Dissabte, 27 de febrer de 2021 - Edició 947
La República

Suso de Toro: “A Madrid creuen que Catalunya ja està vençuda però no és cert: Catalunya resistirà”

L’escritor gallec diu que la ciutadania catalana “és molt més forta que els partits”. Apunta que ja no es resigna a ser “una reserva tolerada” com en els temps de Pujol i que això la fa “imparable” malgrat que l’Estat espanyol “hagi suplantat la democràcia”

Gerard Gort
Gerard Gort 06/02/2021
Suso de Toro el 2017 fent campanya pel sí en un acte de l'ANC.

L’últim llibre de Suso de Toro va ja per la tercera edició original en gallec i la versió en català arribarà el dia 24 de febrer a les llibreries amb el títol d’‘Un senyor elegant’ (Més Llibres). Es tracta d’una novel·la amb la figura estel·lar de Ramon Baltar, un eminent cirurgià, republicà i galleguista, que tot i el seu bon posicionament social va col·laborar en els primers anys del franquisme amb la resistència armada que operava a Galícia. Un autèntic exèrcit de guerrillers amb més de 2.000 represaliats que ara Suso de Toro rescata de l’oblit i evoca en aquesta història. Sebastià Bennasar en diu que «és un llibre atrevit, ambiciós, que consolida de Toro com un dels narradors peninsulars més en forma». Quan acabi la promoció del llibre reprendrà algun dels altres projectes literaris que té a mitges: una òpera, una comèdia i una novel·la.

Com que a més de tenir un do com a escriptor Suso de Toro gaudeix també d’un afinat olfacte com a analista de l’actualitat política hem volgut parlar amb ell de la situació a Catalunya i a l’Estat espanyol a pocs dies del 14-F.

D’on li ve la seva simpatia per Catalunya?

Ens hem de remuntar ja a la meva formació d’adolescent. Aquí ens arribaven els discos de Voces Ceibes, un grup d’universitaris que feien cançó protesta en gallec, que editava el segell català Edigsa. Eren una agrupació que treballava a l’ombra de la nova cançó. Recordo Joan Mauel Serrat cantant en català i més endavant a Lluís Llach; de fet, les meves primeres paraules en català, van ser aprenent-me les cançons de Llach.

Després, quan començo a publicar i em tradueixen al castellà, contacto amb el món editorial de Barcelona, i al voltant d’això descobreixo un món cultural fascinant. De Catalunya ens arribaven influències de Rosa Sensat, de la renovació pedagògica, les idees llibertàries, les noves idees de tot tipus arribaven sempre des de Barcelona.

La construcció de l’Espanya actual va passar per escombrar Barcelona i presentar-la com a provinciana i fer creure que la modernitat era Madrid. Però el món editorial de Madrid, que també vaig conèixer era molt més pausat, perquè els ritmes de la Corte van lligats a la confiança que dona tenir un aparell d’estat al darrere mentre que la situació a Catalunya era més ambivalent, inestable i insegura, i notaves que es treballava en tensió perquè havien de batallar per guanyar-se la vida.

Ha explicat que hi ha un moment en què aquesta simpatia es converteix en admiració. Quin n’és el detonant?

Com a ciutadà gallec preocupat pel seu país sempre m’ha interessat la capacitat de la societat catalana per buscar solucions als seus problemes i en els últims anys Catalunya s’ha redescobert a si mateixa, ha canviat. La Catalunya que vaig conèixer als anys noranta era una Catalunya patrimonialitzada per un grup social determinat que era el que li conferia la imatge nacional. Aquest grup social tenia coses molt interessants però tenia altres coses que m’interessaven menys o que fins i tot em disgustaven. No obstant això, a partir del 2010, el que es desencadena és un procés molt profund, no només polític sinó també social, en el que emergeixen nous actors que es senten amos de la nació. Amb la desaparició de Convergència i Unió hi ha una reestructuració del país. Per molt que alguns diguin que no sé qui és la Convergència d’ara, no és cert, hi hagut un canvi profund fins i tot en la procedència de les persones i de les seves famílies.

Està havent-hi una reconfiguració dels dirigents de Catalunya. Per altra banda em va admirar enormement el combat cívic, la valentia de la ciutadania, una gran massa de ciutadania a partir de la suma d’individualitats. Això es va alimentar d’una ràbia personal que va configurar un gran moviment cívic nacional. El meu heroi és la ciutadania catalana en el seu conjunt. Aquesta ciutadania s’enfronta a un estat que no és democràtic i que actua amb tot el seu poder legal i il·legal i això lògicament fa que entri en crisi tota la política catalana. Però encara així m’agradaria dir-li a la gent de Catalunya que ells són molt més forts realment. Jo tinc tota la confiança en aquesta ciutadania, els ciutadans són més forts que els partits que l’expressen. A Madrid creuen que Catalunya ja està liquidada i vençuda però jo estic segur que no és cert. Catalunya resistirà. A partir del 2010 aquella gent adulta ja no és la mateixa i s’hi van sumant més generacions. Aquesta ja no és la Catalunya petita de Convergència i Unió i de Pujol; és un país diferent. I això a Madrid no ho volen acceptar i creuen que es pot reconduir la situació i tornar al passat.

