El Tribunal Suprem ha fet pública aquest dimarts la sentència que condemna el fins ara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació i 7.200 euros de multa per la difusió del correu de l’advocat de la parella d’Isabel Díaz Ayuso on admetia frau fiscal i pretenia negociar amb el ministeri públic. La sentència condemna García Oritz per revelació de dades reservades per la filtració del correu de l’advocat de González Amador i per la nota informativa de la fiscalia. Considera provat que va ser l’aleshores fiscal general, o una persona del seu entorn i amb el seu coneixement, qui va filtrar el correu.
Respecte a la nota informativa, que recollia la proposta de conformitat de González Amador amb reconeixement de dos delictes, els magistrats subratllen que el mateix acusat va admetre la seva intervenció en la mateixa. El tribunal recorda que el fiscal general de l’Estat no pot respondre a una notícia falsa mitjançant la comissió d’un delicte, i destaca que sobre ell pesava un reforçat deure de reserva que va trencar sense justificació.
La sala no qüestiona la credibilitat dels periodistes ni la veracitat dels seus testimonis i afirma que el fet que una dada reservada sigui coneguda no neutralitza el deure de confidencialitat del fiscal general. La sentència destaca “l’exquisit” respecte del tribunal al secret professional dels periodistes.
El vot particular de les dues magistrades propugna l’absolució per no considerar provat que García Ortiz filtrés el correu i no veu delicte en la difusió de la nota informativa.
La sentència, de 233 fulls, sustenta la condemna en la intervenció de l’acusat tant en la filtració el 13 de març de 2024 a una emissora de ràdio d’un correu electrònic del 2 de febrer de 2024, de l’advocat de González Amador a la secció de delictes econòmics de la Fiscalia de Madrid, proposant un pacte de conformitat amb reconeixement de dos delictes fiscals, com per la publicació, hores després, el matí del 14 de març, d’una nota informativa de la fiscalia, que recollia l’existència del mateix correu i assenyalava que l’advocat hi reconeixia la comissió de dos delictes.
Sobre la filtració del correu electrònic, el tribunal conclou que hi ha un “quadre probatori sòlid, coherent i concloent” que porta necessàriament a afirmar que, com a fet provat, va ser l’acusat, o una persona del seu entorn immediat i amb el seu coneixement, qui el va lliurar per a la publicació a la cadena SER. I pel que fa a l’autoria de la nota informativa, el mateix García Ortiz ha reconegut la seva intervenció, cosa que ha estat ratificat per la directora de Comunicació de la Fiscalia, indica la sentència.
Segons la sentència, la divulgació es va materialitzar tant per la filtració del correu com per la publicació de la nota informativa, que constitueixen, segons el parer de la sala, una unitat d’acció. “La nota consolida la filtració iniciada pel correu, en realitat l'”oficialitza””, diu.
Entre altres arguments, el Suprem subratlla que el fiscal general de l’Estat no pot respondre a una notícia falsa mitjançant la comissió d’un delicte de divulgació de dades reservades, que podria produir una lesió del dret de defensa i la presumpció d’innocència que la fiscalia ha de garantir, i destaca que sobre García Ortiz pesava un reforçat deure de reserva i confidencialitat. El tribunal rebutja la tesi que el que ja hagi estat divulgat no mereixi la protecció dispensable a la informació secreta o reservada, o que tot allò que ja és conegut pel públic se situï extramurs de la tutela penal que es dispensa a informacions que puguin comprometre el dret a la presumpció d’innocència.
“El deure de confidencialitat del fiscal general de l’Estat –en termes generals, de qualsevol funcionari del ministeri fiscal– no desapareix pel fet que la informació que ell coneix per raó del seu càrrec ja hagi estat objecte de tractament públic”, indica la resolució, que afegeix que el que mitjans de comunicació, en el cas que resultés acreditat com a fet cert, ja disposessin del correu electrònic del 2 de febrer “no neutralitza el deure de confidencialitat del fiscal general de l’Estat”. El tribunal assenyala que el deure de confidencialitat de les negociacions de conformitat d’advocat i fiscal ve desenvolupat al protocol sobre aquestes actuacions entre la Fiscalia General de l’Estat i el Consell General de l’Advocacia, i en la Instrucció 2/2009 de la Fiscalia per aplicar aquest protocol, i resulta de la Directiva de la UE 2016/33.
Fets provats
Els fets provats de la sentència es remunten al 2022, quan l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) va iniciar una actuació inspectora de l’impost de societats de la mercantil Maxwell Cremona SL, de la qual era administrador únic Alberto González Amador, parella de la presidenta de Madrid. Hisenda va enviar les actuacions al ministeri fiscal en sorgir indicis de la comissió de possibles delictes fiscals els exercicis de 2020 i 2021. El 2 de febrer del 2024, l’advocat de González Amador. Carlos Neira, va dirigir un correu electrònic a la secció de delictes econòmics de la Fiscalia de Madrid i al seu fiscal en què manifestava la voluntat ferma d’assolir un acord de conformitat penal, reconeixent la comissió de dos delictes contra la hisenda pública.
Un cop rebut el correu pel fiscal encarregat de l’assumpte, Salto Torres, es va iniciar entre aquest i el lletrat de González Amador un intercanvi de comunicacions orientades a explorar la viabilitat de la conformitat. Un mes més tard, el 5 de març, la fiscalia va presentar denúncia als jutjats de Madrid, que es va repartir el 12 de març. Aquest mateix dia, el fiscal del cas va remetre a l’advocat de González Amador una còpia de la denúncia per facilitar el dret de defensa.
El 7 de març, el tinent fiscal de la Secretaria Tècnica de la Fiscalia General de l’Estat, Diego Villafañe, va sol·licitar a la fiscal provincial de Madrid, María Pilar Rodríguez, l’expedient de González Amador. També se’n va remetre còpia a la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra. El 12 de març ‘elDiario.es’, a les 6.01 hores, va publicar la notícia sobre la presumpta defraudació tributària atribuïda a González Amador, incorporant informació de l’expedient tributari i dades contingudes a la denúncia de la fiscalia. Un dia després, el 13 de març, el diari ‘El Mundo’ va publicar una notícia a les 21.29 hores informant que el dia anterior el ministeri fiscal havia ofert un pacte de conformitat a González Amador, i va reproduir part d’un correu electrònic remès pel fiscal del cas.
Segons els fets provats, aquesta informació, unida als missatges difosos en xarxes socials pel cap de gabinet de la Presidència de la Comunitat de Madrid, Miguel Ángel Rodríguez, segons els quals la fiscalia hauria retirat el pacte ofert (circumstància no recollida a la notícia d’El Mundo i “sense cap altre fonament que una especulació gratuïta” de Rodríguez) va motivar que la Fiscalia General iniciés una actuació immediata per saber què havia passat.
