ACN Barcelona.-El Teatre Lliure de Barcelona proposa una “catàrtica” mirada a l’obra ‘Les tres germanes’, d’Anton Txèkhov, en una adaptació del mateix Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat. Segons ha afirmat Manrique: “Txèkhov continua explicant-nos els nostres anhels, temors, esperances, els somnis de futur, la nostra mandra, els nostres defectes i virtuts”, en una obra que es refereix a les “grans preguntes” de la vida, com per què vivim, per què patim i per què existim, el que pot tenir “alguna cosa de catàrtic” en els temps actuals. El director del teatre, Juan Carlos Martel, ha celebrat que amb aquesta producció pròpia es reobrirà la Sala Fabià Puigserver, de manera que els tres espais del Lliure estaran engegades de nou “amb un temps rècord”.
Per a Manrique, “a Txèkhov li passa com a William Shakespeare”, que a partir de les seves “obres tan grosses”, cada època les omple i els dona un contingut nou, ja que són obres a les quals no passa el temps. Ha recordat que a l’obra hi ha tres germanes que s’han quedat sense pare “i aquest mort i fantasma impregna l’obra”. A l’espectacle no deixen de repetir-se que volen marxar a Moscou, “un espai idíl·lic i de felicitat”, que els dona una sensació que “hi ha un lloc feliç on haurien d’anar”.”Tot el que ens asfixia i ens atrapa ho resoldríem anant a un altre lloc”, ha dit Manrique, que ha detallat que les germanes, mentre no poden anar a Moscou, reben visites externes (a l’obra original són militars), i “tenen els tipus de problemes que atrapen tothom al dia a dia”. D’aquesta manera, Txèkhov evidencia com mentre les protagonistes es fan grans preguntes per intentar resoldre qüestions relatives a la seva vida es veuen atrapades en petites coses. Per a Manrique, Moscou és aquest lloc on voldries anar “per canviar alguna cosa”. Viure en una bombollaPer a Manrique, és com si els personatges de Txèkhov “visquessin dins d’una bombolla i l’expressió d’anar a Moscou fos la necessitat de fer-la esclatar “perquè la vida colla i tens problemes de parella, de diners i de fills”. En el seu espectacle, la bombolla s’ha traduït en una mena de murs invisibles que tanquen els personatges. De fet, la proposta de Manrique passa per la idea de la bombolla en un paral·lelisme amb els confinaments mentals que tothom té.L’adaptació al Lliure intenta preservar l’ànima de Txèkhov i modificar-ne la forma, no capriciosament, sinó amb ,la voluntat que l’obra “parli ara i aquí i a nosaltres”. A parer seu, Txèkhov va escriure sobre la imperfecció de la vida, donant lloc a una obra “que ho té tot” barrejat, però alhora junt: alegria, tristesa, esperança i desesperació, ja que, de vegades, a la vida passa tot alhora de manera desequilibrant i emocionant, ha consideat. “Txèkhov es proposa explicar de què va la vida i per què vivim, que fem aquí si ens hem de morir i per què ens donem tanta importància”.Adaptació d’un clàssicPer la seva banda, Cristina Genebat ha dit que adaptar un clàssic sempre fa “cert vertigen” perquè són obres molt ben estructurades i armades, de manera que han intentat navegar sobre la proposta del dramaturg i analitzar des d’on parla.A més, ha confessat que van tenir un moment la temptació de parlar sobre la pandèmia, però es van adonar que ja abordaven el que està passant: una mena de canvi climàtic i també sistèmic. “Ja hi havia una cosa d’això i vam decidir no estrènyer més les tintes perquè l’ànim del que expliquem és la mateixa que si haguéssim estrenat al mes de març”, ha afegit.Marc Artigau ha destacat que el dramaturg parla de “temes completament vigents”, on ha calgut preservar l’ànima i canviar algunes formes, ja que per a ell el que canvien són els contextos, no els grans temes de fons. Tanmateix, ha descrit que l’espectador, si no ha llegit l’obra, entendrà perfectament el conte “més primari” en la seva adaptació.Pel que fa a la decisió del Govern de no passar de tram dilluns per un “canvi brusc dels indicadors”, Martel ha dit que si bé no els implica “res” en el terreny pràctic, ja que podran seguir amb els assajos i obrir al 50%, sí que se solidaritzen amb altres “grans equipaments” com el Gran Teatre del Liceu i el Tívoli, perquè el topall de 500 localitats és una “asfíxia directa”, de manera que s’hauria de trobar algun mecanisme.
