Dependre d’Espanya: benefici o pèrdua…?

Segueixen les sessions del Parlament espanyol? Què opinen els qui tenen criteri propi? Molts ho qualificaran com partidisme.

Equivaldria el Parlament espanyol al Consell d’Administració d’un gran grup empresarial? Perfectament. Espanya podria ser un gran hòlding. Cada grup parlamentari representaria als seus accionistes. El parlament espanyol, “governa”, i està sobre la “empresa: Catalunya”. Davant del que succeeix, segur que és bo invertir en un grup així? I fer-ho amb vots d’electors “accionistes” de Catalunya. És la millor elecció?

Què exigeix una “bona inversió?

Rendibilitat: obtenir més de l’aportat. Seguretat: El capital no perilla. Liquiditat: poder disposar del que s’ha invertit quan es desitja.

Quina és la realitat per als votants a Catalunya? Són “rendibles” els vots que permeten un espoli de 22.000 milions anuals, els molts milers de milions acumulats des de la transició? Podran recuperar-los? És segura la “liquiditat” tant preuada per a necessitats estructurals o puntuals? És una bona inversió votar a partits espanyols a Catalunya que en el parlament espanyol o català mai defensen ni representen els seus “accionistes”? Quins efectes té “dependre de l’estat espanyol? Què justifica invertir a Espanya?

 
Què demostra el parlament espanyol?

Com a consultor utilitzo a McClelland per a diagnosticar a directius. Contempla necessitats: ASSOLIMENT: Aconseguir els millors resultats. AFILIACIÓ: aconseguir i mantenir bones relacions interpersonals. PODER: dirigir, dominar, imposar, la pròpia ideologia, voluntat, model, a tots els altres.

De què es parla, discuteix, en el parlament espanyol? Bàsicament, lluitar pel PODER per a ACONSEGUIR els màxims beneficis partidistes. I l’AFILIACIÓ? “Totalment absent” en partits que ofereixen el contrari: retrets, desqualificacions, protestes sonores, insults. S’arriba a nivells degradants. “Els llocs de responsabilitat fan a les persones nobles més grans i valuoses. A les malvades, incompetents, més petites i vils”. J. Bruyère. Segurament, els militants i votants de cada partit aplaudeixen el que diuen els seus triats.

Fa molts anys que Catalunya és “territori intervingut”. Ho va qualificar Sánchez. Els seus estatuts, inversions en infraestructures, recursos, mai s’han complert. Avui ni té estatut. La història és coneguda. Un referèndum va intentar quantificar la voluntat de l’electorat. La violència policial, judicial, econòmica, identitària, continua, com a repressió. Que la principal “empresa del grup”, per aportació de riquesa productiva, (20% del PIB, 25% d’exportacions, etc.), professionals que la genera, vulgui sortir-se’n hauria de ser motiu d’anàlisi i rectificació pel parlament espanyol per a retenir-la amb satisfacció per a aquests votants. S’aborda en el “consell d’administració? No. Està predisposada la majoria del mateix a analitzar les causes de l’independentisme i modificar tot allò que calgui perquè Catalunya vulgui seguir “amb” Espanya, no “sota” Espanya? No!

Convida aquest parlament espanyol al fet que els votants a Catalunya vulguin invertir en ella per clars beneficis en respecte, qualitat de vida, de democràcia, etc.? No!

Què hauria de debatre’s en el Parlament espanyol?

Temes transcendents, estratègics, de present i futur. Seria possible un consens? Decideixi el lector. Un consell d’administració professional faria propostes amb base objectiva, tècnica, per sobre d’ideologies, per a optimitzar Espanya: rebaixar el deute públic avui hipotecat fins a molts anys, deixar de dependre de les subvencions europees, augmentar la competitivitat en una economia globalitzada, optimitzar tots els serveis públics: sanitat, educació, justícia, seguretat, etc. fins a equiparar-los als estats més pròspers; atreure i retenir les millors multinacionals, talent; aconseguir “integrar voluntàriament” a les nacionalitats històriques en un projecte comú. Rebaixar les enormes despeses de les gegantines estructures polítiques, administratives, etc. S’aborda això per a consensuar-ho? No.

L’economia va molt bé. Tot el que podria?

Gràcies al Parlament, al marge o… “malgrat ell? Inexistent “projecte comú”. Existeixen projectes ideològics que s’exclouen. L’estratègic no s’aborda. Es va “darrere”. L’estat espanyol no compleix cap exigència de l’Excel·lència. La majoria dels seus polítics no demostren cap de les 7 característiques dels dirigents excel·lents. Però són els que dirigeixen, decideixen, sobre Catalunya i les seves gents. “Un poble que tria corruptes, impostors, lladres, traïdors, no és víctima. És còmplice” George Orwell.

Val la pena que hi hagi un solo català que inverteixi amb pèrdues en aquest estat tan incompetent, perjudicial, segons demostra la realitat, el seu parlament?

I el rei…?

El qualificat de “molt preparat”, està “assabentat” del que succeeix en el parlament, a Espanya, inclosa la seva família, sobre corrupció econòmica, política, judicial, constitucional, etc. Del que succeeix en i amb Catalunya (clavegueres, operació Catalunya, etc.) i actua per a evitar el conflicte creat per “el seu” estat? És el “cap” d’aquest! Es dirà que no té atribucions. Llavors, per a què serveix aquesta figura? Val la pena invertir en un estat en el qual tampoc hi ha un president del mateix que serveixi d’alguna cosa? Contesti el lector.

I en el parlament català?

Mereix anàlisi particular. Menor agressivitat en les “formes”, els mateixos problemes. Catalunya pot ser una gran empresa que oferiria als seus habitants un molt superior nivell de vida, de democràcia, de llibertat, si s’independitzés. “Catalunya, independent, seria un dels països més rics del món”. Kenneth Rogoff. Vegin ràtio PIB/DEUTE. Però la majoria dels seus votants rebutgen aquesta opció per a invertir, perdre!, en un estat com l’espanyol: ni rendibilitat, ni seguretat, ni liquiditat.

Dependre d’Espanya,  és millor per als votants (accionistes) de Catalunya que ser independents?

Si de veritat es desitja “el millor” per al present i futur personal, familiar, professional, social, què és el coherent?

Invertir ,i perdre! ,depenent d’Espanya… o invertir, guanyant! amb els beneficis de la independència de Catalunya?

Joan Manzano