La sentència relata que el fiscal general de l’Estat va contactar amb la fiscal provincial de Madrid, que va requerir al fiscal del cas, que es trobava en un estadi de futbol, l’enviament dels correus intercanviats amb l’advocat de González Amador. La fiscal enviaria després els correus al compte personal de Gmail del fiscal general de l’Estat, tal com aquest li havia indicat, així com al de la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra, a les 21.59 hores i 22.01 hores.
La informació recopilada, segons els fets provats, concretament el correu de 2 de febrer en què l’advocat Neira proposava un pacte de conformitat al fiscal, “va ser comunicat des de la Fiscalia General de l’Estat, amb intervenció directa, o a través d’un tercer, però amb ple coneixement i acceptació per part de García Ortiz, al periodista de la Cadena SER Miguel Ángel Campos, cosa que va permetre que, en el programa Hora 25, es es difongués l’avanç informatiu de les 23.25 hores que afirmava: “L’advocat de la parella d’Ayuso va oferir a la fiscalia arribar a un pacte en què es declara culpable per evitar el judici”. A les 23:51 hores, la Cadena SER va publicar a la seva web la notícia, transcrivint expressament el contingut del correu. La informació afegia que la fiscalia preparava un comunicat per a la seva difusió en les hores següents. Era la primera vegada que es reproduïa públicament el text complet del correu del 2 de febrer de l’advocat de González Amador.
Aquella mateixa nit, segons els fets provats, la directora de comunicació de la Fiscalia General de l’Estat, “seguint instruccions expresses del fiscal general de l’Estat que li dictava alguns passatges, va redactar una nota informativa per a la difusió a les 10 hores de l’endemà”. La sentència recull el contingut de la nota de premsa que informava de la proposta de conformitat feta pel lletrat Neira per la qual es reconeixia l’autoria de dos delictes contra la hisenda pública per part de González Amador. Segons els fets provats, la referida nota, avançant-se tres hores a la difusió oficial, va ser publicada pel diari ‘El País’, que l’hauria obtingut proporcionada amb autorització del fiscal general de l’Estat.
El matí del 14 de març, el fiscal general de l’Estat va contactar telefònicament amb la fiscal superior de Madrid perquè la fiscalia procedís a difondre la nota. Almudena Lastra, molesta per la filtració produïda, en una primera comunicació telefònica amb el fiscal general de l’Estat li va preguntar si havia filtrat la nota, i ell li va respondre “això ara no importa”. Lastra no va atendre les següents trucades del fiscal general de l’Estat, per la qual cosa aquest li va dirigir diversos missatges de WhatsApp instant-la a publicar la nota.
Finalment, la Fiscalia de Madrid va publicar la nota informativa després que la Fiscalia Superior de la Comunitat de Madrid es negués a fer-ho, en considerar que el contingut no responia als criteris habituals d’una comunicació pública del ministeri fiscal. Després de la difusió del correu electrònic i la publicació de la nota, diversos mitjans de comunicació i membres del Govern van qualificar González Amador com a “delinqüent confés”. El procediment penal que se segueix contra ell està en tramitació en un jutjat de Madrid, conclouen els fets provats.
Valoració de la prova
Per conformar els fets provats, els magistrats han valorat la declaració de l’acusat, així com les testificals, la pericial i la documental. La sala assenyala que ha conclòs l’autoria de l’acusat a partir de l’abundant prova practicada en el judici oral, l’examen conjunt de la qual permet afirmar la seva intervenció en la filtració, almenys, al periodista Miguel Ángel Campos, del correu de 2 de febrer de 2024, remès pel lletrat de González Amador a la Fiscalia de Delictes Econòmics; així com a l’elaboració de la nota informativa publicada el 14 de març.
El tribunal afegeix que s’han detectat altres filtracions, la de l’expedient tributari i la de la mateixa nota informativa tres hores abans de la difusió pública, que no són objecte del procediment, encara que revelen, segons la sala, una manera d’actuar, una mica anòmala, sobre aquest objecte processal.
Pel que fa a la declaració prestada per García Ortiz, el tribunal recorda que va exercir el seu legítim dret a no respondre a les acusacions, realitzant una declaració “estratègicament unilateral, sostreta a l’elemental principi de contradicció que informa el procés penal. Que l’acusat pot declarar o guardar silenci forma part del marc constitucional que l’empara. Pot també, per suposat, limitar-se a respondre a les preguntes del seu lletrat. Però, quan l’acusat impedeix que el seu testimoni sigui prestat sota les exigències del principi de contradicció, el valor probatori de les respostes se’n ressent de manera més que entenedora”.
García Ortiz va reconèixer l’autoria de la nota informativa, però va negar haver fet arribar a persones alienes a la fiscalia el correu del 2 de febrer de 2024. De la seva declaració, indica el tribunal, resulta acreditada la realització de gestions per obtenir dades de la conformitat i concretament del correu del 2 de febrer que va donar inici a la divulgació de les dades reservades que va culminar amb la publicació de la nota informativa.
La sala recull la declaració d’Almudena Lastra, que es va referir a les publicacions que s’estaven realitzant els dies 12 i 13 de març i a les seves converses amb el fiscal general de l’Estat, amb què va compartir inicialment l’opinió que calia reaccionar-hi. “No sembla reticent, ni ressentida, per la seva situació o tracte dins de la cúpula fiscal. Per contra, el que denota és que, fidel al seu superior, va alertar aquest del que estava passant i va convenir amb ell com s’havia de procedir. Amb el que ja no va estar d’acord va ser en la forma en què, posteriorment, va actuar García Ortiz, revelant una informació que atemptava seriosament contra la intimitat de terceres persones i la confidencialitat de les converses entre advocat i fiscal per assolir una possible conformitat. Ho va tenir molt clar, i ja va advertir a la fiscal de Madrid el malestar per proporcionar-li dades que anava a revelar, i li va advertir que anés amb compte”.
Per al tribunal, la condició de dada reservada també ha estat posada de manifest pels periodistes que van declarar al judici i que van manifestar que van disposar del correu del 2 de febrer. “Tots van semblar ser conscients que el correu tenia un contingut que albergava dades reservades, i van adoptar precaucions per a la seva publicació, tot i poder ser una primícia i, segur, una notícia d’interès. I com també ho va tenir Juan Lobato, portaveu del PSOE de Madrid quan li va ser remès per la diputada socialista de l’Assemblea de Madrid Pilar Sánchez Acera i no va voler utilitzar-lo sense verificar-ne l’origen i la seva publicació prèvia”.
Les converses entre Almudena Lastra i Pilar Rodríguez posen de manifest, segons explica la sentència, l’actuació de la primera dirigida al fet que els correus es mantinguessin en la confidencialitat que s’havia de garantir. “De cap altra manera es poden entendre les prevencions sobre el risc de divulgació, que no volgués publicar la nota informativa des de la Fiscalia Superior de Madrid, i que recriminés a Rodríguez haver passat els correus”, preveient que els “filtrarien”.