Entén, doncs, que l’1 d’octubre va canviar per sempre el paradigma del país?

Jo vaig ser l’1 d’octubre a Barcelona i allò era un país, allò no era una minoria, ni era un grup social, allò era un país sencer, aquelles persones en aquell moment eren militants de la seva ciutadania. Quan et trobes amb una massa de ciutadania com aquesta s’ha d’entendre que les persones es poden desanimar en determinats moments però no desapareixeran i en el moment en el que trobin la manera de fer-ho es tornaran a expressar.

El que passa és que Espanya, amb el poder concentrat a Madrid, és un estat obscè amb un poder obscè. És un estat fundat pels militars sublevats contra la República. Un estat que utilitza mitjans legals i ilegals, que se salta les seves pròpies lleis, que no té límits en la seva actuació i pot empresonar la seva ciutadania, que és el que volen fer a Catalunya. Però aquestes persones no han desaparegut, continuen vives. Els catalans ja no accepten viure en una reserva tolerada com en els temps de Pujol i això és imparable. És difícil, això sí, perquè afecta l’estructura del mateix Estat espanyol i les seves elits, l’oligarquia cortesana madrilenya; això afecta el sistema de poder econòmic, polític, mediàtic, tot.

Potser per això, per aquest sistema de poder tan ben travat, no s’han alçat veus des de la intel·lectualitat espanyola davant la repressió contra Catalunya?

És que Espanya és Madrid, és així de clar, i la classe intel·lectual espanyola és la classe intel·lectual madrilenya. Viuen allí, molt confortablement, es retroalimenten, és igual l’origen personal, és igual si són d’una família de Segòvia, de Guadalajara, de Sevilla o de Granada, van a Madrid i allí es reconfigura tot aquest imaginari nacional espanyol i allí també es fan massatges els uns als altres. Els catalans, en aquest cas, són una gent aliena a això. És conseqüència de la ideologia nacional espanyola que ve del segle XIX, del franquisme directament, però que també és conseqüència del joc que es va crear de l’entre cometes democràcia espanyola després de la mort de Franco. I és un joc controlat des de Madrid. Del que es tracta és que hi hagi una incomunicació. Que, per exemple, Galícia i Catalunya no es puguin comunicar directament sinó que és Madrid, a través del sistema mediàtic i polític, qui ens explica a la resta de ciutadans de l’estat el que passa a Catalunya o el que passa a Galícia. Es juga amb els estereotips interessats perquè el domini de la Cort es mantingui impedint que ens puguem tractar directament.

Hi ha un desconeixement, hi ha prejudicis que s’assenten, i quan arriba el moment de posar la gent a la presó els intel·lectuals espanyols es posen al costat dels fiscals, de la policia, dels jutges i els carcellers. Per a mi va ser una decepció personal veure que persones que coneixia, escriptors i artistes, es col·locaven del costat de la policia que pegava als ciutadans que anaven a votar. Per arribar a aquest punt de complicitat ja hi havia fet un camí anterior.

També hi va haver falta de capacitat d’expressar-se, potser displicència, per part de les elits catalanes durant dècades. Parlo de l’època de Pujol, abans del 2010, les elits eren displicents, vivien confortablement, anaven traient coses de Madrid, es podien permetre també jugar amb estereotips sobre els andalusos o els gallecs i això ha jugat en contra i ha afavorit els arguments d’odi als catalans. Tot plegat ha portat els intel·lectuals entre cometes progres a ser còmplices de la presó i de l’agressió policial a la ciutadania catalana. Això s’ha basat en l’argument de dir: són la burgesia catalana. I és fals! Perquè si fos així Catalunya tindria dos milions de burgesos.

Per a mi ha estat decebedor veure la misèria moral de la majoria dels intel·lectuals espanyols arran dels fets de Catalunya. Hi hagut molt comptades excepcions.

És el moment de més confrontació o d’optar per altres vies?

Una cosa és la teorització i una altra la gestió pràctica de la política. En cap conflicte bèl·lic, ni tan sols amb la derrota total de l’enemic, es resolen les coses amb blanc i negre, cal arribar a enteses. Però crec que Catalunya i Espanya són dos projectes nacionals diferents i fins i tot totalment contradictoris. Hi ha els interessos de Catalunya, els interessos per a la seva existència col·lectiva, i els interessos del projecte nacional espanyol, d’una altra banda. Són projectes contraris i, per tant, inevitablement s’ha de mostrar el conflicte en aquests termes. El que pretén la política de Madrid, la política de la Corte, és el contrari del que li interessa a la ciutadania catalana.

