El context: Dues maneres d’entendre la fe
La polèmica a Mataró no és un fet aïllat, sinó l’últim capítol d’un xoc històric entre dos models: la processó tradicional catalana (austera, de silenci, amb passos portats sobre rodes o a espatlles sense exhibicionisme) i el model d’estil andalús/militar (exuberant, amb portadors, bandes de cornetes i una forta càrrega nacionalista espanyola).
El Franquisme: La ruptura del silenci
Abans de 1939, les processons a Catalunya havien entrat en una certa decadència o mantenien un perfil sobri. La dictadura va utilitzar la religiositat popular com una eina de propaganda política:
- Militarització: Es van introduir desfilades militars i la presència de la Legió o la Guàrdia Civil per simbolitzar el “Nacionalcatolicisme”.
- Substitució cultural: Es va fomentar el model de Setmana Santa castellanitzada per diluir la identitat pròpia catalana, associant el catalanisme a la irreligiositat.
La Democràcia: La “reconquesta” a través de la immigració
Amb l’arribada de la democràcia, el fenomen no va desaparèixer, sinó que es va transformar en una eina d’afirmació identitària espanyola en ciutats de l’àrea metropolitana:
- Instrumentalització política: Partits espanyolistes han protegit i finançat aquestes confraries per mantenir una estètica que recorda la “unidad de España”.
- La polèmica de Mataró: El conflicte neix quan la voluntat d’exhibir simbolisme militar o nacionalista topa amb les directives municipals o eclesiàstiques que busquen preservar una tradició més local i menys polititzada.
En definitiva, el que es ven com a “fervor popular” és sovint una estratègia per ocupar l’espai públic amb una iconografia que és aliena a la tradició catalana però funcional a la idea d’una Espanya uniforme.
La identitat genuïna: El teatre del carrer
La processó catalana clàssica es basa en la representació dramàtica i l’austeritat:
- Els Armats (o Manaies): Són l’element més distintiu. Representen els soldats romans, però amb un estil propi (cascos amb plomalls, el soroll rítmic de les llances contra el terra). No desfilen com un exèrcit modern, sinó com una guàrdia cerimonial de caràcter quasi festiu i teatral.
- Misteris i Silenci: Tradicionalment, els “passos” s’anomenen misteris. Molts anaven sobre rodes per mantenir la dignitat del silenci, fugint de l’espectacle de l’esforç físic dels portadors.
- Verges de la Soledat: A Catalunya, la marededeu sol ser la Soledat: vestida de negre rigorós, sense joies ostentoses, representant el dol d’una mare poble, lluny de les “reines” coronades i banyades en or del model del sud.
L’estratègia de l’ocupació: De la fe a la conquesta
Tant el franquisme com certs sectors de la democràcia espanyola han utilitzat la religió per “marcar territori”:
- L’anorreament dels Armats: En moltes localitats, la figura autòctona de l’Armat ha estat desplaçada per la Legió o paracaigudistes. Es canvia el soldat de fusta i cartró per un soldat amb fusell real, convertint un acte religiós en una exhibició de força estatal.
- La “Sevillanització” forçada: Es va imposar el model de costaleros i el “paso” que balla al ritme de cornetes. Això va trencar l’estètica catalana per substituir-la per una iconografia que s’identificava amb la “verdadera España”, presentant el folklore andalús com l’únic vàlid.
- L’ús de la Verge com a bandera: Les marededeus van deixar de ser figures de recolliment per esdevenir icones d’un sentiment nacional espanyolista, sovint utilitzades per polítics per confrontar la identitat local amb una identitat estatal imposada.
Aquesta “metamorfosi” ha fet que, en ciutats com Mataró, el conflicte no sigui entre creients i no creients, sinó entre qui vol mantenir una expressió cultural pròpia i qui utilitza la processó com una eina d’ocupació simbòlica del carrer.
El trencament estètic: De la representació al “desfile”
Abans de la guerra, els Armats de Mataró (documentats des del segle XVIII) eren una guàrdia teatral. El seu pas era rítmic, binari, i la seva funció era escortar el silenci. Però amb la victòria franquista, el carrer es va convertir en un botí de guerra:
- L’obsessió per la “Verdadera España”: Als anys 40 i 50, el règim va considerar que les processons catalanes eren “fredes” o “mancades de fervor patriòtic”. Es va imposar la idea que la fe de debò era la del sud, l’única que se suposava “autènticament espanyola”.
- L’exhibicionisme del dolor: Es van substituir els misteris sobris per imatges barroques carregades d’or i punyals, i es va introduir el concepte de l’esforç físic agònic dels portadors. L’objectiu era substituir el recolliment català per l’espectacle de masses.
- La militarització directa: A Mataró i altres ciutats, es va forçar la participació de guarnicions militars reals. Això va desvirtuar els Armats: ja no eren veïns disfressats de romans fent teatre carrer, sinó que quedaven eclipsats per soldats de l’exèrcit espanyol amb fusells que marcaven qui manava al carrer.
El cas de Mataró: Resistència vs. “Reconquesta”
A Mataró, la polèmica actual neix d’aquesta herència. Mentre una part de la ciutat vol recuperar l’essència dels Armats autòctons i els passos tradicionals, algunes confraries de creació més recent (o fortament influenciades pel model andalús-militar) insisteixen en:
- L’estètica de la Legió: L’intent d’incloure desfilades militars o coreografies que imiten les forces de l’Estat.
- L’ocupació sonora: Bandes de cornetes i tambors que tapen el so tradicional del tabal i la gralla, imposant un paisatge sonor homogeni amb la resta de l’Estat.
Això no és un conflicte religiós, és un conflicte de sobirania cultural. El que es debat és si la processó ha de ser una expressió de la cultura catalana (basada en el Misteri i l’Armat) o una delegació del folklore nacionalista espanyol que utilitza la religió com a cavall de Troia.