En aquest context, per a la sala també té lògica l’enuig de Lastra, el matí del 14 de març, “amonestant el seu màxim cap per haver filtrat els correus, a la qual cosa García Ortiz es va limitar a contestar que això “ara no importa”.
La sala també ha valorat la manera i l’espai temporal en què García Ortiz va sol·licitar els correus. Minuts després de la notícia d’El Mundo, la nit del 13 de març, de manera insistent es va dirigir a Pilar Rodríguez perquè li enviés tots els correus intercanviats entre l’advocat Neira i el fiscal Salto. “Tan urgent era l’encàrrec que no van dubtar a fer sortir el fiscal Salto Torres del partit de futbol al qual en aquell moment estava assistint, per procedir de forma immediata a la remissió dels correus. En aquest sentit, Salto Torres va relatar que va ser interromput en un partit de futbol per lliurar els correus “perquè el fiscal general de l’Estat no podia esperar”. El tribunal afirma que no s’entén la pressa de tal actuació, quan, per una banda, la fiscal provincial de Madrid havia manifestat no voler fer cap acció davant del que sobre ella s’havia publicat des de la Presidència de la Comunitat de Madrid, i, de l’altra, “no eren necessaris els correus per negar públicament que hagués donat ordres perquè no s’arribés a una conformitat en l’assumpte de González Amador”.
Respecte del correu del 2 de febrer, la sentència indica que l’acusat el va rebre a les 21.59 hores i el periodista Miguel Angel Campos en va oferir un avançament a les 23.25 hores a la Cadena SER i posteriorment, a les 23.51, va publicar un paràgraf textual del correu a la web de la cadena, informant també que la fiscalia preparava un comunicat per a les pròximes hores. En aquest context, el tribunal afegeix que va existir una comunicació aquella tarda i nit amb la Fiscalia General de l’Estat, perquè va transcriure literalment el correu del 2 de febrer i coneixia la propera divulgació de la nota informativa, tal com fa constar l’informe aportat per la UCO.
Respecte de l’argument de la defensa que 200, 400 o 600 persones (fiscals, funcionaris, personal prestador de serveis) poguessin ser potencials divulgadors del correu del 2 de febrer, la sala assenyala que és una acusació greu que posaria de manifest un funcionament anormal d’un servei públic, a més que necessitaria, abans de la seva insinuació, un mínim de prova, sobretot quan la fiscalia té una normativa i una organització interna per seguir les exigències legals sobre protecció de dades.
Els magistrats ressalten a més que l’única prova practicada a aquest efecte, que va ser la testifical del fiscal Salto, no permet tenir per declarada aquesta prova, ja que va dir que no té accés als correus de les causes en què no té intervé, i que ignorava si els seus companys sí que en tenien. “Conseqüentment –assenyala la sentència– no és atendible l’al·legació referida al fet que els correus electrònics, respecte de causes en tramitació, puguin ser vistos i ‘espiats’ per fiscals aliens a l’atribució de la causa”.
No hi ha cobertura normativa per a l’esborrat del telèfon
Continuant amb la valoració de la prova, per a la sala un altre fet cert i especialment rellevant és l’esborrat i eliminació que García Ortiz va dur a terme dels missatges de l’aplicació de missatgeria instantània WhatsApp. “Ho va realitzar, casualment, el 16 d’octubre de 2024, tan sols un dia després que aquesta sala dictés interlocutòria acordant l’obertura del procediment, eliminant registres que podrien haver aclarit el recorregut del correu i les comunicacions prèvies i posteriors a la seva publicació”, afegeix la sentència. “Tal extrem es constata a l’informe emès per la UCO el 7 de febrer de 2025, i com va assenyalar la pericial, va ser un esborrat conscienciós-doble esborrat. Que s’elegís aquest dia tan singular, el següent a la de la incoació del procés, per entretenir-se en el que es vol presentar com una rutina periòdica és una coincidència molt cridanera”.
La sentència assenyala que aquesta desaparició de fonts probatòries de tanta rellevància per a l’aclariment dels fets és justificada per la defensa amb una doble argumentació: l’existència d’una instrucció de la Fiscalia General de l’Estat sobre protecció de dades que obligava a fer esborrats periòdics i el canvi de terminal telefònic freqüent per part del fiscal general de l’Estat. El tribunal indica que valorar “tan legítima estratègia defensiva exigeix indagar l’existència d’alguna cobertura normativa que invités el fiscal general de l’Estat, a fi de la preservació del dret a la protecció de dades, a la destrucció periòdica dels missatges” i conclou que les normes jurídiques que s’ocupen de regular aquesta matèria suggereixen precisament el contrari: que no hi ha un deure, tampoc un dret, a la destrucció regular de la informació emmagatzemada en un dispositiu oficial.
“Quan la voluntària i conscient eliminació d’aquestes dades no es practica de forma selectiva sinó integral, en coincidència amb la proximitat d’una més que previsible exigència de responsabilitats penals i la citació consegüent pel jutge instructor, és lògic inferir que aquest esborrat no es fa en compliment d’un mandat legal, sinó amb una genuïna estratègia de defensa que, com és obvi, pot ser valorada per la sala des de la perspectiva del valor incriminador dels actes de protecció”, diuen els magistrats.
En definitiva, “la sala no pot acceptar com a argument explicatiu de la destrucció dels missatges enviats i rebuts per García Ortiz que aquest esborrat obeís a una exigència legal. No hi ha cap disposició que obligui el fiscal general de l’Estat a deixar en blanc, de tant en tant, tota, absolutament tota, la informació emmagatzemada en ocasió de l’exercici del seu càrrec. Si, a més, aquesta destrucció no és un acte aïllat, sinó cronològicament coincident en el temps amb l’esborrat practicat als seus terminals per altres càrrecs públics –la testimoni Pilar Sánchez Acera, la idea que tot obeeix al simultani acatament legal del mandat contingut en la instrucció 2/2019 no té cap versemblança”.
Per a la sala, fins i tot admetent que la prudència de l’acusat fos la que el portés a esborrar periòdicament els seus correus, “el que de cap manera pot entendre’s és que no preservés, d’alguna manera, els correus relatius als fets a què es contrau el present procediment, coneixent que aquests constituïen una prova essencial de la seva innocència. Així ho va fer el senyor Lobato, amb menys coneixements jurídics que García Ortiz”.
Davant l’al·legació del canvi de dispositiu mòbil freqüent que implicava la pèrdua d’informació, el tribunal considera contrari a elementals exigències de sentit comú acceptar com a provat que, de manera periòdica, el fiscal general de l’Estat restauri els valors de fàbrica del seu terminal telefònic i que ho faci per preservar la informació més sensible que emmagatzema als dispositius. “No és fàcil conciliar l’explicació d´aquest esborrat global amb la necessitat, més que evident, que la cúspide del ministeri públic preservi dades que poden resultar indispensables per, si escau, tenir constància d’instruccions o documents que li han pogut ser remesos per altres funcionaris del ministeri fiscal o que ell hagi cursat en relació amb alguns dels centenars de procediments dels quals ha pogut ser informat”.
