espanyola, que nega l’existència de la nostra i la redueix a un territori subjugat que cal assimilar. És a dir, més enllà de la nostra condició de súbdits del Reino de España, ni ens reconeixen cap dret col·lectiu ni podem esperar-ne res que no sigui subordinar-nos-hi i estan disposats a emprar totes les eines del seu estat – les legals, les al·lega’ls i les il·legals – per aixafar-nos. I mentre persistim en considerar-nos una nació que aspira a constituir un estat sobirà, ens atorgaran la condició d’heretgia política que cal anorrear sense contemplacions.

Si no tenim prou coratge per vetar l’accés als llocs de poder institucional i civil dels dirigents espanyolistes, prou criteri per designar catalans nacionalment fidels, competents i honestos que puguin ocupar-los amb garanties, prou fermesa per implicar-nos en els processos pels quals es trien els presidents i les juntes directives i prou astúcia per decidir els programes més idonis per a les candidatures, més val que ens dediquem a fer puntes de coixí o a jugar a bitlles, dues activitats, per cert, molt respectables. Fins que no haguem demostrat a l’Estat, a la comunitat internacional i a la ciutadania catalana, quina es de debò la nostra força i la nostra determinació, ningú no ens prendrà seriosament i seguirem abocats a la retòrica patriòtica o al plany victimista.