L’Executiva Nacional d’ERC ha tancat aquest diumenge les candidatures clau per a les eleccions generals del 29 de novembre, deixant en evidència un doble raser en la selecció de candidats que minimitza el pes de la militància a les zones amb més pes electoral. El cas més clamorós és el de Gabriel Rufián, que ha estat proclamat cap de llista per Barcelona al Congrés a través d’una drecera interna: recollint l’aval de poc més d’un terç dels membres de la mateixa executiva.
Aquesta maniobra permet a Rufián esquivar qualsevol mena d’escrutini o competició interna de les bases a la demarcació de Barcelona, assegurant-se el lideratge de la llista des de la cúpula del partit. Una «via del darrere» que també s’ha aplicat al Senat amb la designació directa del periodista Francesc-Marc Álvaro.
Primàries només on hi ha conflicte inevitable
La paradoxa del procés de tria d’ERC es fa evident en comparar els territoris:
- Girona, l’excepció democràtica: Serà l’única demarcació on la militància tindrà veu i vot reals per escollir la cap de llista, en un procés de primàries forçat pel pols entre Teresa Jordà i Etna Estrems que culminarà el 17 d’octubre.
- Tarragona i Lleida, triades a dit: Norma Pujol i Inès Granollers han estat elegides directament per l’Executiva Nacional com a caps de cartell.
Tot i que el partit obre ara un calendari de congressos territorials (entre el 12 i el 18 d’octubre) perquè les bases batin la resta de llocs secundaris de les llistes, el control de la direcció continua sent total. La llista definitiva es confeccionarà el 20 d’octubre als despatxos de l’Executiva Nacional, just abans d’un Consell Nacional que, previsiblement, es limitarà a ratificar unes candidatures on els llocs de sortida ja han estat completament blindats des de dalt.
Quedarà pendent l’acord amb Podemos, caldrà veure fins on s’arribarà