Per si no n’hi hagués prou –afegeix la sentència– “no deixa de ser cridanera aquesta periòdica posada a zero del telèfon mòbil del fiscal general de l’Estat, explicada per l’obedient acatament de la suposada normativa de protecció de dades, en contrast amb les fuites d’informació que s’han insinuat per l’acusat i diversos dels testimonis que van declarar al plenari i que haurien permès a centenars de fiscals i personal administratiu accedir al controvertit correu del 2 de febrer del 2024”.
Per al tribunal, la prova practicada al plenari “ha evidenciat un abisme entre l’invocat acatament de les normes reguladores de la protecció de dades, que haurien imposat l’esborrat, i l’absència de mesures de seguretat que neutralitzessin la temptació de qualsevol altre fiscal o funcionari d’accedir i difondre el missatge del 2 de febrer del 2024”. De la mateixa manera, per als magistrats també resulta significatiu que no s’activés cap expedient des de les unitats orgàniques dependents de Fiscalia General per investigar la filtració de dos correus que formaven part d’un expedient oficial per corregir aquesta fuga de dades personals que estava servint de suport a notícies que van condicionar el debat polític aquells dies.
“La indiferència institucional davant la pública difusió de dos correus electrònics que expressaven l’inici d’un tràmit de conformitat per part de González Amador i el fiscal Salto Torres només és comprensible a partir de la interessada passivitat de qui encarnava aleshores la prefectura jeràrquica del ministeri fiscal”. En resum, la sala conclou que la causa explicativa de l’esborrat “no pot ser cap altra que l’estratègica destrucció de tota la informació que pogués comprometre la tesi exoneradora que fa valer, amb tota legitimitat, García Ortiz”.
Per al tribunal tampoc resulta coherent que una persona gelosa de l’observança de la seguretat de les seves dades i d’evitar fugues d’informació, insti dels seus subordinats la remissió dels correus analitzats al compte personal de Gmail en lloc de la corporativa institucional d’Outlook.
Indicis acreditats i no explicació alternativa
Per tot això, la sentència conclou que no hi ha una explicació alternativa raonable que permeti qüestionar que la filtració es va desenvolupar a la Fiscalia General de l’Estat i que el mateix fiscal va tenir una participació directa per fer arribar al Miguel Ángel Campos el correu del 2 de febrer. “La convergència dels indicis acreditats, com són: l’accés singular a la documentació, la seqüència temporal de comunicacions, la urgència mostrada en l’obtenció dels correus, la trucada del periodista, l’esborrat posterior dels registres, els recels expressats per les seves subordinades sobre la filtració, juntament amb el fet que cap altra persona diferent del lletrat de González Amador, el fiscal Salto Torres, la fiscal provincial i el propi fiscal general de l’Estat, i el seu entorn van poder participar en la filtració, permeten construir un quadre probatori sòlid, coherent i concloent, que porta necessàriament a afirmar, com a fet provat, que va ser l’acusat, o una persona del seu entorn immediat i amb el seu coneixement, qui va lliurar el correu per a la publicació a la cadena SER”.
La sentència descarta altres autors de la filtració entre els esmentats. Així, sobre el fiscal Salto, inicialment investigat, recorda que va ser desimputat en no existir indicis sobre la seva participació en el fet i les indagacions realitzades sobre la seva actuació evidencien que no va fer actes de filtració. Pel que fa a la fiscal provincial, Pilar Rodríguez, després de l’anàlisi dels seus terminals telefònics i correus, se’n va sobreseure la causa. Pel que fa a la fiscal superior Almudena Lastra, ella va ser, diu la sentència, qui es va oposar a la divulgació de la nota i cap indici no la va incriminar. Tot i això, “des de la Fiscalia General de l’Estat, el fiscal ha recopilat dades, ha tingut almenys una comunicació amb el receptor de la filtració, el mateix dia i abans de la seva realització, trucada reconeguda pel periodista després de la seva constatació a l’informe pericial”. I afegeixen els magistrats que el fiscal general reconeix indirectament la seva participació en la filtració quan és indagat sobre aquest extrem per la fiscal Lastra i respon al qüestionament de la filtració amb un significatiu “això ara no importa”.
I sobre l’esborrat de comunicacions al cap de poc temps de conèixer la seva imputació, la sala considera que és “un acte que permet constatar l’ocultació per evitar un possible descobriment de dades incriminadores”. “Aquesta consideració no contradiu el dret a no declarar contra si mateix, és un comportament posterior al fet que revela el que suggereix, un ocultament de dades que permetrien una investigació”, subratllen els magistrats.
Testifical dels periodistes i secret professional
Per a la sala, cap d’aquestes inferències es veuen afectades pel fet que altres periodistes que han declarat al plenari hagin afirmat haver tingut a la seva disposició, per fonts alienes a García Ortiz, el correu del 2 de febrer de 2024. El tribunal reitera que no hi ha en joc la credibilitat dels testimonis. “La nostra valoració pretén ser raonable des d’allò percebut en el judici aportant al relat fàctic allò provat. Encara que les referències a la tinença del correu abans de la seva divulgació fossin declarades provades i, en virtut d’això, el relat fàctic afirmés que aquests mitjans de comunicació van tenir coneixement del correu abans de la divulgació de la dada reservada per fonts alienes a l’acusat, aquest fet no alteraria la seva subsumpció en el tipus penal objecte de l’acusació”.
Afirma que “el fet que una dada reservada sigui coneguda no suposa que aquesta sigui desproveïda de la tutela penal derivada del seu caràcter reservat. El ministeri fiscal, com a institut públic d’acusació, i el fiscal general de l’Estat, com a vèrtex de l’organització, tenen un deure reforçat de reserva pel qual ha de vetllar per la utilització correcta de la informació de la qual disposa i que ha obtingut per raó del càrrec en una relació asimètrica de la qual sorgeix el deure especial de reserva per no posar en perill els drets d’un justiciable”. “La sala no qüestiona la veracitat de les seves informacions. El seu testimoni ha estat especialment aclaridor. Som conscients del difícil equilibri a què se sotmet a un testimoni, emparat en el dret al secret professional quan respon a preguntes de tanta rellevància per a l’aclariment dels fets. El seu testimoni en el plenari ha estat valorat amb la ferma convicció que, en cap cas, les seves respostes es van veure afectades en la seva veracitat per l’exercici d’aquest dret irrenunciable. Ans al contrari, la decisió de no difondre’n el contingut literal, ja fos per respecte a les indicacions rebudes de la seva font, ja per planificació seqüencial de la informació de què ja disposaven, no fa sinó marcar un acusat contrast entre la seva prudència professional i la precipitació amb què García Ortiz no va dubtar en fer possible la difusió pública de les comunicacions, sempre confidencials, entre un advocat i la fiscalia per arribar a un acord de conformitat”.
