Hipocresia absoluta del Govern espanyol, oblida el retorn del patrimoni incautat de centenars d’entitats cíviques d’arreu del Països Catalans i nomena el mateix dia Baltasar Garzon com a president de la Comissió de la Veritat. El Congrés dels Diputats ha convalidat el Real Decreto-ley 6/2026, una modificació menor i poc significativa de la Llei de Memòria Democràtica. La reforma només amplia lleugerament el termini temporal de les indemnitzacions econòmiques per a algunes víctimes individuals del tardofranquisme i els primers anys de la Transició (fins al 31 de desembre de 1983), amb quantitats actualitzades de fins a 250.000 euros per mort en defensa de les llibertats. Una mesura limitada que només afecta persones físiques i que ERC ha venut com una “passa endavant”, tot i que deixa intacte el gruix de la llei.
Però l’escàndol real arriba just al costat d’aquesta aprovació. Aquest dimecres 25 de març, el Consell de la Memòria Democràtica —presidit pel ministre Ángel Víctor Torres— ha nomenat Baltasar Garzón president de la mal anomenada Comissió de la Veritat, l’òrgan creat per “esclarecer les violacions de drets humans” durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
El mateix Garzón que, l’any 1992, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, va orquestrar l’Operació Garzón (la coneguda Garzonada): una operació policial que va acabar amb la detenció de 45 militants independentistes catalans per suposada vinculació a Terra Lliure. Diversos detinguts van denunciar tortures físiques i psicològiques greus durant els interrogatoris. Garzón, com a jutge instructor, no va investigar aquelles denúncies, tot i que hi havia lesions constatades per metges forenses. Anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat de manera efectiva aquelles tortures. Però l’escàndol no s’acaba aquí.
Quan Garzón va ser citat a declarar davant la Comissió d’Investigació del 11-M al Congrés dels Diputats, els diputats d’ERC, Agustí Cerdà (les va patir en persona) i Joan Puig van abandonar la sala en senyal de protesta, negant-se a participar en una sessió on havia de comparèixer el jutge. Sorprèn ara el silencia davant d’aquesta jugada vergonyosa del PSOE.
Mentre es fan titulars amb una reforma testimonial i poc rellevant, posen al capdavant de la memòria històrica un personatge que, per a bona part de l’independentisme català, simbolitza la impunitat de la repressió d’Estat. Una elecció conscient. Una bufetada a la memòria de tots aquells que van patir la repressió, tant del franquisme com de la “democràcia” que va venir després. Aquesta comissió neix morta, plena d’hipocresia i sense credibilitat. Un escàndol que demostra, una vegada més, que per a l’Estat espanyol la “memòria” és només una eina política selectiva i oportunista.
