Diumenge, 31 de maig de 2020 - Edició 675
La República

Comunicació de crisi del govern PSOE-Podemos

El maridatge de la comunicació científica i especialitzada amb la comunicació castrense és absolutament contraproduent i difícil de justificar en un context de greu crisi sanitària com l’actual

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 26/03/2020
Pla mitjà del líder del PSOE, Pedro Sánchez, i del líder d'Unides Podem, Pablo Iglesias, signant l'acord programàtic del govern de coalició al Congrés, el 30 de desembre de 2019 (horitzontal)

El govern de coalició PSOE-Podemos, el primer govern de coalició d’àmbit estatal des del franquisme, passa per una primera prova de foc: gestionar una crisi de dimensions planetàries d’efectes devastadors precisament a l’estat espanyol. Cal ser molt conscients que la gestió de crisis en els governs de coalició demana aplicar protocols diferents que en els governs d’un sol partit, i que les crisis internes en els governs compartits tenen conseqüències més negatives que en els governs monocolors. L’equilibri de forces que guia la dinàmica coalicional és més vulnerable i les crisis poden comportar una gran desconfiança entre socis governamentals i més desconcert de l’opinió pública.

 

Hores d’ara, el govern espanyol ja tindrà activat el Protocolo de funcionamiento, coordinación, desarrollo y seguimiento del acuerdo del gobierno progresista de coalición PSOE y Unidas Podemos i, més concretament, la comissió de seguiment de l’acord i l’estratègia de comunicació conjunta, així com el procediment de resolució de discrepàncies. No obstant aquest protocol que es van afanyar a aprovar, amb bon criteri, els dos partits coalitzats, el govern de coalició PSOE-Podemos no només està aclaparat per les circumstàncies sinó que també està cometent errors molt bàsics de funcionament i de comunicació.

 

L’òrgan de seguiment de la coalició, tal com estableix el protocol acordat, hauria d’haver “coordinat els socis” i “revisat el funcionament de la coalició” i també del gabinet de crisi que es va crear. Però després de dies mirant de gestionar la crisi del Covid-19, aquest òrgan de seguiment no ha estat capaç d’examinar l’actuació del gabinet de crisi ni de corregir les disfuncions que ha demostrat tenir. D’entrada, els gabinets de crisi dels governs de coalició han d’estar coparticiptats per tots els partits coalitzats, de manera paritària i sense quotes internes, i han d’estar assessorats per experts en l’àmbit que ha generat la crisi que siguin de la confiança dels socis de governs (en el cas que ens ocupa, epidemiòlegs, viròlegs i experts en salut pública). En el gabinet de crisi que presideix Pedro Sánchez no hi ha cap membre del govern de Podemos i, a més, hi ha la presència de responsables d’àmbits sectorials que queden molt lluny de la salut i, com sembla, també de la formació morada.

 

Un altre desgavell és el de la comunicació de crisi. Fixem-nos en els emissors i en el contingut dels missatges que es donen des d’aquest gabinet de crisi. Pel que fa als emissors de la comunicació, en primer lloc, és un encert que comparegui el president del govern espanyol, perquè en situacions de crisi extrema i de màxima solemnitat és qui ha d’informar en representació de tots els partits del govern. Si la crisi s’allarga, com és el cas, o minva, la presència presidencial pot ser substituïda per la de la portaveu del govern. En segon lloc, és molt necessari que els experts de l’àmbit que ha generat la crisi i els seus màxims responsables polítics donin explicacions més rigoroses i tècniques. Per tant, és imprescindible que comparegui el ministre de Sanitat, Salvador Illa, i el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, Fernando Simón. En tercer lloc, també poden sortir puntualment altres autoritats polítiques quan hagin de comunicar decisions vinculades al seu àmbit i relacionades amb la gestió de la crisi, però no té massa sentit que ho facin constantment. Això podria justificar la compareixença d’altres ministres del govern, però en cap cas la de personatges com el general cap de l’Estat Major de defensa Miguel Ángel Villarroya, ni el comandament policial José Ángel González, ni tampoc el tinent general de la Guàrdia Civil Laurentino Ceña. No s’ha de confondre una crisi sanitària amb una d’ordre públic, ni l’estat d’alarma amb l’estat de setge, ni la comunicació de crisi amb la comunicació de guerra.

 

El contingut de la informació encara ha fallat més. Sense entrar en l’anàlisi de les mesures sanitàries i econòmiques que es van adoptant, que és el més rellevant, és evident que el contingut comunicatiu del govern i del gabinet de crisi no s’ha treballat prou bé. En els governs de coalició aquest contingut no es pot deixar en mans d’un sol partit, que és el que ha fet el PSOE, i, malgrat les urgències, tampoc es pot fer de qualsevol manera, ja que hi ha un gran neguit social que demana explicacions útils i eficaces, clares i directes, rigoroses i contrastades, oportunes i concises, tranquil·litzadores i asserenades, responsables i certes, i que demostrin que, malgrat les dificultats i les incerteses, els objectius del govern i els mètodes per assolir-los són fruit de l’estudi seriós de bons especialistes i no pas de la improvisació superficial dels polítics.

 

Finalment, dir que el maridatge de la comunicació científica i especialitzada amb la comunicació castrense és absolutament contraproduent i difícil de justificar en un context de greu crisi sanitària com l’actual. El llenguatge militar, les expressions marcials, les proclames guerreres i les consignes milicianes xoquen amb el problema de salut pública en el què estem immersos. No és moment d’arengues patriòtiques, ni de rememorar gestes militars, ni d’apel·lar al “primer soldado de España” per agrair, justament ara, al rei d’Espanya que hagi decidit incorporar l’ociosa Guàrdia Reial a “l’operació militar” contra el Coronavirus. Aquesta és la comunicació de crisi que s’ha acordat en el marc de la coalició de govern entre el PSOE i Podemos?

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

Relacionats