Amb aquests sous ja poden atacar i avalar els atacs a la llengua catalana i a les llibertat dels poble de l’estat espanyol que reclamen democràticament el dret a l’autodeterminació.
Al setembre passat, en un ple discret, quasi clandestí i sense cap titular escandalós als diaris, van aprovar amb 18 vots a favor i només tres en blanc un increment de fins a 835 euros mensuals (més de 10.000 euros nets a l’any per cap). Tot fet de sotamà, sense publicitat, sense debat públic i sense que cap ciutadà pogués opinar.
La presidenta Isabel Perelló, com és habitual quan la cosa crema, va votar en blanc per no mullar-se. “No és prioritat”, va dir, però tampoc va votar en contra. Quin coratge. Aquests vocals ja s’embutxaquen entre 130.000 i 155.000 euros bruts l’any (i alguns més amb complements). És a dir, el doble, el triple o fins i tot el quàdruple del que guanya un professor amb experiència, una infermera amb responsabilitat o un metge que es juga la salut a primera línia. I ara, en plena crisi de confiança en la justícia, amb llistes d’espera judicials eternes i una imatge de casta intocable, decideixen que ells sí que mereixen una “actualització d’antiguitat” que no es tocava des de fa dècades.
La hipocresia fa fàstic. Aquest és el mateix CGPJ que porta anys bloquejat, dividit com gossos i gats entre conservadors i progressistes, incapaç de renovar-se, acusat de politització i de manca d’independència. Però quan es tracta de ficar-se la mà a la butxaca pròpia… oh, miracle diví! De cop tothom és amic, tothom troba consens, tothom vota a favor. La unitat judicial apareix per art de màgia quan l’objectiu és omplir-se més la cartera. Mentre les famílies normals pateixen inflació, lloguers impossibles, sanitat col·lapsada i educació precària, els qui administren la “justícia” es diuen a ells mateixos: “Nosaltres som diferents. Nosaltres mereixem més. La independència judicial es defensa millor amb una nòmina inflada i discreta.”
És un insult descarat a la ciutadania. És la prova definitiva que per a aquesta casta judicial la justícia no és un servei públic: és un club exclusiu on ells fan les regles, ells es reparteixen els beneficis i després surten als mitjans fent discursos grandiloqüents sobre l’estat de dret i la separació de poders. La indignació no és només justificada: és obligatòria. Quan els jutges, que tant parlen de transparència i exemplaritat, s’apugen el sou en secret i amb tanta rapidesa… ja sabem exactament per què ho fan: per fotre’s la butxaca a costa de tothom. I després tindran la barra de queixar-se que la gent no confia en la justícia. És hora de dir-ho clar: això no és independència judicial. Això és impunitat en el luxe.
