Catalunya: dimissions, abstencions… a qui beneficia?

“Un guanyador mai renúncia. Qui renuncia mai guanya”. Napoleó Hill.

Què està succeint?

Hi ha dimissions de juntes directives de consells locals del Consell de la República. També a l’ ANC. És evident la divisió entre els partits teòricament independentistes. Pitjor: enfrontaments, desqualificacions, clares actituds excloents. Fins i tot, conflictes diferents, desacords explícits o implícits, dimissions, en ells mateixos. Els qui no estan d’acord, dimiteixen, se’n van. Adopten una actitud passiva.

Electorat independentista, més de 2.000.000 encara?, roman en silenci. Molts militaven, estaven associats a organitzacions en principi transversals: Omnium, ANC, Consell. Continuen considerant-se socis “militants” participant i amb les seves quotes al dia? En paral·lel, milers d’electors s’han abstingut. Per a castigar què, a qui…? Dostoievski: “Som addictes al que ens destrueix?” A qui beneficia la seva actitud de renúncia? A Espanya! A qui perjudica és evident! A Catalunya, a tots els seus habitants!

Per què succeeix…?

Han desaparegut els motius de la seva militància independentista? No. Ha rectificat l’estat espanyol en la seva violència policial, judicial, legal, constitucional, econòmica, identitària, cultural, idiomàtica? No. Promeses de l’actual govern a Esquerra i Junts encara incomplertes, però secundat per aquests partits. Hi ha raons per a renunciar als molts i clars beneficis que la independència aportaria a “tots” els qui viuen a Catalunya, a les seves famílies, sanitat, educació, treball, infraestructures si Catalunya s’independitzés? Cap. Ofereixen l’estat espanyol, tots els seus estaments, un “model” que sigui il·lusionant, atractiu, satisfactori per a Catalunya com a nació i per a tots els seus habitants? Jutgi el lector.

Problemes de lideratges, dirigents, d’organitzacions, partits, independentistes? Donen motius per a diagnosticar-ho. Predominen actituds ideològiques, partidistes, personals; limitacions, incompetències. Objectivament, quins demostren tenir les característiques dels veritables líders per la seva visió de “país”, àmplia i llunyana orientada al millor futur per a la gent de Catalunya, sentit d’equip, integració, rigor, flexibilitat, concentració en el fonamental, etc.? Aquí estan els seus “fets”, al marge dels seus discursos. Però “són els que es presenten, es trien”!

“Les persones són el principal actiu de les organitzacions”. És un principi universalment acceptat. Ho entenen i gestionen així els qui dirigeixen associacions, partits polítics, independentistes? Aquests “milions” de votants que van defensar les urnes el 2017, què pensen, senten, ara? Que s’hagin perdut tants, que hi hagi dimissions, tantes abstencions, què suggereix dels dirigents independentistes? Han convertit aquest immens actiu en “passiu” de les organitzacions, dels partits que lideren? Sembla!

Problema d’electors? Pot ser. En formació de dirigents es diu que “un bon líder ha de saber motivar”. Això pressuposa que els seguidors, col·laboradors, són “motivables”. No sempre succeeix. També en ells prevalen ideologies, partidismes, fidelitats, fòbies o filies, per sobre del millor objectiu “de país”. O, una cosa pitjor: la por a un estat espanyol autoritari, repressor.

Es denuncia que els “líders han fallat”. Molt ho demostra. Els electors no ho han fet, fan, quan dimiteixen, s’abstenen, no optimitzen la seva actuació en la mesura del possible? Si es creu de veritat en la democràcia, en què el poder està en l’electorat, cal admetre que es desactivi dimitint, abstenint-se, no esforçant-se?

Es diu “es necessiten nous líders”. Més es precisa que els electors continuïn sent “protagonistes” d’un projecte tan ambiciós, just, com materialitzar una Catalunya que sempre “pacífica i democràticament” ofereixi a tots els seus habitants els molts beneficis de la independència. Afirmació dura que, segurament, generarà rebuig, encara que és oportuna: “Qui necessiti ser guiat per un pastor té la intel·ligència d’un borrego” (Nietzsche) Què cal ser? Pastors o ramat…?

“Existeix almenys un racó de l’univers que amb tota seguretat pots millorar, i ets tu mateix”. (Aldous Huxley) Com consultor sempre he difós que el “conjunt no millora si no ho fan totes les seves unitats”. Cada membre de les organitzacions independentistes, cada militant, votant, pot, ha de!, optimitzar la seva actuació en favor dels beneficis per a ells, les seves famílies, treballs, present i futur, d’una Catalunya independent. S’aconsegueix això dimitint, abstenint-se… o actuant amb “coherència?

Què és possible?

En l’independentisme no sobra absolutament ningú. Falten tots els votants que, a Catalunya, siguin coherents amb el millor per a ells i les seves famílies: treball, sanitat, educació, atencions socials, seguretat, veritable democràcia.

No optimitzar la pròpia actuació, dimitir, abstenir-se beneficia precisament als qui, fefaentment, impedeixen gaudir dels beneficis de la independència.
Si existissin dirigents competents analitzarien l’origen de dimissions, absentisme electoral, insuficient esforç de l’electorat. Això, tant en les seves pròpies organitzacions com en la societat catalana. I, si fossin encara millors, elaborarien un projecte comú que fos il·lusionant, ambiciós, clar; conegut i acceptat per tots amb el qual es comprometessin fins a la seva materialització. Si, almenys, no ho intenten demostren la seva incompetència.

Els guanyadors ho són perquè no han renunciat a res, han estat, són perseverants. “Votar és l’única manera de fer un canvi en una democràcia. (Todd Whitman)
No fer tot el que està al propi abast, dimitir, abstenir-se, no és renunciar a la independència. És renunciar a una molt millor qualitat de vida, de democràcia, de llibertat, identitat. Importa això?

Què és el coherent? Dimitir, renunciar, no optimitzar, abstenir-se o…perseverar fins a aconseguir l’objectiu…?