Les recents declaracions de la candidata de Front Ampli per Barcelona, Ada Colau, assenyalant una suposada «deriva» de Junts cap a posicions de dreta i extrema dreta, han tornat a situar en el focus mediàtic el suport que la mateixa Colau va rebre de la plataforma de Manuel Valls l’any 2019 per mantenir l’alcaldia de la capital catalana.
En una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio, l’exalcaldessa va criticar que Junts s’hagi «acostumat» a coincidir en votacions al Congrés amb el PP i Vox, especialment en lleis vinculades a l’habitatge i la regulació dels lloguers. Segons Colau, aquestes decisions situen el partit en una competència directa amb Aliança Catalana.
L’ombra de la investidura de 2019
Arran d’aquestes paraules, diferents veus polítiques i analistes han tornat a posar sobre la taula la sessió d’investidura del juny de 2019. En aquella ocasió, Colau va aconseguir la reelecció gràcies als vots de Barcelona en Comú, el PSC i tres regidors de Barcelona pel Canvi-Ciutadans, la candidatura liderada per l’exprimer ministre francès Manuel Valls.
Aquella operació va impedir que el candidat d’ERC, Ernest Maragall —que havia guanyat les eleccions en nombre de vots—, assolís l’alcaldia. Des de l’independentisme i diversos sectors de l’esquerra s’ha qualificat sovint aquell episodi d’incoherència política i de pacte per conservar el poder, tot recordant les polítiques de seguretat i immigració de Valls durant la seva etapa al govern de França, que alguns crítics situen en l’òrbita de la dreta dura o l’extrema dreta.