La sentència analitza les declaracions dels periodistes que van declarar haver conegut el correu del 2 de febrer per fonts alienes al fiscal general de l’Estat i abans que García Ortiz accedís als correus, i conclou que tots el van publicar una vegada va ser difós per la Cadena SER. La sala afirma a l’apartat 1.8 de la sentència, com si es tractés d’una qüestió prèvia, que el secret professional del periodista ha planejat al plenari fins al punt que hi ha qui ha considerat que la qüestió nuclear del judici era valorar la credibilitat del testimoni dels periodistes que van comparèixer com a testimonis davant el tribunal.
A la seva sentència assenyala que es tracta d’un dret constitucional que, només a nivell deontològic, que no normatiu, és un deure l’àmbit del qual i les possibles excepcions no està perfilat a nivell legal. El tribunal explica que el fonament d’aquest dret no és paral·lel al que suporta altres drets al secret (intimitat –metges, seguretat de l’Estat-secrets oficials–, dret de defensa –secret professional del lletrat–) i que cal cercar-lo no només en el dret a la informació, sinó principalment al revers d’aquesta llibertat: el dret de la societat a rebre informació veraç. “Si existís obligació de revelar les fonts, aquestes quedarien encegades pel temor de represàlies. Qui cita les seves fonts, les asseca. El flux d’informació necessari en una societat democràtica, un dels pilars del qual és una premsa lliure, quedaria empobrit fins a límits intolerables”.
La sentència es refereix a l’exquisit respecte que el tribunal, durant el desenvolupament del judici, ha volgut conferir a aquesta facultat dispensant de contestar tota pregunta que guardés qualsevol gènere de relació amb el canal de comunicació, així com qualsevol fet, circumstància, indici, referència o dada, de caràcter personal o no, que, directament o indirectament, pogués portar a identificar la persona o entitat que proporciona la informació. Per a la sala, el que està claríssim és que “la revelació per part de l’informador de la font o de dades que puguin ajudar a identificar la font (i algun dels testimonis, havent-ho sospesat prèviament sense cap dubte) no va tenir inconvenient a renunciar al seu dret en alguns punts i suggerir dades sobre la condició oficial –que no privada– de la font no podria generar cap mena de responsabilitat penal” perquè no hi ha un deure normatiu –només deontològic– de sigil, més enllà de l’operativitat si és el cas, no sempre necessària, de l’eximent d’exercici legítim d’un dret.
Afegeix que no és idèntica la manera d’enfrontar-se a un interrogatori d’algú conscient del seu dret al secret i el seu deure protegit constitucionalment de lleialtat a les seves fonts, que la d’altres persones que no tenen vàlvules d’escapament similars i que declaren conscients del seu deure de contestar totes les preguntes que se’ls dirigeixin sense poder. “I pensem significadament en els membres del ministeri fiscal que van prestar declaració: en ells –tant els que van proporcionar dades que afavorien l’estratègia processal de l’acusat, com alguns que van aportar elements eloqüents que han alimentat la convicció d’aquest tribunal– és per a aquest tribunal molt difícil imaginar ni tan sols una concessió a la mendacitat, o apartament conscient i deliberat de la realitat. Sobra postil·lar que en l’acusat, en tot cas, ha de prevaldre el seu dret constitucional a no declarar-se culpable”.
Es va revelar una informació que no havia de ser divulgada
La sentència explica que els fets provats permeten constatar l’existència del delicte 417.1 del Codi Penal perquè es van revelar dades reservades de què el fiscal general de l’Estat tenia coneixement per raó del càrrec i que no havien de ser divulgades per la seva afectació als drets emmarcats en el dret al procés degut. La divulgació es va materialitzar tant per la filtració del correu com per la publicació de la nota informativa, que constitueixen, segons el parer de la sala, una unitat d’acció. “La nota consolida la filtració iniciada pel correu, en realitat l’“oficialitza”. La sala assenyala que l’expressió “que no hagi de ser divulgada” de l’article 417 s’ha d’entendre de manera funcional en el sentit que l’obligació de reserva de l’autoritat o el funcionari públic serveix a la necessitat de preservar els drets i les garanties del ciutadà davant de l’administració. Aquesta, per al compliment dels seus fins, accedeix a informació privada i personalíssima d’aquell i, com a tal, no disponible.
Simultàniament –argumenta el tribunal–, ha de vetllar per la utilització correcta d’aquesta informació, per no vulnerar aquests drets i garanties en una relació clarament asimètrica. En el cas analitzat, la conformitat de l’imputat suposa un reconeixement dels fets i la seva tipicitat. Si no s’arribés a un acord, la seva divulgació suposaria una lesió al dret de defensa i a la presumpció d’innocència que el ministeri públic ha de garantir. La sala afegeix que “tot i que una determinada informació ja fos totalment o parcialment coneguda, l’obligació de reserva de l’autoritat o funcionari que l’hagués conegut per raó del seu càrrec romandria, perquè l’acció de divulgar la dada reservada per qui és garant de l’obligació de sigil, en si mateixa és perjudicial. I ho és perquè implica una utilització perversa de les eines i instruments privilegiat dels que gaudeix l’administració per accedir a informació confidencial i personal dels ciutadans”.
Es produeix la lesió als drets fonamentals de l’imputat si la informació que es divulga per l’autoritat o el funcionari fa aparèixer una persona com a culpable d’un delicte quan, fins ara, només és sospitós de la seva comissió o, únicament, ha estat denunciada. Perquè, tot i que la informació ja hagués estat divulgada, totalment o parcial –reiteren els magistrats– “el risc de vulneració de la presumpció d’innocència roman inalterable i amb això, el caràcter reservat de la informació que, com s’ha dit, és un concepte de naturalesa funcional destinat a la protecció, entre d’altres, d’aquest dret fonamental”.
Per això, el tribunal destaca que el criteri per determinar el caràcter reservat de la informació que es divulga no seria tant el coneixement previ, o no, per tercers, “sinó l’afectació que aquesta divulgació té en els drets de les persones a què es refereix la informació, precisament per qui és garant de la seva observança”. Afegeix que “el deure de confidencialitat s’emmarca, en conseqüència, en el necessari respecte del dret a la presumpció d’innocència i al dret al procés degut, i assoleix la seva màxima expressió quan es transgredeix en aspectes íntimament relacionats amb aquests. Aquesta íntima transgressió té lloc quan, com va passar en aquest cas, la divulgació de la informació suposa l’expressió de culpabilitat d’una persona que encara no ha estat sotmesa a cap procés penal”.
