Cada dos anys, coincidint amb estiu de Mundial o Eurocopa, el país veí enfolleix animant a la seva selecció de futbol, aquella pròdiga concentració de milionaris que fa el possible convocatòria rere convocatòria per no passar de quarts de final. La ‘fúria’ aconsegueix unir egos enfrontats, i madridistes o matalassers, sevillistes o bètics, tots s’abracen per animar plegats l’efímera utopia d’arribar a quarts de final.
Per tal d’anar animant l’ambient, el suplement dominical de El País publicava aquesta setmana un reportatge caspós a més no poder on suposades ‘celebritats’ espanyoles explicaven el què senten davant la roja. Actors, cantants, periodistes, tots ells sortien disfressats amb més o menys patetisme, lloant les virtuts de la fúria. ‘Ara sí’, venien a dir tots, ‘aquesta Eurocopa sí’.
Entre aquests enfollits per la roja hi havia diversos catalans, tots ells unionistes, dels que en qüestió de seleccions no dubtarien a abraçar la rojigualda i anar en contra les seleccions catalanes. Un d’ells és l’actor José Corbacho, màxima expressió de l’espanyolisme canyí, que des de l’Hospitalet perpetra darrerament una sèrie de pel·lícules -cinema social, en diuen- que retraten a la perfecció la realitat dels espanyols que viuen a Catalunya. Els que no volen integrar-se, vaja.
Al reportatge també hi apareix retratat Gervasi Deferr, el gimnasta català, abanderat d’una nació, l’espanyola, que sembla que només l’estima perquè els garanteix alguna medalla d’or als Jocs Olímpics. Espanya sense Deferr patiria per arreplegar algun or olímpic, i des dels mitjans espanyolistes s’abraonen a ensabonar al fumador d’herba més en forma del moment.
La cirereta del reportatge, però, és pel periodista Carles Francino, que no dubta a retratar-se, en plan Superman/Clark Kent, amb la samarreta de la roja sota la camisa. Al periodista català, durant molts anys la cara visible del Telenotícies de TV3, no li tremola el pols a l’hora de mostrar quina és la seva selecció: l’espanyola, i de tota la vida. Veient aquestes imatges, entenem que socialistes com Joan Ferran lamentin la crosta nacionalista de TV3. Els periodistes que ells voldrien a “la nostra” són gent com Francino, unionistes militants disposats a desfer, dinamitant-los des de dins, els mitjans públics catalans que tant han costat d’aixecar.
