Classe, nació i individu

Negar o menystenir la importància de les classes socials en la configuració política i econòmica d’una societat, és tan absurd i oposat al progrés com pretendre que la lluita de classes és l’únic motor de la història. Els apòstols del materialisme històric i dels dogmes del marxisme leninisme no n’han encertat gairebé ni una. De fet, la majoria de les seves prediccions, contingudes a El Capital i batejades com a lleis generals del capitalisme, han estat un fracàs. D Acemoglu ho ha explicat perfectament. El determinisme marxista ha estat desmentit per la història. D’altra banda, a tots els països on s’ha aplicat el seu evangeli, que havia de redimir la humanitat i bastir el paradís de la igualtat, ha desembocat en dictadures cruels on el “proletariat redimit” no ha estat ni més lliure, ni més feliç, ni tampoc més pròsper. Fins i tot l’hermètica autocràcia xinesa, ha hagut de crear, des del propi estat, una classe social capitalista per tal de produir riquesa i superar l’endarreriment crònic i la misèria. Per tant, han hagut d’enterrar discretament el maoisme i crear desigualtat des de l’Estat, per tal de poder igualar-se als països més pròspers i dinàmics econòmicament.
Ara bé, on no impera una economia híbrida (que conjumina emprenedoria i economia de mercat i redistribució de la riquesa, mitjançant l’apropiació per l’estat del 40/45% del PIB, a cavall d’una fiscalitat progressiva) difícilment pot haver-hi igualtat d’oportunitats, uns serveis públics universals benefactors i un ascensor social que premiï l’esforç, el talent i l’emprenedoria. Podem denominar-ho economia social de mercat, estat del benestar o com vulguem, però la fórmula que ha triomfat és aquesta.
L’extrema esquerra occidental predica la lluita de classes, seguint el catecisme marxista, que vol, no ens enganyem, destruir-les totes excepte la que ells pretenen liderar. La socialdemocràcia i el liberalisme progressista, en canvi, advoquen pel pacte i la concertació per tal que els treballadors i els empresaris, des dels respectius interessos, arribin a acords en benefici d’ambdues parts. Només des de l’odi i la rancúnia de classe i des de la convicció que la identitat de classe és l’única categoria que defineix una persona, es pot al·legar que la lluita és millor que la concertació. De fet, tal com explica Piketty, si Europa ha conegut vuitanta anys de prosperitat, pau i democràcia ha estat, en bona part, perquè d’ençà dels any 40 s’hi ha aixecat una classe mitjana patrimonial. A diferència dels inicis del segle XX, quan el 10% per cent posseïa gairebé el 90% de la riquesa, ara aquest grup en té el 55% i el 35% restant ha passat a mans del 40% de la població (la nova classe mitjana). És cert que el 50% més pobre només en posseeix el 5%, però l’existència d’aquesta classe mitjana aporta molta estabilitat política, econòmica i social. Tant és així, que per això molts membres del grup més humil s’identifiquen com a classe mitjana, explicitant que volen assemblar-s’hi enlloc d’eliminar totes les classes i erigir una societat socialista absolutament igualitària.
Els individus pertanyem a una classe, és clar, però també pertanyem a una nació o altra, excepte els cosmopolites afortunats que es veu que son ciutadans del Món. Si resulta que la teva nació està sotmesa a una altra, qualsevol discurs de classe que no prioritzi l’emancipació nacional contribueix, de fet, a legitimar el sotmetiment. Hi contribueix perquè d’una banda allunya les classes populars (treballadors i classes mitjanes) de la burgesia de la pròpia nació i de l’altra les aboca a col·laborar amb les classes populars de la nació opressora, en la seva lluita per la redistribució de la riquesa, però sense qüestionar l’apropiació per part de l’estat opressor de la riquesa de la nació sotmesa mitjançant l’espoli fiscal, el disseny d’un sistema d’infraestructures radial, la concentració de riquesa en la capital de l’Estat o la imposició de la llengua i la cultura de la nació dominant.
Dirigents polítics catalanistes tan eminents com Andreu Nin o Joan Comorera, admiradors dels bolxevics (si més no durant bona part de la seva vida) d’ideologia comunista i alhora profunds coneixedors del marxisme leninisme, ja van proclamar per escrit i de paraula que la lluita pel socialisme anava aparellada amb l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya i cap nació no tenia dret a oprimir-ne una altra. També van proclamar que el poble que n’esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes. Tant hi van insistir, que l’un i l’altre van ser liquidats (un físicament i l’altre políticament, fins arribar a la difamació) pels comunistes partidaris de la unitat d’Espanya i els seus còmplices catalans.
Tenir consciència de classe (si pertanys a les populars) no t’ha d’impedir distingir un empresari que reinverteix, que innova, que premia l’esforç dels seus treballadors i és el primer de posar-hi el coll, d’un altre que descapitalitza l’empresa per esdevenir un rendista o que no inverteix en tecnologia per tal de competir amb sous baixos i productes d’escàs valor afegit. Tampoc no t’ha d’impedir (si pertanys a la classe capitalista) distingir entre un treballador que s’esforça per ser productiu i lleial a l’empresa i un altre que fa el mínim per no ser acomiadat o acumula baixes sense fonament. Evidentment, la distinció ha de veure’s reflectida a la nòmina i a les promocions laborals.
Ara bé, qualsevol reivindicació social en el marc d’una nació sotmesa i per tant poc o molt espoliada econòmicament, de fet eludeix que l’Estat, en mans de la nació opressora, està apropiant-se d’una part de la riquesa que correspon tant als empresaris com als treballadors de l’oprimida i els obliga a competir en pitjors condicions. No cal dir que si en lloc de lluitar conjuntament per posseir aquesta riquesa que els arrabassen a ambdós, segueixen persistint en disputar-se la part minvant que els deixa l’Estat, no faran sinó aprofundir en el seu empobriment conjunt. Alhora, la pugna entre ells és probable que s’aferrissi més perquè, al capdavall, tenen menys a repartir-se que si tinguessin tots els recursos d’un estat independent. Si en lloc de l’opressió econòmica fem referència la cultural i la lingüística, aleshores podrem concloure que l’estat opressor voldrà dissoldre la identitat nacional dels oprimits, per tal que no qüestionin les estructures de poder de l’estat dominant, de les quals es beneficien, poc o molt, totes les classes que el sostenen.
Al costat de la identitat de classe i la nacional, existeix també la individual. Sí, ens devem a la classe i a la nació si volem afrontar reptes col·lectius, però també ens devem a la nostra consciència moral individual i als nostres principis ètics personals, els quals, si no volem esdevenir membres d’una massa submisa i gregària, sempre ens interpel·len amb força. Si hi pensem bé, tots coneixem connacionals o correligionaris que com a persones son detestables i que si bé podem compartir-hi interessos, no hi podem compartir ni actituds, ni valors ni amistat. En canvi, en coneixem altres que pertanyen a una altra classe o a una altra nació, però hi podríem o hi podem compartir la nostra vida personal o una amistat molt fecunda i valuosa.
Si en lloc d’impregnar-se de les lectures de Marx i de Lenin i dels teòrics del materialisme històric, talment com es fa amb les veritats revelades dels llibres sagrats de les religions, hom llegís també a Herder, Adam Smith o Alexis de Tocqueville, potser conclouria que les relacions de poder econòmiques i polítiques sempre son més complexes i inabastables del que pot determinar un corpus ideològic, per complet i omnímode que pretengui ser, i adquiriria una visió menys dogmàtica i totalitària de la història.