- Publicitat -
Voldríem començar des del principi. Quan va ser nomenat conseller, creia que acabaria a l'exili?
Pensàvem que podien atacar el nostre patrimoni particular. Pensàvem que podríem anar a defensar-nos davant d'un tribunal o on fos per haver desobeït les instruccions del Tribunal Constitucional, però en cap cas imaginàvem la virulència de la presó o de l'exili que estem vivint. El meu exili no té res a veure amb els exilis dels anys trenta, però en Francesc Macià i en Ventura Gassol funden el Casal Català de Brussel•les el 1930 a l'exili. Vuitanta-vuit anys després tornen a venir el President de la Generalitat i el Conseller de Cultura sense que s'hagi solucionat l'encaix de Catalunya amb Espanya. Aquesta és la raó de fons.
Va marxar a l'exili en un cap de setmana molt confús de la política catalana. Quines van ser les decisions que va prendre aquell cap de setmana?
Tot el que vam decidir va ser valorar, sabent les ganes de venjança i de fer-nos mal, si retornàvem a Espanya o no. Va semblar que convocant les eleccions no hi hauria la venjança de la presó preventiva. Tot i això, quan el President Puigdemont ens va dir que travessava la frontera per anar a Brussel•les, ja que volia internacionalitzar el procés des d'allà, ens deixà la llibertat individual de fer allò que volguéssim. El dia 29 em notifiquen que el President està de camí a Brussel•les, per fidelitat al President decideixo anar-hi. No tan pensant que em suposa a mi en l'àmbit personal… En aquell moment no penses ni amb la família, l'economia o a on dormiràs. Uns quants vam anar a Brussel•les amb el president. N'estic molt orgullós. El President em va demanar al juliol de ser conseller, li vaig dir que sí perquè el compromís per mi ja havia estat pres a l'abril. Moment en què vam signar un paper on ens comprometíem a fer els impossibles per organitzar el referèndum i per aplicar-lo. Ho vam firmar tots. No només els consellers, sinó els secretaris generals i directors generals. En aquell moment, potser algú s'ho va prendre alegrement, però per mi va ser de les signatures més transcendents de la meva vida. Al juliol m’ho proposaren sabent que anàvem a un enfrontament, i dic que sí, ja que segueixo sent fidel a aquell document.
Políticament, en marxar, quines decisions va prendre el govern? S'acabava de fer una declaració d'independència.
No hi va haver temps de prendre decisions polítiques. El dia 28 i 29 alguns consellers, encara mantenen l'agenda d'activitat pública però ja veiem que no hi havia marge de maniobra, vam perdre tota possibilitat d'esperar un diàleg d'última hora. Alguns s'han queixat de si el 27 vam fer una declaració romàntica. Potser ho diuen com un insult, però per mi és un elogi. Tenia un punt de romàntic la declaració del 27 d'octubre? Sí, és que ens han de fer vergonya els nostres sentiments? Els catalans que volien la independència se'n penedeixen d'haver fet la declaració? Jo tampoc. Ja sabíem que no podríem aplicar res després i intuíem que ens vindrien a buscar-nos de seguida. Per això vam maniobrar com vam maniobrar. Va ser romàntica? Doncs visca el romanticisme. Així de clar ho dic.
Ens agradaria saber quina és la seva situació respecte a la justícia belga i espanyola.
Nosaltres ara som ciutadans europeus lliures. Però a Espanya tenim una ordre de recerca i captura. Suposem que tard o d'hora hi haurà una tercera petició d'extradició. La primera ja la va retirar Espanya, ja que l'anava a perdre. En aquella es va poder discutir els fons de l'extradició. La segona era tan barroera que ja no va entrar a tràmit. Per tant, no ens amoïna que vingui la tercera. Si la fan bé d'una vegada i diuen la veritat sabem que no poden demostrar la rebel•lió. Tampoc la malversació, ja que no n'hi va haver. Judicialment confiem que una vegada passada la tercera, seguir com a ciutadans europeus i tancar l'expedient. Una altra cosa serà quan puguem tornar a Espanya. Si el govern del PSOE no es belluga ni es mulla, estarem aquí fins a anar als tribunals d'Estrasburg. Quan aconseguim que els tribunals europeus de justícia ens donin la raó, tornarem a Catalunya per entrar-hi amb el cap ben alt i tocant el clàxon per l'AP-7. És el futur que tenim.
Publicitat
