Ja n’hi ha prou de teatre. ERC, Junts, Comuns i el PSC van sortir fa uns mesos amb el pit inflat proclamant que blindaven el model d’immersió lingüística a l’educació. Grans declaracions, acords solemnes, titulars triomfals. I un cop més han fallat estrepitosament. Un cop més, les seves promeses s’han convertit en fum davant les sentències del TSJC i les pressions constants de l’Estat.
Mentre es felicitaven per un suposat “acord històric”, el català continua retrocedint a les aules, als patis i a la vida quotidiana. El decret que havia de blindar el català com a llengua vehicular ha estat esmicat per la justícia espanyola. Articles clau anul·lats. El castellà imposat per la porta del darrere. I ells? Recorren, negocien, cedeixen i al final accepten mitges mesures que no salven res, inclòs el “Pacte Nacional per la Llengua Catalana.”
És el mateix guió de sempre: molta retòrica i zero contundències real. La llengua catalana és atacada sense pietat per terra, mar i aire. Per terra, amb sentències del Suprem i del TSJC que imposen percentatges i liquiden la immersió efectiva. Per mar, amb la invasió de continguts audiovisuals en castellà que ofeguen qualsevol producció en català i permeten els atacs de catalanofòbia aquí gosa defensar la llengua catalana. Per aire, amb xarxes socials i plataformes digitals que converteixen el català en una llengua marginal, gairebé residual.
I mentrestant, els partits que tenen la responsabilitat institucional miren cap a una altra banda o, pitjor, es dediquen a fer equilibris amb aquells que volen esborrar-nos com a poble. És hora d’una reacció contundent i sense excuses. El màxim d’unitària possible. Sense càlculs electorals ni renúncies tàctiques. Cal posar la llengua al centre de tot: de la política, de l’educació, de la cultura, de l’economia i de la supervivència col·lectiva. Sense unitat no hi ha força. I sense llengua no hi ha nació que es pugui defensar. I aquí ve la pregunta que crema: com pretenen alguns salvar les esquerres espanyoles si ni tan sols són capaços de salvar la llengua? Com volen convèncer-nos que l’aliança amb el PSOE o amb Sumar és la solució quan aquests mateixos socis aplaudeixen o toleren els atacs judicials contra el català? La resposta és brutalment senzilla: no es pot defensar allò que no s’estima.
Per a molts d’aquests “socis”, la llengua catalana no és més que una molèstia perifèrica, un obstacle per a la uniformitat espanyola. Avui el català no necessita més declaracions ampul·loses ni més “blindatges” de fireta.
Necessita decisions valentes, una estratègia col·lectiva que no depengui dels interessos de partit i una resposta ferma davant cada agressió. Perquè si avui cedim la immersió, demà cedirem la identitat. I llavors ja no quedarà res a blindar: només ruïnes i retrets. Prou de fracassos anunciats. Prou de traïcions disfressades de pragmatisme. És moment de reaccionar amb tota la duresa necessària. Amb la llengua al centre de tot. Sense mitges tintes. Sense més mentides. O ara o mai.