ACN Barcelona – La guanyadora del Premi Documenta 2023, Maria Arimany, ha publicat ‘Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc’ (L’Altra Editorial), un recull de contes que giren al voltant del desamor, el desig i les incerteses. El fil conductor, però, és l’espai on passen la majoria de les històries, el bosc. “M’agrada la idea de pensar que els personatges són un bosc, i que el que expliquen és el bosc que tenen dins”, ha expressat l’autora, que ha afegit que “arribar-hi de nit significa trobar la seva part fosca”. El volum, que només té com a protagonistes dones, té com a sentiment principal la ràbia, una emoció que Arimany ha definit com a “molt interessant literàriament”. “I la ràbia també és una cosa molt meva”, ha agregat.
Nascuda a Llerona el 1990, Arimany és educadora social i treballa en l’àmbit dels serveis socials. La seva passió per la literatura la va impulsar a formar-se, farà uns tres anys, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, moment en què va començar a “gaudir de l’escriptura”, segons ha explicat. “Vaig presentar-me als Premis Documenta bàsicament per no deixar morir allò que havia estat escrivint fins aleshores”, ha admès Arimany.
El volum, que és un recull de deu contes separats per una novel·la curta al centre, ‘La farinera borda’, va sorgir de la impossibilitat de “sostenir els mateixos personatges durant moltes pàgines”. “Em canso de pressa de les coses”, ha apuntat. Ara bé, els contes són diferents entre ells i no es detecta una unitat, sinó que la sensació del lector, segons ha explicat la seva editora, Eugènia Broggi, és que cada història demanava “una forma diferent”.
Sobre l’ordre d’aquests contes, Arimany ha subratllat que l’entrada i la sortida del recull és molt clar: el primer és un poema, que fa “d’espòiler” del llibre i des d’on ja es comença a jugar amb el símil entre el paisatge del bosc i el bosc que hi ha dins de cadascú. I el final, en paraules de l’autora, “és el tancament de tot el que s’ha dit al llibre”.
Arimany ha traçat les protagonistes, totes dones, prenent com a centre les seves emocions, que sovint estan relacionades amb la ràbia- “Són dones que somien amb una altra vida, o que es conformen amb una vida, o que s’atreveixen a dir que no”, ha explicat Broggi. Ara bé, l’autora ha intentat plasmar el punt de vista d’aquelles dones “que no són víctimes”, sinó que “provoquen les crisis” en les relacions.
<strong>Arribar al bosc “quan encara és fosc”</strong>
Pel que fa al paisatge del bosc, on transcorren les seves històries, Arimany ha subratllat que per a ella és un espai molt familiar, que l’evoca a la seva infància. “És un lloc que m’inspira”, ha agregat. En aquest sentit, ha explicat que pel títol del recull s’ha fet seves unes paraules d’un amic seu, que sempre li insistia en “arribar al bosc quan encara és fosc”, és a dir, a primera hora del matí.
“És una frase que sempre diuen els boletaires, i m’agrada pensar que arribar quan encara és fosc a l’interior dels personatges suposa trobar aquelles parts fosques, de dubtes, i de conflictes”, ha argumentat l’escriptora, que ha dit que amb el volum pretén allunyar la concepció d’aquest espai com un “paisatge estàtic”
<strong>Influències</strong>
Preguntada per les seves influències a l’hora d’escriure, Arimany ha puntualitzat que en la seva llista de referents hi ha autores com Mercè Rodoreda, Maggie O’Farrell, Pol Guasch, Lana Bastasic o Eva Baltasar. I també Irene Solà, guanyadora fa uns anys del mateix premi. “Suposo que inconscientment bec de Solà, perquè em flipa, i perquè intento escriure com a mi m’agrada llegir i cuidar el ‘com'”, ha admès.
En aquesta mateixa línia, també ha asseverat que la seva feina “és un pou d’històries brutals”, tot i que intenta separar les dues vocacions. “Però a veure, jo em dedico a escoltar històries, es un bon lloc d’on beure, tot i que a vegades són tan surrealistes que si les escrivís, ningú se les creuria”, ha sentenciat.