El tribunal destaca que aquest deure de confidencialitat del fiscal general de l’Estat no desapareix pel fet que la informació que ell coneix per raó del càrrec ja hagi estat objecte de tractament públic, ni queda neutralitzat perquè mitjans de comunicació, en cas que resultés acreditat com a fet cert, ja disposessin del correu del 2 de febrer, ja que sobre l’acusat pesava un reforçat deure de reserva que va trencar sense justificació. En aquest sentit, la resolució posa l’exemple del coneixement que poguessin tenir molts veïns i companys de feina que una persona pateix una malaltia de transmissió sexual, cosa que no exonera de responsabilitat el metge que, amb accés privilegiat a la història clínica, ho confirma davant dels que dubtaven de la informació. D’altra banda, “el fiscal general de l’Estat no pot respondre a una notícia falsa mitjançant la comissió d’un delicte, com ara la divulgació d’un escrit de reconeixement d’un fet per evitar el judici, fins i tot quan l’investigat ha insinuat un comportament del ministeri fiscal no procedent. La negació d’una notícia incerta no requereix l’afirmació pública de la responsabilitat penal reconeguda”.
El deure d’informació ha de respectar la reserva i els drets dels afectats
La sentència no comparteix l’al·legació del fiscal general que justifica la difusió de la nota informativa amb fragments del correu del 2 de febrer al deure d’informació que imposa l’article 4.5 de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal. Recorda la sentència que el deure d’informació esmentat no és absolut, ja que aquest article estableix que s’ha de seguir “amb respecte al secret de sumari i, en general, als deures de reserva i sigil inherents al càrrec i als drets dels afectats”.
I afegeix que “informar l’opinió pública no és intervenir en polèmiques mediàtiques assumint el sacrifici dels drets que assisteixen a qui comunica al fiscal la seva voluntat d’arribar a un acord de conformitat”, i, a més, afegeix que existien moltes possibilitats per “reaccionar contra un ‘bulo’ sense exposar l’acusat davant de l’opinió pública com a delinqüent amb fe.
Qüestions prèvies
El tribunal rebutja totes les qüestions prèvies plantejades al judici per la defensa del fiscal general de l’Estat i el ministeri fiscal en què denunciaven la vulneració de determinats drets de l’acusat.
La sala rebutja la denúncia de la defensa de García Ortiz que sostenia que, al llarg de tota la instrucció, s’hauria vulnerat el seu dret a ser informat de l’acusació, per una suposada ambigüitat permanent en la determinació dels fets investigats i per una constant variació de relats fàctics d’unes resolucions a unes altres, fins al punt de no haver sabut mai de quines conductes concretes havia de defensar-se. El tribunal conclou que l’acusat “ha gaudit de coneixement suficient, clar en allò essencial i oportú dels fets imputats i de la qualificació jurídica dels mateixos, des d’una fase molt primerenca del procediment i amb plena possibilitat d’organitzar la seva defensa al llarg de la instrucció i del judici oral”. Indica que els dos fets objecte de denúncia -filtració i nota- “apareixien des de l’inici estretament vinculats, essent necessària la investigació del que realment ha passat”. D’aquí que s’acordés l’obertura del procediment “sense excloure cap dels fets” a què es referien les querelles i l’exposició raonada del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, com es pot comprovar fàcilment llegint la part dispositiva de la interlocutòria en què s’acorda declarar la competència de la sala per a la instrucció de la causa, l’obertura del procediment i la designació.
Raona que “en cap moment de la resolució es va sobreseure cap fet dels que van ser elevats a aquesta sala pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid. L’objecte de la causa incoada en aquesta sala comprèn des del seu inici, “la controvertida nota i la filtració del correu tramès pel lletrat de González Amador al fiscal. Tots dos consoliden el mateix fet que se subsumeix en la divulgació de dades reservades”.
Per al tribunal, des del prisma del dret a la informació, el que és rellevant no és tant la major o menor fortuna tecnico-jurídica amb què l’instructor redactés successives actuacions, sinó si l’investigat i la seva defensa van disposar d’informació suficient, clara en allò essencial i amb temps raonable per articular una estratègia defensiva davant d’aquests fets concrets. “I la veritat és que, des de l’exposició raonada del Tribunal Superior de Justícia, les querelles acumulades i la interlocutòria de 15 d’octubre de 2024, García Ortiz coneixia que se l’investigava per la presumpta revelació del contingut del correu del 2 de febrer de 2024, remès per la defensa de González Amador a la Fiscalia de Madrid que es va difondre la nit del 13 de març, i l’elaboració i difusió de la nota informativa de 14 de març de 2024, que, segons les acusacions, incorporava i confirmava oficialment dades dimanants d’aquest correu.
La sentència explica que des de la perspectiva del principi acusatori i del dret defensa, el que és rellevant és que es respecti el nucli essencial dels fets atribuïts a la persona investigada, als efectes de formular, si escau, l’acusació; i que hi hagi una correlació o coherència, alhora, entre el nucli essencial dels fets objecte d’acusació i la sentència que posi fi al procediment.
No s’ha vulnerat el dret a la intimitat
En una altra qüestió prèvia la defensa al·legava la vulneració per part del magistrat instructor del dret a la intimitat personal i familiar de García Ortiz que vinculava al fet que alguns dels informes de la UCO es van lliurar a les parts, sense haver adoptat mesures de precaució per salvaguardar dades personals que hi constaven i que van acabar sent de públic coneixement. Per a la sala, les dades qüestionades han estat incorporades en virtut d’una decisió judicial motivada, dictada en el marc de les competències legalment atribuïdes i emparades per la legislació processal en la matèria, amb finalitats d’investigació i eventual enjudiciament dels presumptes fets delictius imputats a l’avui acusat. Assenyala que “aquesta actuació judicial ve obligada pel compliment de la normativa sobre la necessària publicitat intraprocessal”, afirma el tribunal.
“El material objecte de trasllat és l’obtingut ‘en brut’, i sobre el qual s’ha elaborat l’informe policial, en compliment de les previsions de la norma processal penal. Estem davant d’un acte de naturalesa jurisdiccional, que és de compliment degut per a l’òrgan judicial i per a les quals l’òrgan judicial ha acotat el contingut de la investigació”. La sala explica que precisament, pel caràcter de prova, qualsevol de les parts ha de tenir accés a la totalitat del material, perquè, en l’exercici del seu dret de defensa, puguin sol·licitar el que consideri procedent. “El material en brut és la “prova tecnològica” del procés penal. I, com a tal, s’ha de traslladar a les parts, a les quals s’ha de donar l’oportunitat (especialment la defensa o defenses) d’impugnar-ne la integritat i la fiabilitat”. Per això, considera que, si les dades traslladades així a totes les parts, acusacions, ministeri fiscal i defensa van acabar coneixent-se pel públic en general, no cal atribuir al magistrat instructor una actuació de cessió o indegut accés a aquestes dades per part de tercers aliens a la causa. “L’òrgan judicial no és el garant de l’ús indegut que les parts facin del coneixement de les dades personals que coneguin com a resultat del procés, sobretot quan el magistrat instructor va anar adoptant cauteles successives per intentar evitar una difusió indeguda”.
De tota manera, precisa que l’òrgan judicial hauria adoptat totes aquelles mesures possibles, dins del marc procedimental, per intentar evitar les filtracions d’actuacions i informacions, tant secretes com reservades, denunciades per les dues parts del procediment; i són diverses les resolucions judicials del magistrat instructor advertint les parts del seu deure de reserva.