Ara bé, la resolució, ja es veurà quina serà. És un conflicte de projecte nacional contra projecte nacional, amb interessos contraris, i a més Catalunya s’enfronta a un enemic que et muntarà operacions brutes i té els instruments per posar-te a la presó. La situació que viu Catalunya de presidents legítims elegits per la ciutadania, exiliats, presos o expulsats del càrrec per la força és única, no ja a Europa sinó a tot el món, que diguin quants casos més hi ha. És una situació extrema. S’ha de partir d’aquest realitat. Però, ara bé, la responsabilitat dels polítics és donar sortida a les coses sense destruir el propi bàndol i han de saber trobar l’equilibri entre defensar el país i fer el que s’ha de fer, i al mateix temps trobar els límits de l’acció.

Les eleccions del 14-F han estat també una nova imposició judicial en contra del criteri del Govern.

Quan el Tribunal Constitucional (TC) decideix suplantar el 2010 la voluntat de la ciutadania catalana, del Parlament català, del parlament espanyol, del govern espanyol, quan suplanta la democràcia, a partir de llavors totes les decisions judicials no tenen res a veure amb una justícia democràtica. El que va fer el TC el 2010 va ser un cop d’estat per part d’uns jutges que a més estaven fora de termini. L’exercici de la democràcia va ser suplantat per les seves decisions. Des d’aquell moment totes les decisions del TC cap baix, passant pel Suprem, per l’Audiència Nacional i els diferents tribunals són totes arbitràries. El Regne d’Espanya viu una situació d’excepció des del 2010. Per tant discutir ara les decisions que pot adoptar el TSJC sobre la data de les eleccions no importa perquè faran això, el contrari i el que calgui, és igual. No hi ha regles. L’única regla és l’arbitrarietat. I això ho tolera la UE. La ciutadania catalana davant d’això està inerme. I a més el que surti d’aquestes eleccions pot ser anul·lat. És igual el que es voti, ho poden anul·lar i al president o presidenta que surti els poden processar. Ja ho hem vist i ho tornaran a fer. Això no és una democràcia, així de clar, sobretot per a la ciutadania catalana.

Seran, però, unes eleccions útils malgrat això?

que té utilitat votar, la utilitat de seguir lluitant, de seguir defensant poder i de continuar mantenint la posició. Quina utilitat té en el curs d’una guerra mantenir una posició? Dins d’un joc estratègic amb un horitzó històric tota batalla té el seu sentit. És més, si abandones la batalla, aleshores has perdut la guerra.

Cal, per tant, una massiva participació de l’independentisme altre cop?

No sé si de l’independentisme, el que ha de ser és de la ciutadania catalana. Com a persona aliena al cens electoral català el que defenso és el dret d’aquesta ciutadania a exercir la democràcia. Si decideixen una estratègia realment independentista o o si decideixen una estratègia d’acceptar els límits que li posi a Madrid això ja és cosa dels ciutadans. L’important és que la ciutadania decideixi i que un cop hagi decidit es respecti aquesta decisió sense més repressió.

Què pensa de l’operació Salvador Illa?

És la clàssica operació pensada des de Madrid. Probablement ja no tenen cap altra opció, el PP, el PSOE, Podemos, no tenen cap altra possibilitat més que aquesta, però es basa en una sobrevaloració per part seva de la seva força. Creuen que els instruments de l’estat poden passar per damunt de la ciutadania catalana. Sobrevaloren el poder que tenen, la força que tenen les seves institucions, els seus mitjans de comunicació, el CIS, la banca. Posen un candidat del PSC que ells creuen que és fort, però això ja es veurà perquè crec que la imatge de Salvador Illa es deteriora dia a dia, tremendament, de manera accelerada. Illa és el retrat d’un Dorian Gray de pacotilla trencant-se a trossos però la idea que promouen és la d’un govern a Catalunya amb el PSOE, Podemos i qui se li acosti.

Quan s’adonarà Espanya que no pot domesticar i sotmetre els catalans?

Espanya no pot canviar perquè ha concentrat tant poder a Madrid amb tota la banca, els mitjans de comunicació, tota la classe dirigent, els intel·lectuals, tot, jo crec que va ser un gran error crear la Comunitat de Madrid que va servir només per afegir més burocràcia i més poder i ha creat un monstre imparable que ha desertitzat gran part d’Espanya i ara faran una altra gran operació urbanística que tornarà a generar llocs de treball en la construcció i aniran cap allí més gent dels territoris més desfavorits. És un model basat en en l’economia no productiva que viu del pressupost de l’Estat i el pressupost de l’Estat viu dels diners de Brussel·les. És una economia que és una esclavitud per a qualsevol projecte col·lectiu. És impossible.

