El 9 de desembre de 1531, al turó del Tepeyac situat a les afores de la ciutat de Mèxic, Juan Diego, un indi asteca convertit al catolicisme, es va trobar amb la mare de Déu. Després de curacions miraculoses i l’aparició d’una imatge avui molt coneguda a sobre un mantell que el Juan Diego havia omplert de roses, es va construir al turó on s’havia manifestat el temple més famós dedicat a la Verge de Guadalupe– una esglèsia curiosament localitzada al mateix lloc on a l’època prehispànica es rendia culte a la deessa Tonantzin, “la nostra mare”. La Verge de Guadalupe, que es va presentar com “Coatllope”, “qui esclafa la serp”, representa la continuïtat de les velles creences i la seva fusió amb el culte catòlic imposat pels espanyols.
A Mèxic, la imatge miraculosa de la Virgencita es troba a tot arreu: a les esglésies, cementiris, altars; a les portes de les cases, a sobre els llits, a amulets, als fronts dels camions. A la representació, la Verge de cabells negres i pell morena està rodejada de raigs de llum, coberta amb un mantell blau decorat amb estels, amb un vestit amb molts plecs, els ulls abaixats i les mans unides en pregària. Es diu que la Virgencita representa la compassió, la intercessió davant Déu pel perdó dels pecats dels homes; com a mare, és font de vida, puresa, protecció i amor. Tot i ser una noia jove, la Verge de Guadalupe és l’ideal de la mare sofridora i submisa, disposada a qualsevol sacrifici pel bé dels fills. Hi ha qui ha senyalat que la imatge de la Verge de Guadalupe és una representació simbòlica – i anatòmicament correcta – de la vagina. No cal molta imaginació per veure-ho. Potser això explica la particular devoció cap a la Virgencita dels machos mexicans.
En efecte, la cultura mexicana està obsessionada amb la mare, amb freqüents enaltiments de “mi santa madre”, moltes vegades per sobre de totes les altres dones. L’insult “chinga tu madre” és una altra evidència del complex d’Èdip que semblen patir tants homes mexicans. Però, no és una mica estrany tot això? Com és que hi ha tant de respecte i adoració vers la mare, una dona al cap i a la fi, en un país tan masclista? És innegable: avui dia, ser dona a Mèxic és un infortuni. Tothom coneix el cas dels homicidis de Ciudad Juárez, però la violència vers la dona està molt més estesa. El diari La Jornada reporta que el 67 per cent de les dones a Mèxic han patit violència de gènere. Segons estimacions del govern, unes 120.000 dones a l’any són víctimes de violació (una mitjana d’una agressió sexual cada quatre minuts). Donat que la majoria de violacions mai no es denuncien, és probable que aquesta xifra sigui molt major. No és estrany: al març del 2006, el Human Rights Watch va publicar un informe que revela el menyspreu i la discriminació per part de les autoritats a que es veuen sotmeses les dones víctimes d’una violació. Molts jutges, metges i treballadors socials impedeixen o es neguen a practicar l’avortament a víctimes d’aquestes agressions – el seu dret segons la llei. Aquests atemoreixen les noies (o fins i tot nenes) amb històries de mort i penes d’empresonament, les insten a que canviïn la denuncia per violació a denúncia per incest (penalitzada amb càstigs menors i sense dret a l’avortament legal) i en general obstrueixen el seu dret a no tenir un fill que no volen. A més, no va ser fins l’any 2005 que es va canviar la tesi legal que considerava la violació per part del marit com “l’exercici indegut d’un dret conjugal”, per començar a castigar les violacions dintre del matrimoni.
Darrera aquesta situació hi ha una ideologia que limita el paper de la dona a un ideal de “mare”: discreta, treballadora, i submisa. És un model molt allunyat d’una realitat on per mantenir la seva família moltes dones han de treballar tant com els homes. Les dones són humanes, no santes, i no es poden limitar ser una Verge compassiva, resant immòbil a l’altar. De mica en mica, la societat mexicana s’està adonant de la necessitat de canvi, de la importància de la igualtat de gènere: el govern ha impulsat programes i legislació per millorar la situació de la dona; les noves generacions, especialment les d’educació universitària, es desmarquen dels vells models de gènere; les dones estan mobilitzades en política i lluites socials. La ideologia s’adapta als canvis en la societat. Com Tonantzin va canviar de nom i d’imatge per adaptar-se a la societat colonial, també la Verge de Guadalupe es podrà adaptar a una nova societat mexicana on les dones tinguin el mateix poder de decisió que els homes.
Diana A. Hernández García. Nascuda a Mèxic l’any 1985, viu a Catalunya com estudiant des de l’octubre de 1999. Llicenciada en Filologia Anglesa a la UAB, actualment cursa Estudis d’Àsia Oriental a la mateixa universitat.
