ACN Barcelona.-Carlota Benet, filla de Josep Maria Benet i Jornet, demana al món teatral català que no s’oblidi del seu pare i que quan es pugui tornar als teatres se segueixin representant les seves obres. El dramaturg Josep Maria Benet i Jornet ha mort aquesta matinada als 79 anys per coronavirus. En declaracions a l’ACN, Carlota Benet explica que el seu pare volia que el seu comiat fos “una gran festa per celebrar la seva vida i no un funeral ni una cosa dramàtica. Ara no ho podem fer i em sap molt greu, però és igual perquè això ho farem quan ens podem abraçar una altra vegada”, afegeix la seva filla, qui va publicar a principis del 2018 ‘Papitu. El somriure sota el bigoti’ (Columna), un homenatge per recuperar la memòria del seu pare.
Josep Maria Benet i Jornet feia tres anys que vivia en una residència. “El seu procés d’alzheimer va ser molt ràpid, molt diferent al cas de Pasqual Maragall”, apunta la seva filla. De fet, ja feia temps que anava en cadira de rodes i que gairebé no parlava. Feia tres anys estava ingressat a la residència Castrillón de Lleida i ara l’havien portat recentment a la Llar Sant Josep, on, explica, han tingut molts casos de coronavirus “malgrat els seus esforços heroics”. “Ha mort per coronavirus i hi ha tota la problemàtica de les residències, però els treballadors de les residències que he experimentat han estat excel·lents, gent treballadora, amb amor, i només fan que esforçar-se”. Apunta que el seu pare “ha anat morint de manera progressiva, cada vegada canviant més i quedant-se més en silenci i oblidant qui era. D’alguna manera la seva mort d’ara l’allibera i allibera la seva energia perquè pugui volar i que deixi enrere aquest cos que ja no era el seu i aquell cervell, pobret, atrofiat”. Assegura que ara ja se’l pot recordar i no per la malaltia sinó com “la persona vital, apassionada del teatre i l’escriptor compromès que era”. Carlota Benet explica que el seu pare volia que quan es morís no se l’acomiadés amb un funeral, sinó amb una gran festa. “I que jo anés vestida de vermell i gairebé hi havia feta una playlist amb la música que havia de sonar”, diu. Admet que ara amb la crisi del coronavirus i les mesures pel confinament no es podrà fer en aquest moment, però assegura que ho faran quan tothom es pugui abraçar de nou: “Ara queda en pausa i després ho compartirem i el recordarem junts i ens podrem abraçar tots els seus amics que eren la seva família”. El teatre”El meu pare vivia pel teatre principalment, pels seus amics i per mi”, explica Carlota Benet. Apunta que el teatre era la gran passió de Josep Maria Benet i Jornet, el seu entreteniment i vocació. “Ell es va esforçar molt en recuperar el teatre català que durant a Guerra Civil i la postguerra havia anat subsistint amb la censura i recuperar també els referents que hi havia hagut abans d’ell i donar la mà a les noves generacions”. Explica que per a ell va ser un descobriment molt emocionant “el talent” de Sergi Belbel i d’altres com Jordi Galceran o de noves generacions com Pere Riera, Josep Maria Miró i Cristina Clemente i tants altres. El seu pare, assenyala, era molt humil: “Deia que la gent sempre et diu les coses bones i les exagera a la cara i mai et diu les dolentes i per això era molt caut en el moment de rebre elogis i guardons perquè era conscient d’aquesta facilitat en caure en l’autobombo”. Reconeix que “intentava no creure-s’ho massa perquè quan comences a creure que ets més especial que els altres ja no hi ha marxa enrere”. Reconeixements La trajectòria de Josep Maria Benet i Jornet ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premi de la Crítica Serra d’Or de teatre en dues ocasions (1986 i 1900), el Premi Nacional de Literatura Catalana de teatre (1991), el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d’Honor (2010) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013).Carlota Benet creu que el seu pare ha sigut una persona, sobretot al final de la seva vida, que se l’ha celebrat amb molts premis. “Ha sigut reconegut i ara el que falta és que continuï aquest camí i se’l representi. Demanaria a la gent que no s’oblidin del meu pare i quan puguem tornar a anar al teatre se’l continuï representant”.
