“La meva anàlisi de l’actual moment polític a Catalunya, on els partits independentistes clàssics estan en guerra civil i en mans en més o menys mesura del PSC, que va aprovar el 155 i que està regalant a AC una oportunitat única”
L’ascens d’Aliança Catalana ja no és una hipòtesi demoscòpica; és una esmena a la totalitat contra un sistema polític català en estat de descomposició. Les enquestes no només preveuen un creixement, sinó que anuncien una autèntica OPA hostil contra les estructures d’uns partits clàssics que, tancats en els seus despatxos, veuen amb terror com perden el control del relat.
Davant l’amenaça de Sílvia Orriols, la resposta de l’establishment ha estat la claudicació: la gestació d’un tripartit de la vergonya. Junts i ERC, en un exercici de cinisme sense precedents, semblen disposats a abraçar-se al PSC de Salvador Illa amb l’únic objectiu de salvar les seves cadires. Aquesta aliança d’interessos només confirma la traïció a l’electorat: prefereixen pactar amb els carcellers del 155 que permetre una veu que trenqui el seu oasi de submissió.
Estem davant d’un nou «efecte Arrimades», però de signe invers. Si el 2017 el vot es va concentrar per aturar el procés, ara AC pot esdevenir la llista més votada per salvar la nació. La ciutadania ha entès la jugada: votar Junts, ERC o la CUP és votar el buit. Mentre aquests partits s’esbatussen en una guerra civil estèril, Aliança Catalana s’erigeix en l’únic mur real per evitar que el 155 d’Illa s’instal·li definitivament a la Generalitat.
El processisme ha mort de mort natural, víctima de la seva pròpia impotència i la manca d’un full de ruta independentista. Ara, el vot a AC ja no és només una protesta; és l’única eina de supervivència nacional davant d’una classe política que ha decidit rendir-se. L’OPA està en marxa i el sistema tremola.
Postdata: Els que critiquin aquesta editorial perquè creuen que promociona AC, els dic que qui promociona aquest partit és l’esquerra progre catalana espanyola amb les seves crítiques absurdes i contradictòries, qui pacta amb Manuel Valls després no pot criticar qui pacti amb AC. El lerrouxisme actual dels sectors dels comuns no ens pot marcar el full de ruta d’aquest país. I lògicament els partís independentistes actuals que són incapaços de pactar un full de ruta contundent per arribar a la independència.
