ACN Sant Sebastià – Encara seduïda per l’impacte de la lectura d’’Un amor’, de Sara Mesa, Isabel Coixet va escriure un missatge el novembre del 2000 a la Laia Costa: “llegeix-lo i digues-me què et sembla, vull comprar els drets del llibre i que facis el paper protagonista”. Menys de tres anys després, l’adaptació homònima ha arribat aquest dimarts al Festival de Sant Sebastià, on la directora s’hi estrena competint per la Conxa d’Or. Fidel a “l’essència” de la novel·la, Coixet s’inmiscueix en el territori contradictori del desig femení amb uns personatges clarobscurs desterrats de si mateixos, interpretats per Laia Costa i Hovik Keuchkerian. En una entrevista amb l’ACN, l’actriu diu que és la relació entre ells és “fàcil de jutjar i molt difícil d’entendre”.
En declaracions a l’ACN, Isabel Coixet assegura que els protagonistes de la història “són ‘outsiders’ que no estan tan lluny l’un de l’altre”, malgrat que la Nat s’esforça per pertànyer a un món que l’expulsa, l’Andreas està “molt còmode” vivint com ho fa. “Es troben com a parella però el que passa és que li demana coses que ell no li pot donar, això moltes dones ho hem fet”, opina. De fet, ella mateixa reconeix que se sent molt identificada amb la protagonista.
En una línia similar s’expressa Laia Costa, que reconeix que la història la va remoure des del primer moment i que, de fet, és el personatge “més interessant” que ha hagut d’enfrontar. Al seu entendre, hi ha un aspecte de la relació que li agrada molt, i és que parla del desig femení, però “des de la contradicció, que és molt complexa d’entendre”. “Això ens ha passat a totes, revisualitzar relacions del passat i no entendre-les. Moltes dones crec que s’hi sentiran identificades”, reivindica.
Segons el seu parer, potser el que estableixen la Nat i l’Andreas no és una una “història d’amor, potser no és ni una història. Potser és només ‘un amor’”, explica. “És una etapa de la que n’aprens, en surts i tires endavant”, descriu. De fet, l’actriu diu que com a espectadora sentia que jutjava la relació i sentia reticències davant de determinades escenes, però una vegada dins l’acció “les necessitava acabar”. “M’incomodaven com a Laia però tenien tot el sentit en el món de la Nat. Em va donar una lliçó d’empatia”, recorda.
“Sentir empatia cap algú que és un mirall teu és molt fàcil, però d’algú a quin no entenem es fa difícil. El personatge m’ha fet adonar que no som tan diferents i que tots som vulnerables. Com a dones, moltes hem passat per aquests llocs”, opina.
<strong>Posar-se en habitacions contradictòries</strong>
Isabel Coixet assegura que ha intentat mantenir l’essència de la novel·la, tot i que incorpora “concessions” a la pel·lícula, com la professió de la Nat, que en el film queda més clar per intentar entendre més el la protagonista.
Per Laia Costa, un dels reptes era mantenir en una pel·lícula “la textura”, un repte que considera que no estava a l’abast de la majoria de directors. “La Isabel ho podia fer, és capaç de posar-se en les habitacions plenes de contradiccions d’un món femení sense por i no donar res per fet, no apuntar amb el dit però donar a la diana”, conclou.
