El primer homenatge oficial de les Corts espanyoles a Pau Casals, organitzat avui amb motiu del Dia Internacional de la Pau, ha acabat transformat en un profund focus de polèmica política. El que s’havia anunciat com una fita històrica ha deslligat la indignació de bona part de la societat i el mapa polític català. S’acusa l’aparell institucional de l’Estat de dissenyar un acte a mida per neutralitzar el perfil nacional del músic, reescrivint la seva biografia com la d’un pacifista abstracte i inofensiu per al relat centralista [Junts per Catalunya].
La indignació ha culminat amb el plante en bloc de formacions independentistes, que denuncien una maniobra deliberada per amagar la catalanitat contundent de Casals, relegant la seva llengua a la marginalitat institucional i silenciant el seu llegat més combatiu.
El silenci de l’«I am a Catalan» i el precedent de Gaudí
La gran línia vermella de la jornada ha estat la censura implícita del cèlebre discurs que el mestre va pronunciar davant l’Assemblea de les Nacions Unides (ONU) l’any 1971. En lloc de fer ressonar el transcendent i universal «I am a Catalan», on Casals reivindicava davant el món que Catalunya va tenir les primeres institucions democràtiques molt abans que Anglaterra, l’organització del Congrés ha optat per reproduir fragments d’una declaració de 1958, molt menys incòmoda per al nacionalisme espanyol.
Aquesta operació de buidat polític respon a un patró històric que els observadors catalans titllen de reincident. Crítics i historiadors han recordat avui mateix l’estratègia que l’Estat ja va utilitzar l’any 2010 amb Antoni Gaudí durant la visita del papa Benet XVI per a la dedicació de la Sagrada Família. En aquella ocasió, l’aparell estatal i els mitjans madrilenys van despullar l’arquitecte de la seva coneguda militància catalanista —arribant a ocultar que va ser detingut per la policia per parlar en català l’Onze de Setembre de 1924— per presentar-lo exclusivament com un «místic i geni espanyol» descontextualitzat.
L’apropiació dels símbols sense la seva identitat
Avui, la història s’ha tornat a repetir de manera mil·limètrica. Malgrat que la música de Casals ha omplert l’hemicicle a través del seu propi violoncel històric, les institucions espanyoles han evitat abordar les raons reals del seu exili forçat de 34 anys, estretament lligat a la defensa de la llibertat de Catalunya enfront del feixisme.
Amb aquest homenatge, el Congrés dels Diputats ha deixat en evidència una pràctica sistemàtica: l’apropiació i l’exhibició de l’èxit de les grans personalitats catalanes a conveniència de l’Estat, sempre que prèviament se’ls extirpi la seva identitat nacional i la seva veu contestatària.
Aquest polèmic disseny de l’acte ha provocat també una evident fractura en l’estratègia del bloc independentista a Madrid. Per una banda, Junts per Catalunya ha decidit plantar l’homenatge en bloc, qualificant l’esdeveniment de «temptació d’espanyolització» i negant-se a participar en una cerimònia que consideren un intent de buidar de contingut polític la figura del mestre [Junts per Catalunya]. Per l’altra, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha optat per mantenir la seva presència a l’hemicicle; els republicans han justificat la seva assistència per tal de reivindicar el llegat de Pau Casals des de dins de la institució i evitar que el relat de l’Estat s’apropiés del músic sense cap mena de contestació, evidenciant així les dues maneres contraposades d’afrontar l’ofensiva cultural madrilenya.
