Hi ha miracles que ni la ciència pot explicar, i el de la multiplicació dels mandats d’Ada Colau n’és un. On ha quedat aquell mantra sagrat de «dues legislatures i tornem a la vida real»? Probablement enterrat sota les catifes del despatx oficial. I és que, a veure, qui vol tastar el pa que s’hi dóna al sector privat —un lloc hostil on mai s’ha guanyat un sou— quan es pot viure de la mamella de l’Estat fins a la jubilació? La intempèrie laboral fa por, i la moqueta pública és tan flonja…
Ara, la nostra Joana d’Arc municipal, després de deixar Barcelona com un solar per als barcelonins, aspira a ser la Gran Lideresa de l’esquerra espanyola. El càsting per al tron de la Moncloa dels desposseïts està disputat. Colau s’haurà de clavar els colzes amb professionals del postureig com Irene Montero, Gabriel Rufián o Ernest Urtasun. Un autèntic combat de fang mediàtic per veure qui és el més obrer des del seu àtic o el seu despatx ministerial.
Però fem memòria, que la gent té amnèsia però aquest Ull no parpelleja. Parlem de la mateixa Colau que es va aliar amb l’aristocràcia de l’extrema dreta francesa de Manuel Valls per tal de no deixar anar la vara d’alcalde. Tot un exercici de «coherència antifeixista» pagat a preu d’or.
I quin és el seu llegat a Barcelona, a banda dels superilles ple de colors i de radars? Una ciutat convertida en el parc d’atraccions favorit de fons跨nacionals, nòmades digitals amb sous de Silicon Valley i expatriats rics que miren els indígenes des de les terrasses dels barris gentrificats. De l’habitatge social promès, ni rastre; dels veïns expulsats de tota la vida, els lloguers impossibles en són el testimoni.
Havent triomfat d’aquesta manera a la capital catalana, com no havia de voler exportar el model a tot l’Estat? Agafin crispetes: el viatge de l’activista cap a la poltrona perpètua de Madrid promet ser el xou de la temporada.
