[Ressenya] LA CARA OCULTA DE LA LUNA. LAS 50 PORTADAS ESENCIALES DEL ROCK

Xavier Valiño
 
Editorial Milenio
Lleida, 2016
326 pàgines
28,00 €
 
Tots tenim al cap un munt d’imatges que relacionem amb la música. Són, en molts casos, imatges provinents de caràtules de discos que a voltes tenim més presents que la mateixa música que l’acompanya. La imatge de Paul Simonon picant el baix contra l’escenari ens remet al mític London Calling dels Clash (que alhora ens recorda un jovenívol Elvis Presley marcant el camí del rock al seu disc de l’any 1956); o aquell prisma que distorsiona la llum i la converteix en un arc de Sant Martí del Dark Side Of The Moon de Pink Floyd; o, encara, les imatges evocadores apel·lant directament a la nostra sensibiltiat dels discos dels Smiths; o, si voleu, les lletres rellatades confeccionant un immortal collage de Jamie Reid per al disc dels Sex Pistols…
 
Música i art, una relació intensa
 
I és que la relació entre música i art ha estat sovintejada i profunda. Les caràtules dels discos es van convertir en un aparador de creativitat, freqüentat per artistes de tot tipus. L'elapé va esdevenir una petita obra d'art, que anava més enllà del contingut musical. Música i art en perfecta sincronia: a partir del punt que l'any 1939 el jove grafista Alex Steinweiss decideix embolcallar els discos de la discogràfica Columbia amb una funda il·lustrada, art i música (jazz primer, en tant que música hegemònica en aquelles dècades, més tard el rock) han anat de bracet fins als nostres dies. 
 
Els anys daurats de la plàstica musical són objecte del darrer llibre de Xavier Valiño, La cara oculta de la luna. Las 50 portadas esenciales del rock, un volum amb informació imprescindible del procés creatiu de les portades i centenars de fotografies i imatges que ens ajuden a entendre la importància de la imatge en el món del rock i que repassa l’estètica de les portades dels discos d’aquesta religió anomenada rock.
 
D’Elvis Presley a la música del segle XXI
 
El llibre arrenca amb Elvis Presley, i el seu disc homònim de l'any 1956, any 0 de l’invent. Amb la preeminència de l'elapé com a suport fonogràfic, els 31 x 31 centímetres de les portades van esdevenir un suport més on encabir la creativitat i exercitar experimentacions diverses, més enllà de la seva funció de reclam comercial. Tot i que no necessàriament les cobertes havien de reflectir el contingut musical que hi havia en les cançons del disc, molts artistes van vincular la seva imatge a la il·lustració de portada, fins al punt que ens molts casos ambdós han quedat manifestament units per a la posteritat: si pensem amb els Beatles se'ns representa el collage psicodèlic de Peter Blake i Jann Haworth per al Sgt. Pepper's, la Velvet Underground és el plàtan dissenyat per Andy Warhol, i Robert Crump és un il·lustrador venerat per l'univers rock gràcies a la seva portada per a Big Brother & The Holding Company; així com el nom de Mati Klarwein, veí de Deià, està associat a Carlos Santana i Miles Davis. Tanmateix els noms de Roger Dean, Martin Sharp, o Rick Griffin, són indissociables de la música de Yes, Cream o Grateful Dead. I és que els seixanta serien l'època del «pop visual», que diria el crític d'art George Melly. És l'època gloriosa del disseny de portades, una època en que la relació entre els dos mons, entre músics i artistes, era íntima.
 
La cosa però inicia un lent però constant procés de separació a partir de mitjans de la dècada dels setanta, amb la crisi econòmica mundial, que limita els pressupostos i la creativitat musical. Finalment arriba el disc compacte i la cosa es difumina: l'espai minvant de la caixa de plàstic no permet floritures i els camins de l'art i de música se separen irreversiblement.
 
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967