En contra dels escèptics, raona: ‘Si el PSE-PSOE governa Euskadi, amb el PP, i beneeix el Concert Econòmic, per què haurien de negar al PSC el que val per al PSE?’.
Puigcercós arriba a aquesta reflexió després de constatar que ‘sigui quina sigui la proposta de finançament no acabarà amb el dèficit fiscal. Entre d’altres, perquè això no és el que preveu l’Estatut, a diferència de l’acord del 30 de setembre de 2005. A tot estirar, això sí, podem aspirar a reduir aquest dèficit fiscal i a donar compliment al principi d’ordinalitat. És a dir, que un cop redistribuïda la renda per càpita, els que més aportem no quedem per sota dels que més reben’. directe!cat demostra avui la dificultat d’assolir aquest objectiu.
És per això que Puigcercós reflexiona: ‘Aspirem a limitar, per tant, l’espoli fiscal. Però Zapatero i el PSOE estan per la feina? (…) A aquestes alçades, hom no sap ben bé a què es refereix el president espanyol, ni quina credibilitat atorgar a les seves paraules després de tants incompliments. Sense anar més lluny, ahir prometia el mateix al president de la Junta d’Andalusia’, analitza amb un deix de sarcasme.
Si la xifra final del finançament no respon al que determina l’Estatut i a l’última promesa de Zapatero de situar-se per sobre de la mitjana estatal, creu que ‘el Govern català s’ha de plantar i tots el partits de tradició catalanista han d’actuar en conseqüència a les distintes cambres legislatives (…). Estic convençut que aquesta vegada no ens quedarem sols tal i com va passar amb la retallada estatutària a les Corts espanyoles. En tres anys, una part molt considerable de la ciutadania i de la societat catalana organitzada: sindicats, patronals, tercer sector, intel·lectuals… han pres consciència que no podem cedir al fals pragmatisme i sobretot al fatalisme del val més això que res. Cada cop són més els catalans i catalanes que no admeten excuses com la de la crisi econòmica o el fals criteri de cohesió territorial’.
Reivindicació del tripartit
El president d’ERC analitza la situació de la política catalana actual en base a l’acord que el seu partit va decidir signar el 2003 amb PSC i ICV, i en fa bandera: ‘Un nou acord catalanista i d’esquerres, que va arrencar amb el Pacte del Tinell, es va comprometre a impulsar la reforma de l’Estatut. Sens dubte, l’intent més ambiciós -de fet, l’únic- per superar el sostre competencial que definien l’Estatut de Sau i la Constitució Espanyola. Va valer la pena. Primer, per descobrir que junts som forts. En segon lloc, per constatar el galdós paper que s’havien reservat CiU i el PSC, que ja ens havien seguit en el procés més per necessitat que per convicció. En tercer lloc, per adonar-nos del valor que atorga a les seves promeses un president espanyol que s’havia compromès públicament a respectar l’Estatut del Parlament. I en quart lloc, per confirmar el fracàs estrepitós de la via federalista. A l’altra banda no hi ha voluntat d’entesa’.