Sobre la pèrdua d’imparcialitat de la sala d’admissió
Com a qüestió prèvia, el ministeri fiscal va al·legar la vulneració del dret a un procés amb totes les garanties per haver jutjat el fiscal general de l’Estat la mateixa sala d’admissió que va obrir causa contra ell l’octubre del 2024, per la qual cosa els magistrats estarien contaminats. “Afirmar que els magistrats que subscrivim aquesta resolució hem quedat afectats en la nostra imparcialitat i fer-ho un any després de conèixer la composició de la sala i la interlocutòria d’admissió, només es pot interpretar com una línia estratègica tan respectable com sense fonament”. Per a la sala aquesta queixa és inviable per extemporània i recorda que la llei orgànica del poder judicial disposa que la recusació s’haurà de proposar tan aviat com es tingui coneixement de la causa que la justifica.
En aquest cas el ministeri fiscal, “amb el seu prolongat silenci al llarg de la instrucció de la causa ha condicionat el seu judici sobre la imparcialitat del tribunal a quo al desenllaç, favorable o no, de les seves al·legacions sobre nul·litat probatòria. I aquesta subordinació estratègica a l’al·legació d’un dret fonamental no està emparada pel nostre sistema jurídic”. Recorda també el tribunal que el 2011 es van modificar les normes de repartiment per reforçar la imparcialitat de la sala jutjadora, davant la situació que hi havia fins aleshores que la sala d’admissió era alhora sala d’apel·lació i sala d’enjudiciament, de manera que es podia produir la pèrdua d’imparcialitat. Des d’aquell any, el repartiment funcional entre una sala d’apel·lació i la sala d’admissió que jutja ha estat concebut, assenyala la sentència, per garantir el dret a un jutge imparcial a tots els aforats que arribin a ser investigats o jutjats pel Suprem. Des d’aleshores aquesta distribució ha presidit la investigació i l’enjudiciament de casos de gran impacte mediàtic, alguns amb afectació a càrrecs públics, sense que s’hagi qüestionat en cap cas la pèrdua d’imparcialitat que ara, en el moment de l’enjudiciament del fiscal general de l’Estat, es reivindica.
Nul·litat de l’escorcoll i de les diligències d’investigació tecnològica
La sala rebutja també acceptar la petició de declaració de nul·litat de la interlocutòria d’entrada i escorcoll al despatx del fiscal general de l’Estat i de la fiscal provincial i de les diligències d’investigació tecnològica acordades pel magistrat instructor durant la seva investigació. El tribunal destaca que s’investigava un delicte probablement comès per mitjans telemàtics (correu electrònic, o WhatsApp entre altres procediments digitals), per la qual cosa indagar en aquests mitjans seria la manera d’aclarir-ho. Els magistrats coincideixen amb la sala d’apel·lació que va revisar l’actuació de l’instructor sobre la suficiència dels indicis i la idoneïtat, necessitat i proporcionalitat de les diligències. I conclou que hi ha indicis que permeten adoptar aquesta mesura, i estan motivats i expressats en les actuacions qüestionades, ja que aquests indicis són, no només suficients, sinó exhaustius.
Abast de la inhabilitació i responsabilitat civil
Sobre la pena d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, la sentència indica que “suposa la privació definitiva del càrrec sobre el qual recau”, concretant-se exclusivament en el que tenia l’acusat en el moment dels fets: fiscal general de l’Estat. “Ens sembla que, des d’una perspectiva estrictament penal, és proporcionada aquesta acotació. No és necessari ser fiscal per assolir la titularitat de la Fiscalia General de l’Estat. No ens correspon dilucidar les conseqüències extraprocessals de la condemna, que es mouen en un altre pla; tan sols constatem que penalment aquesta extensió limitada a aquest càrrec ens sembla proporcionada revelant-se com excessiva la seva projecció a altres càrrecs. Per la resta, aquesta era la petició de l’acusació particular.
El tribunal també condemna el fiscal general de l’Estat a pagar, com a responsabilitat civil, una indemnització de 10.000 euros a González Amador per danys morals, davant de la petició de la defensa que reclamava 300.000 euros. Per a la sala, s’ha de corregir “el desmesuradament ambiciós plantejament de l’acusació que pretén penjar al ‘deure’ de l’acusat, perjudicis que troben el seu origen i causa no en l’actuació de què deriva la responsabilitat penal afirmada en aquesta resolució: divulgació d’una proposta de conformitat elevada per la defensa al fiscal”. Indica que això afegeix alguna cosa, però no gaire, a allò que ja era objecte de públic coneixement: la pendència d’una causa penal contra l’afectat, parella afectiva d’un conegut personatge polític que ostenta un càrrec públic important, per delictes de defraudació tributària després d’una denúncia formulada per la fiscalia arran d’una comunicació de l’Agència Espanyola d’Administració Tributària.
La sentència explica que pensar que sense aquesta difusió el fet noticiari hagués passat a un segon pla en el debat social i polític i les opinions haguessin entrat en un nivell de moderació i cauteles és pecar d’un candor inassumible i ignorar en quins paràmetres es mou la discussió a l’opinió pública de temes amb repercussions polítiques. “Els excessos, al marge de gaudir d’uns folgadíssims marges de tolerància en una societat democràtica que exigeix un reconeixement molt ampli de la llibertat d’expressió, seran atribuïbles no al fiscal general de l’Estat per difondre, sense cap qualificatiu ni afegit, aquest missatge, sinó a altres persones variades contra les quals l’acusació, si estima que s’han sobrepassat aquestes fronteres, podrà exercir les accions de les que es cregui assistit”.
“El fiscal general de l’Estat –afegeix la sentència– es va limitar a donar notícia d’un escrit del lletrat proposant una conformitat basada en el reconeixement de dos delictes. Els danys derivats de lligar a aquesta nota la condició de delinqüent confés per part de tercers en diferents àmbits s’haurà de reclamar dels protagonistes d’aquestes imputacions en la via jurisdiccional que s’estimi oportuna”. L’acusació de González Amador ja ha acudit a la via judicial per aquestes afirmacions d’alguns polítics, però no ha tingut èxit.
“Les expressions, encara que siguin feridores, no atempten contra l’honor del demandant, perquè tenen base fàctica suficient (no necessàriament exacta), no contenen expressions injurioses o insultants i s’emmarquen en l’àmbit del debat polític, en un context en què s’utilitzen les conductes de familiars o propers a polítics per fer recaure sobre ells la responsabilitat política o ètica derivades d’aquestes conductes”, diu la sentència.
