Gabriel Rufián ha passat d’encarnar l’independentisme desacomplexat al Congrés a convertir-se en l’arquitecte d’una nova “esquerra forta” que desdibuixa les fronteres del sobiranisme. Els seus darrers moviments, especialment el seu acte conjunt amb Irene Montero l’abril de 2026, han encès les alarmes en sectors de l’independentisme que veuen en la seva estratègia un retorn al lerrouxisme: un discurs centrat en les classes populars i la lluita social que, sota l’aparença de progrés, podria estar frenant les aspiracions nacionals de Catalunya.
El gir cap a la confluència espanyola
En els últims mesos, Rufián ha abandonat la retòrica dels “18 mesos” per centrar-se en el lideratge d’un front antifeixista. Aquesta evolució s’ha concretat en:
- Aliances amb l’esquerra espanyola:La seva voluntat ferma de “fer equip” amb figures com Irene Montero per frenar l’extrema dreta.
- Crítica interna a ERC:Ha pressionat el seu propi partit perquè tingui l’orgull de liderar aquest front d’esquerres, una postura que ha generat tensions internes i ha estat vista com una “tombarella” política pel seu canvi de prioritats.
L’ombra de Lerroux: Populisme o estratègia?
La comparació amb el “lerrouxisme” no és nova, però ha cobrat força davant l’intent de Rufián de connectar amb l’electorat metropolità mitjançant un llenguatge agressiu contra el sistema judicial i la dreta espanyola. Els punts de contacte que assenyalen els seus crítics són:
- L’ús de la por:Publicacions recents analitzen com el discurs de “la por a la dreta” serveix per aglutinar vots, una tàctica històrica per desviar el debat nacional cap a un eix purament social.
- Repartiment de “carnets de catalanitat”:Rufián ha carregat contra el que anomena “l’independentisme purista”, situant-se com el defensor d’una catalanitat més àmplia i mestissa, una narrativa que recorda l’intent de Lerroux d’apel·lar a les classes treballadores immigrants contra l’elit catalanista.
- L’abandonament de la confrontació directa:Mentre que abans demanava sacrificis pel procés, ara se l’acusa de vendre confluències que pocs en el seu sector estan disposats a comprar.
Aquesta mutació de Rufián el situa en un escenari incert. Mentre ell es veu com el dic de contenció contra el feixisme, veus crítiques a VilaWeb o La República adverteixen que la seva estratègia podria acabar dissolent el pes de l’independentisme en un magma d’esquerres suposadament plurinacional però controlat des de Madrid.
Els paral·lelismes tàctics entre el portaveu d’ERC i el líder del republicanisme radical del segle XX:
| Tàctica | Lerrouxisme (S. XX) | Rufianisme (S. XXI) |
|---|---|---|
| Objectiu | Fracturar el catalanisme des de dins. | Fracturar la unitat de l’1-O. |
| Enemic triat | “La burgesia de la Lliga”. | “L’independentisme de Waterloo”. |
| Esquer de masses | Anticlericalisme radical. | Frontisme antifeixista de Madrid. |
| L’arma de por | “La reacció monàrquica”. | “Que ve la ultradreta (Vox)”. |
| Resultat final | Garant de l’ordre estatal a BCN. | Garant de l’estabilitat del PSOE a Madrid. |
- El “obrerisme” com a eina de xoc
- Lerroux: Utilitzava una retòrica incendiària per atraure la classe treballadora immigrant a Barcelona, contraposant els seus interessos als de la burgesia catalanista de la Lliga.
- Rufián: Ha centrat la seva estratègia a l’àrea metropolitana de Barcelona, utilitzant un llenguatge “de barri” i xarxes socials per confrontar el que anomena l’independentisme “purista” o d’ordre”.
- L’agitació i el frontisme
- Lerroux: Es presentava com el gran agitador de masses, conegut com l’Emperador del Paral·lel”, utilitzant un discurs demagògic per polaritzar la societat.
- Rufián: En els darrers mesos (febrer-abril 2026), ha impulsat un “front antifeixista” i plurinacional, actuant com un agitador des de la tribuna del Congrés per forçar aliances amb l’esquerra espanyola, com l’acte compartit amb Irene Montero el 9 d’abril de 2026.
- L’ús de la por i el sistema d’enemics
- Lerroux: Feia servir l’anticlericalisme i la por a la “reacció” per aglutinar vots, sovint servint-se d’enemics externs per justificar la seva acció política.
- Rufián: Crítics com Vicent Partal a VilaWeb assenyalen que Rufián utilitza la “por a la dreta i l’extrema dreta” com a eina electoral per justificar el suport al govern espanyol i la dilució de l’objectiu independentista en favor d’un eix social.
- La integració en el marc estatal
- Lerroux: Malgrat la seva retòrica radical inicial, va acabar sent part fonamental del sistema polític espanyol i president del govern de la República.
- Rufián: Se l’acusa d’una “metamorfosi” que l’ha portat de demanar la independència en 18 mesos a ser un dels principals garants de l’estabilitat a Madrid, prioritzant la confluència amb l’esquerra estatal per sobre de la unitat estratègica amb altres forces sobiranistes com Junts.
