ACN Barcelona.-A la Biblioteca de Catalunya, temple de la companyia La Perla 29, fa setmanes que avancen els assajos del muntatge que s’hi estrenarà aquest mes de febrer, ‘Només la fi del món’. Per tornar a aixecar una producció aquí després d’alguns anys Oriol Broggi ha escollit un text emblemàtic del malaurat dramaturg Jean-Luc Lagarce, on és inevitable trobar paral·lelismes entre la seva vida i la del protagonista que torna a casa per (aparentment) anunciar la seva mort imminent. Una obra “trista, molt forta, emotiva, despullada, crua i, per tot això, molt gratificant”, promet el director abans d’una tarda d’assaig amb els actors Muntsa Alcañíz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Per tots ells, i pel gruix de la companyia, aquest text està sent com “tornar a descobrir” el seu ofici, revela a l’ACN un entusiasmat Broggi.
Des de l’any 2017 que La Perla 29 no estrenava una producció pròpia a la Biblioteca de Catalunya dirigida per Oriol Broggi. Això sí, des d’aquell ‘Bodas de sangre’ del 2017, la Biblioteca ha acollit altres directors, altres companyies, i al seu torn, espectacles de La Perla 29 han voltat més enllà de les gruixudes parets del seu temple teatral. Per això l’arribada imminent de ‘Només la fi del món’ (a partir del 12 de febrer) té un regust de retorn i d’esdeveniment “especial” per la companyia i pel mateix Broggi. “Vam tenir la sensació que estava bé sacsejar, i convidar autors a fer obres aquí, alhora que jo en feia fora. Ara ens retrobem, per mi està sent molt això, una retrobada amb l’espai, l’equip, els espectadors, i estem redissenyant el concepte del propi espai de la Biblioteca”, explica el director de muntatges tan recordats com ‘Antígona’ (2006), ‘Incendis’ (2012 al Romea, i 2015 a la Biblioteca), ‘Una giornata particolare’ (2015), o ‘Boscos’ (2017).Amant de les propostes teatrals “fortes”, Broggi ha trobat en Jean-Luc Lagarce el millor aliat per aquest retorn a casa. ‘Només la fi del món’, un text tan poc popular aquí com el mateix autor, és una obra “trista, despullada i crua” que, per sobre de tot, “proposa un tipus de teatre per descobrir: la manera d’explicar, de construir els personatges, de proposar unes escenes, de col·locar-les… És especial”, diu Broggi. D’aquí la seva sensació de retrobament amb l’ofici, amb el concepte mateix del fet teatral. El “motor” de l’espectacleA ‘Només la fi del món’, Louis, el protagonista, torna a visitar a la seva família després d’una llarga absència, i hi va per anunciar la seva mort imminent, però marxa sense haver dit res als seus parents. Durant les hores que Louis és amb els seus explota tot un univers que explica qui és cadascú i què hi ha entre ells.Ni artificis ni cops d’efecte “cinematogràfics”. No és el teatre que li agrada a Broggi, i per això sembla que l’ha seduït un text on el fet tràgic de la mort imminent del protagonista s’acaba diluint fins a ser un element amb “poca importància”. Tampoc en té –si més no a l’escenari- l’inevitable lligam entre el destí fatal de Louis i la pròpia mort prematura de Jean-Luc Lagarce, als 34 anys. És “simplement la necessitat de retrobar-se, d’estar amb els seus germans”, el que pel director acaba dominant a l’obra. Aquest “‘estar’, també pel públic, davant dels actors i en un espai com la biblioteca, és un motor extraordinari, fortíssim”, diu Broggi alineant la intenció teatral de l’autor amb el que ell vol traslladar a l’escenari. Un nou Mouawad en l’horitzó No obstant això, al director sí que li agrada lligar el retorn a casa del personatge de Lagarce amb el seu propi retrobament, el de la companyia i el del públic amb la Biblioteca de Catalunya. A més, pels amants d’aquest escenari singular i seguidors de la Perla 29, la temporada depara almenys una altra producció marca de la casa, i amb l’autor fetitxe de Broggi dels darrers anys: Wajdi Mouawad. Serà l’obra ‘Assedegats’, “un experiment petit”, diu desmarcant-lo dels “grans textos” de l’autor canadenc d’origen libanès que la companyia ha estrenat els últims anys amb gran impacte (‘Incendis’, ‘Un obús al cor’, ‘Boscos’ i ‘Cels’). Amb tot, “Mouawad sempre és Mouawad”, constata Broggi en referir-se a un text que parla sobre adolescents assedegats de vida, de saber, de bellesa, de preguntes i respostes”. I lligant-ho amb l’estrena de Lagarce, el director troba que hi ha alguna cosa “molt forta” entre tots dos dramaturgs. “Ells fan propostes fortes, no són coses mitjanes”, conclou.
