El president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha decidit fer un cop de volant estratègic per al nou curs polític, allunyant-se dràsticament de l’estratègia pactista amb Madrid. L’aparició del líder republicà al camp del Barça exhibint una estelada —reivindicant el dret a mostrar-la i plantant cara a la repressió viscuda pel jove d’Elx— no és una simple anècdota, sinó un símbol potent d’aquest canvi de rumb. Les darreres declaracions del president d’ERC dibuixen el discurs més obertament independentista dels últims temps. Aquest rumb demostra que les tesis de Gabriel Rufián i Joan Tardà ja no fan forat en Oriol Junqueras. El líder s’allunya definitivament de la via d’un “frente de izquierdas” o de confluències d’obediència espanyola, deixant enrere els acords constants amb les esquerres de Madrid. Les xarxes socials, sempre un termòmetre sensible, ja han detectat aquesta mutació. Veurem si Rufián encapçala la llista a Madrid. Tanmateix, s’obre el gran interrogant sobre si ERC aconseguirà ser creïble en aquesta sobtada tornada a la confrontació, quan per a molts encara mancaria un element clau: unes disculpes sinceres pels darrers nou anys d’ostracisme polític i desmobilització independentista.
Mentre ERC bascula cap a la confrontació ideològica, la resta del tauler català es mou en la incertesa. El PSC de Salvador Illa enceta el curs intentant sobreviure a tempestes internes i de gestió, ofegat per les crisis estructurals en educació, la gestió de la seguretat en Interior i un model públic que no arrenca.
Per la seva banda, Junts per Catalunya es troba en una cruïlla definitiva: o decideix fer un salt endavant decidit vers la independència amb Carles Puigdemont al capdavant, i recupera la transversalitat de “La Crida” o es deixarà enredar definitivament pels lobbys del poder i l’establishment. L’ombra de figures de l’antic espai i les grans patronals pressionen de valent per arrastrar el partit cap al pragmatisme de la vella Convergència i el retorn al “peix al cove”. Enmig d’aquest escenari de reconfiguració, AC (Aliança Catalana) continua el seu ascens meteòric a les enquestes, consolidant-se com a segona força política i retallant distàncies amb un PSC que comença a mirar enrere amb preocupació.
D’altra banda, el creixement constant d’AC està provocant un autèntic vertigen a les files de l’establishment, consolidant-se com un transvasament transversal que xucla vots de tot l’arc parlamentari. La paradoxa és majúscula: són molts els electors que admeten obertament que la formació no té un model de país definit ni estructurat a llarg termini. Malgrat aquesta debilitat programàtica, el votant prefereix utilitzar-la com un ariet de càstig, una papereta reactiva per sacsejar de dalt a baix un panorama polític bloquejat i exigir respostes contundents a un processisme exhaust i que demana un via unitària independentista.