Tot i això, indica que “alguna quota, de totes maneres, en aquests perjudicis pot atribuir-se a aquesta difusió del mail. 10.000 euros és una xifra que satisfà sobradament aquesta porció ideal, molt lluny, sens dubte, de l’exagerada xifra proposada per l’acusació”. Pel que fa a la pena de multa de dotze mesos, es fixa, segons explica el tribunal, en el mínim possible en atenció sobretot a les circumstàncies personals de l’autor i la gravetat dels fets. “Estem jutjant un fet concret, no una trajectòria en una carrera estretament lligada amb l’administració de justícia, la brillantor i dedicació de la qual no passa desapercebuda i no podem deixar de prendre en consideració”. I, per altra banda, es valora que aquest concret fet “es produeix –si atenem les seves explicacions– amb el desig prevalent, cosa que no anul·la la seva antijuricitat, de sortir en defensa del prestigi de la institució que representava, tot i que equivocant-se en la forma i incorrent en un excés que activa el marc penal: era totalment prescindible donar publicitat a aquest escrit estrictament confidencial redactat per un lletrat en l’exercici de les seves tasques defensives, amb un objectiu –persuadir el fiscal de la voluntat d’una solució processal consensuada– i amb la llibertat que proporciona la seguretat (era inimaginable una altra cosa) que aquest text mai no sortiria d’aquest nucli d’actors processals cridats a conèixer-lo: acusació pública i particular i defensa)”. El tribunal considera que una quota diària de 20 euros és una quantitat prudencial que no se separa de les establertes en precedents de la sala en situacions assimilables (dependents d’una nòmina pública mensual, encara que el seu import estigui als estrats més alts de l’administració pública).
Vot particular
La sentència inclou un vot particular que formulen les magistrades Susana Polo i Ana Ferrer en què expressen la seva discrepància amb el criteri de la majoria i indiquen que el que hauria estat procedent hauria d’haver estat acordar la lliure absolució del fiscal general de l’Estat d’un delicte de revelació de secrets o informacions. En el seu vot conclouen que no ha quedat provat que García Ortiz filtrés a la premsa el correu del dia 2 de febrer de 2024 enviat per l’advocat de González Amador a la Fiscalia de Delictes Econòmics i, a més, que els fets relatats a la nota informativa publicada per aquest no constitueixen el delicte pel qual es condemna. Per a les dues magistrades que subscriuen el vot discrepant, els indicis apuntats a la sentència majoritària “no són suficients per arribar a un judici de culpabilitat, sense dubtes raonables”, i defensen que la seva anàlisi racional permet assolir la conclusió alternativa que qualsevol persona, de les quals haurien tingut accés al correu de 2 de febrer, va poder filtrar-ho a la premsa, igual que va passar amb l’expedient tributari i la denúncia.
El vot analitza els indicis en què es basa la sentència majoritària per arribar a la conclusió que el fiscal general de l’Estat és l’autor de la filtració. Respecte als testimonis dels periodistes que van afirmar conèixer el correu del 2 de febrer de 2024 abans de la publicació de la nota informativa, assenyalen que “resulten creïbles, sense que el reconeixement del dret al secret professional porti aparellat que se’ls hagi de restar credibilitat”. Consideren que, a més de creïbles, són fiables i que hi ha abundants elements corroboratius que reforcen la fiabilitat dels seus testimonis com a contrapès a la reserva a què s’acullen.
Un altre dels indicis que té en compte la sala és el testimoni de la fiscal superior de Madrid, Almudena Lastra. Les dues magistrades subratllen que la reacció d’aquesta, dient en una trucada al fiscal general de l’Estat “heu filtrat els correus”, “l’únic que revela són les seves sospites sobre la filtració dels correus per l’entorn del seu superior, però no que en tingués cap prova, sense que la resposta que sosté en va rebre d’aquell pugui interpretar-se com a assentiment per part seva”. Afegeix que allò cert i la veritat és que va mantenir una disparitat de criteri amb el seu superior sobre l’oportunitat i forma de procedir a l’aclariment davant de la tergiversada informació promoguda des de l’entorn de la Comunitat de Madrid, no que aquesta no s’efectués, ja que aquesta es mostrava conforme a convocar una roda de premsa.
En definitiva, “la discrepància essencial, més enllà de les sospites que pogués albergar, radicava en l’oportunitat del moment en què s’havia d’efectuar el desmentiment”. El vot examina també l’esborrat dels missatges del terminal de García Ortiz i exposa que l’acusat era, i al moment de l’enjudiciament seguia sent-ho, fiscal general de l’Estat i, per tant, dirigeix l’acció penal i política de l’actuació del ministeri fiscal. En aquest context –raonen les magistrades– “és fàcil pressuposar que les seves comunicacions allotgen qüestions extremadament sensibles, plenes de dades confidencials de terceres persones, cosa que abona com a raonable el màxim sigil i precaució davant eventuals revelacions al voltant de les mateixes”. “En definitiva, entenem que no ha quedat acreditat que el fiscal general de l’Estat sigui l’autor de la filtració del correu de data 2 de febrer de 2024 a la Cadena SER “amb intervenció directa, o a través d’un tercer, però amb ple coneixement i acceptació” –segons el relat de fets provats majoritari–, la participació del qual s’afirma categòricament. Tot i indicar que la filtració procedeix de la Fiscalia General de l’Estat, no es descriu ni com, ni on, ni a través de quins mitjans té lloc aquesta denominada ‘intervenció directa’, i menys el seu coneixement i col·laboració amb un tercer.
Pel que fa a la ‘nota informativa’, les dues magistrades apunten que la seva publicació, sobre l’autoria de la qual existeix un extens cabal probatori, aïlladament considerada, no constitueix cap comissió delictiva. La mateixa “no conté informació indegudament revelada, davant del coneixement públic previ dels fets, com es desprèn del relat fàctic, quan es publica la nota, tota la informació que conté havia resultat revelada”. Afegeixen que les dades contingudes a la nota ja eren públiques, per filtracions prèvies, que no poden ser imputades al fiscal general de l’Estat, i el que es fa amb la nota és “sortir al pas d’aquestes filtracions, de contingut no ajustat a la veritat en alguns extrems, oferint una informació asèptica i objectiva i que no conté cap revelació, apartant-se el criteri utilitzat per la sentència d’una reiterada jurisprudència de la sala”.
En aquest cas –explica el vot–, “es va desmentir una acusació falsa d’actuació il·lícita de la fiscalia –haver ofert un acord i posteriorment retirar-lo per raons polítiques– impulsada des de l’aparell d’un poder públic, per intentar desviar l’atenció sobre la presumpta defraudació fiscal judicialment investigada– i així esmorteir d’aquesta manera el seu impacte mediàtic. Informar a l’opinió pública que això no havia estat així, no era només una opció legal sinó l’única opció legal”. Les magistrades consideren que “el contrari hauria estat donar per vàlida l’afirmació que atacava de ple la legalitat de l’actuació de la fiscalia, i amb ella el prestigi de la institució, i permetre, amb vista a una suposada confidencialitat voluntàriament renunciada, la consegüent fallida de la confiança dels ciutadans en el funcionament de les institucions democràtiques”.