Com valora que Pablo Iglesias trenqués el dogma espanyol sobre els exiliats catalans i tot el rebombori que això va generar?

En un mateix govern de PSOE i Podemos, Podemos es veu en una situació incòmoda en què s’ha d’empassar la política de l’executiu al servei de l’Ibex i necessita, per existir, marcar distàncies amb el PSOE en tot el que pugui. Són socis de govern però tenen projectes i mercats electorals contraposats. Efectivament va dir una evidència: que un exiliat és un exiliat per diferents que siguin les circumstàncies històriques. Aquí, al president Puigdemont, no sabem si el volien matar però segur que el pretenien detenir i engarjolar-lo. Potser no el volen afusellar però tot l’odi hi és. Un exiliat és un exiliat i que Pablo Iglesias ho reconegui s’ha de celebrar però jo ho enquadro dins el conflicte d’interessos intern: és una manera de marcar perfil propi.

Les victòries judicials a Europa ajuden a desemmascarar l’Estat espanyol?

Aquestes actuacions des de l’exili són importants i potser ho siguin encara més en el futur. Les victòries judicials són victòries però una altra cosa és que Europa, que és un pacte d’estats, reaccioni davant d’això. Poden assenyalar les actuacions antidemòcratiques de països com Hongria, Polònia i Espanya però la UE no té capacitat coercitiva. Malgrat això el paper de l’exili és important. Quan va començar el procés jo tenia clar que l’única possibilitat d’intervenció europea eficaç hauria estat que Alemanya donés suport a la ciutadania catalana en el seu dret a decidir però Alemanya lògicament es mou dins els límits político-jurdídics de la UE. En el seu dia sembla ser que van cridar Rajoy a l’ordre per la violència contra els catalans però la cosa no va passar d’allí i també va haver-hi una sobrevaloració per part dels dirigents polítics catalans d’aquesta possibilitat que Europa obligués l’Estat espanyol a comportar-se democràticament.

Això és un aprenentatge en vista el futur, no?

Sí, és una lliçó, s’ha de comptar amb aquesta realitat.

Com imagina Suso de Toro la resolució de la causa catalana?

A Madrid el govern actual continua recentralitzant-ho tot. Els fons europeus per a la reactivació econòmica, que són estratègics per als pròxims anys, es gestionaran des de Madrid. És igual si parlen d’una mesa de diàleg o de qualsevol altra cosa. Madrid, la Cort, té una estratègia clara de continuar fent i desfent i no oferiran res de fons ni a Catalunya ni a ningú. Els únics que tenen una certa autonomia de gestió són el País Basc però la gestió estratègica de tot el que mou l’economia està decidit per les grans empreses situades a la Castellana.

Ara deia això del País Basc, que en aquest cas poden, des d’un punt de vista econòmic, anar fent, però a Catalunya sí que és urgent disposar dels recursos propis per sortir de la crisi derivada de la pandèmia.

No dic que hagin d’acceptar-ho, que no, però els catalans han de ser conscients de la seva realitat i dels límits existents. Europa té una capacitat de decisió limitada i el TC, el Suprem i tots els tribunals es passen pel forro el que els digui Europa. Davant d’això, al meu entendre, els catalans i tots els pobles han de defensar allò que és seu. És una situació difícil. S’opti per la rebel·lia o per la submissió, s’opti per una estratègia de confrontació o per la de confiar en un pacte amb Espanya, sigui d’una manera o una altra, els catalans s’enfrontaran a un mateix estat, amb una mateix estratègia dissenyada, s’ha d’acceptar aquesta realitat històrica i actuar en conseqüència.

I a Galícia com ho teniu?

El PP ha aconseguit un placatge molt fort de la societat, té un control territorial, dels mitjans de comunicació públics i privats, té un control molt important sobre la vida pública. Tot està controlat per Núnez Feijóo. Per una altra banda, a la Corte, li interessa molt que Feijóo es mantingui en el poder. Si abans, per debilitar el lideratge d’Aznar, es potenciava a Fraga, a qui Felipe González definia com un gran estadista, ara els interessa contrarestar els disbarats d’Ayuso i Casado amb la figura aparentment més moderada i centrada de Feijóo. De tant en tant vénen polítics del PSOE i de Podemos i diuen que Feijóo actua responsablement en contrast amb el PP madrileny perquè Galícia no els importa, som una colònia i que patim a Feijóo, que aplica les mateixes polítiques que Ayuso però amb un tarannà més raonable, ja els va bé.