Lluís Companys va ser detingut el 13 d’agost de 1940 a La Baule-les-Pins, un nucli costaner del comú bretó –malgrat pertanyi al departament del Loira Atlàntic- d’Ar Baol-Skoubleg. Els responsables d’efectuar aquesta detenció van ser agents de la Gestapo, la temuda i criminal policia secreta de l’Alemanya nazi, i ho van fer a instàncies de les autoritats espanyoles en col·laboració amb membres de l’ambaixada espanyola a França, un país que aleshores es trobava dividit entre dues jurisdiccions: el territori ocupat directament pels nazis i l’altre, que era comandat per un govern col·laboracionista conegut per la seva capitalitat a Vichy. Amb Companys va ser detingut també el seu nebot Francesc Ballester.
La instigació i intervenció espanyola en aquesta persecució va ser cabdal i activa. El policia espanyol Pedro Urraca va ser present en tot moment a la detenció, va ser l’encarregat de fer-li el primer interrogatori a la presó de la Santé de París i el va custodiar durant tot el viatge fins a Madrid. Durant la Guerra Civil Urraca havia desertat del bàndol republicà i a finals del 1939 havia estat destinat com a agent agregat a l’ambaixada espanyola a París. Durant l’ocupació nazi de França va dedicar-se a dirigir una xarxa d’informadors dedicats a espiar els exiliats republicans amb l’objectiu d’acabar-los detenint i enviar-los a Espanya per tal de represaliar-los. El 1942 va ser ascendit i va passar a tenir el control dels visats de qui sol·licitava entrar a l’estat espanyol, amb la qual cosa va muntar una estafa per aprofitar-se dels jueus que intentaven escapar del genocidi nazi: feia veure que els facilitava els tràmits i mentrestant els feia creure que els custodiaria els seus béns, que serien enviats a Espanya un cop haguessin pogut creuar la frontera. Els permisos mai no arribaven i ell s’ho quedava tot. Aquesta vomitiva actuació li va suposar una condemna a mort per part de l’Estat francès l’any 1948, una sentència que no es va aplicar mai ja que el nefast personatge ja havia fugit a Espanya, on seguiria ostentant càrrecs policials durant tota la seva vida.
Com dèiem, Companys va ser traslladat a Madrid. Se l’acusava de “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsables dels fets realitzats a Catalunya”. El 3 d’octubre va ser traslladat a Barcelona i se li va fer un consell de guerra sumaríssim al Castell de Montjuïc, una farsa amb aparença de judici sense cap mena de garantia per l’acusat. Les acusacions eren estrictament polítiques i es tractava d’un acte d’escarment contra les pretensions democràtiques del poble de Catalunya.
Com era previsible, atès que la sentència ja estava escrita des del primer moment, el 14 d’octubre de 1940 va ser condemnat a mort. L’endemà va ser afusellat de matinada, al Castell de Montjuïc mateix.
Al seu testament hològraf hi havia deixat escrites les següents paraules:
“A tots els que m’han ofès, els perdono; a tots els qui hagi pogut ofendre, demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i aquesta serenitat que m’omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor.”
Lluís Companys esdevenia el primer president democràtic elegit víctima d’un crim d’estat a Europa. L’estat espanyol encara no ha anul·lat la seva sentència ni ha demanat perdó per l’atrocitat comesa.
