“L’antipolítica és com un cràter que prepara el terreny perquè arribin els ultres, i si no hi ha antipolítica no hi ha ultres”. Just quan fa cinquanta anys de la mort de Franco, el periodista i diputat d’ERC Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) publica ‘El franquisme en temps de Trump’ (Pòrtic), un llibre a cavall entre l’assaig i la crònica que analitza l’onada de la ultradreta a Catalunya, a l’Estat i als Estats Units a través de Sílvia Orriols, Santiago Abascal i Donald Trump. Tots tres, sosté, aprofiten l’antipolítica com a adob i prometen retornar a un passat idíl·lic: “Orriols ven una Catalunya ideal i pura que mai ha existit”.
Álvaro, que ha impulsat diverses iniciatives per la memòria al Congrés -com el reconeixement dels últims guerrillers antifranquistes vius- sosté que contràriament al que passava durant la transició, ara la ultradreta és ‘trendy’ entre els joves. “El feixista del 2025 es presenta davant el món com un rebel, com un revolucionari, com un idealista davant l’establishment corrupte”, escriu, però “la promesa de puresa és tant potent com tramposa”, i “destrueix el camp de joc de la política en benefici d’una mirada dogmàtica, rígida i estàtica”.
També alerta que el “seguidisme” de la dreta democràtica respecte a la ultradreta només beneficia aquests últims: “La maniobra de Vox per deixar el PP en fora de joc és de manual. Els ultres sempre apugen l’aposta, de tal manera que la dreta tradicional, inevitablement, va per darrere” i apareix davant els votants com a “més feble” i “menys coherent”.
Álvaro aborda les claus que han fet possible l’ascens de Trump, Abascal i Orriols i les estratègies que adopten les formacions de la dreta democràtica per combatre -o no- uns contrincants que pugnen per ocupar el seu espai.
En el cas d’Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols aprofita l’onada global reaccionària que lidera Trump, però segons Álvaro també rep suports fruit de “frustració” de part de la ciutadania pel final del procés.
Per contrarestar l’impacte que li genera, afegeix, Junts hauria de refermar-se en els seus valors i evitar qualsevol temptació de mimetitzar-se amb la ultradreta. “Si no manté molt bé les seves línies vermelles hi ha el perill que Junts s’acabi veient arrossegat per Aliança Catalana”, adverteix aprofitant la publicació del llibre.
Vox també utilitza el trumpisme com a propulsor, però el partit d’Abascal ho combina amb “les cendres del franquisme sociològic”. El resultat, segons Álvaro, és un “neofranquisme” que comparteix estratègia amb els seus homòlegs arreu del món, però que té una base sòlida que prové de la “tradició espanyola”.
En aquest sentit, Álvaro considera que el PP no ha sabut llegir la història de les relacions entre partits de dreta i forces autoritàries. “El PP no ha entès que Vox no vol ser la seva crossa, sinó substituir l’organització de Feijóo per la d’Abascal”, afirma, i afegeix: “Cau en errors que només l’excancellera alemanya Angela Merkel, que va ser molt contundent, va tenir la lucidesa d’evitar”.
L’antídot, segons Álvaro, és que les dretes democràtiques i les esquerres facin el seu paper als seus espais polítics, però també que facin “autocrítica”. “La socialdemocràcia ha deixat de parlar de coses importants com la immigració, que s’ha convertit en un monòleg dels ultres”, lamenta.
Ara, afegeix, “l’esquerra haurà de fer un sobreesforç i també haurà de fer una feina molt complicada de restauració de la veritat i de les paraules”, perquè la ultradreta treballa “amb la post-veritat i l’adulteració del lèxic”. “Ells canvien el sentit de les paraules i, per exemple, es presenten com a defensors de la llibertat que ells mateixos volen restringir”.
