Colau defensa el front d’esquerres de Rufián, però va pactar amb l’extrema dreta de Valls: la contradicció que escandalitza

L’exalcaldessa de Barcelona ha sortit públicament en defensa de la proposta de Gabriel Rufián (ERC) de crear un front unitari d’esquerres a l’Estat, una aliança plurinacional a l’esquerra del PSOE per fer front a l’extrema dreta i superar “egos i rancúnies del passat”. Colau ha assegurat que “ens estem jugant la vida” i ha mostrat el seu suport clar a aquesta idea de reagrupament de forces progressistes.
No obstant això, aquesta posició ha generat una forta polèmica per les contradiccions evidents del seu historial polític. El 2019, Colau va aconseguir mantenir l’alcaldia de Barcelona gràcies al suport decisiu de Manuel Valls, l’ex primer ministre francès que es presentava per Ciutadans i que va ser àmpliament qualificat d’extrema dreta per sectors independentistes i d’esquerres. Valls va retirar la seva candidatura en el darrer moment per evitar que Ernest Maragall (ERC) fos alcalde, i això permet que Colau continués al capdavant del consistori amb el suport del PSC.
Aquesta decisió va ser durament criticada en el seu moment per ERC i altres forces sobiranistes, que van acusar Colau d’haver pactat amb l’extrema dreta per tal d’assolir o mantenir el poder “a qualsevol preu”. Ara, mentre defensa un front d’esquerres implacable contra l’extremisme, moltes veus recorden aquell episodi com una incoherència flagrant que qüestiona la credibilitat de les seves crides a la unitat progressista.
La polèmica torna a posar sobre la taula les tensions internes de l’espai de l’esquerra alternativa a Catalunya i l’Estat, especialment en un context en què propostes com la de Rufián no acaben de quallar —ni tan sols dins d’ERC, que s’ha desmarcat oficialment—. Colau, però, continua apostant per “fronts amplis” i “populars” per fer front a la dreta i l’extrema dreta… tot i haver-ne rebut el suport en el passat. Una contradicció que no passa desapercebuda.
Tanmateix, aquesta crida a la unitat progressista contrasta radicalment amb el seu propi historial, marcat per contradiccions flagrants que molts analistes qualifiquen directament de lerrouxisme i populisme pur. El lerrouxisme —en referència al polític Alejandro Lerroux i el seu moviment demagògic d’inicis del segle XX— es caracteritza per un discurs que es presenta com a radical i defensor dels més febles, però que en realitat serveix per dividir el moviment popular català, utilitzar-lo en benefici propi i acabar agenollant-se davant dels poders forts o pactant amb sectors conservadors i unionistes.