Davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut que tot apunta que serà imminent, com creu que ha de reaccionar el país?
‘És un tema tan tronat que ha perdut interès per a la ciutadania i fins i tot per a la classe política. Hi ha un error de base. Qüestionar el que les Corts espanyoles han ratificat, ha signat el propi rei i ha validat un poble sencer en referèndum, és un cas insòlit a Europa. Qualsevol sentència que surti serà absolutament antidemocràtica perquè va en contra de la voluntat de la ciutadania. No qüestionaré la legalitat de la sentència, perquè és evident que el TC té la competència per fer i desfer. Però sigui quina sigui serà una decisió antidemocràtica. Les democràcies modernes que conec s’expressen amb el vot. I com que això s’ha votat i referendat, no hi ha ningú excepte el poble que ho pugui modificar. A la sentència del TC no li hauríem de donar cap valor democràtic perquè no en tindrà cap.
El conseller Huguet ha parlat d’insubmissió legal.
Com a ciutadà que va anar a votar al referèndum de l’Estatut, tot i que hi vaig votar en contra, em sentiré estafat com a demòcrata si es retalla una sola coma del text. I crec que la gent hauria de sentir-se exactament així. No sé si s’haurà de fer el que diu el conseller Huguet, però el Govern de Catalunya haurà d’actuar de forma clara i rotunda. Hi ha dos aspectes: un és la legalitat i l’altre el valor democràtic. El que digui el TC pot ser plenament legal, però això no vol dir que sigui just i democràtic. Les eleccions d’aquesta tardor també han de servir per ratificar el rebuig a un acte totalment antidemocràtic.
Joan Puigcercós ja no hi veu més sortida que fer el pas cap a l’autodeterminació. És precipitat condicionar pactes postelectorals al dret a decidir?
Plantejar un referèndum no vol dir fer-lo demà passat. Hi pot haver una data perquè hi hagi la maduresa suficient. Els catalans ens hem de plantejar si volem ser dependents o independents. Si volem que prenguin les decisions per nosaltres o volem prendre-les nosaltres mateixos. Aquest és l’únic debat. Si volem ser dependents i que des de fora ens diguin què hem de fer, què som i fins on podem arribar, ja sabem quins partits ho defensen. Si volem ser nosaltres i no dependre de ningú, i tenir el criteri i la maduresa suficient que té un país amb 1.000 anys d’història, hem de ser capaços de valdre’ns de nosaltres mateixos i parlar d’igual a igual amb els altres. La ciutadania s’ha de plantejar aquestes preguntes i en funció de les respostes, ha de tenir clares les seves opcions.
Com s’explica que mentre creix l’independentisme sociològic, tots els sondejos indiquin una tendència electoral a la baixa d’ERC?
És lògic. Governar sempre produeix desgast, i més amb dificultats econòmiques des del primer dia de la legislatura. L’independentisme ha crescut, però és molt exigent, i es voldrien actes de sobirania nacional cada dia. El que ha fet el Govern pel que fa a actes de sobirania nacional els últims anys és moltíssim. Mai s’havia visualitzat la identitat nacional com s’està visualitzant ara. La independència és al centre del debat, cosa impensable fa 5 o 10 anys. Això s’ha d’agrair a l’únic partit independentista amb representació parlamentària i a les institucions com és ERC. ERC ha fet una gran tasca i estic convençut que la història li reconeixerà, malgrat que és possible que en aquestes eleccions no hi hagi aquest reconeixement.
El pacte amb el PSC a la Generalitat i haver fet Montilla president ha passat factura a ERC?
Sí. És evident que això ha passat factura. ERC ha fet un acte d’alta responsabilitat política i social per la identitat del país. Hem socialitzat el Govern entre les classes que el veien com un element estrany. Una de les grans virtuts d’ERC és haver fet molts independentistes a les files socialistes, estic convençut que fins i tot alts dirigents. I això ha estat gràcies a posar Montilla al capdavant de la Generalitat, perquè quan un està al capdavant d’una institució d’aquestes característiques, s’adona realment de la relació absolutament de dependència que hi ha amb Madrid. Si un s’estima el país i la seva gent, només té l’opció d’evitar ser dependent d’un altre que ni et respecta ni mai et respectarà. I crec que en aquest moment això els socialistes ja ho tenen bastant clar.
Puigcercós diu que ERC ha cosit el PSC a la nació.
Absolutament d’acord. Jo encara aniria més lluny i diria que el president Montilla ha fet més actes d’afirmació nacional dels que mai cap president de la Generalitat havia fet. Tenim una memòria fràgil, però cap president ha tingut el valor de plantar durant un any i escaig el govern de l’Estat amb el finançament. I això ho ha fet el president Montilla. Evidentment pressionat per ERC, però ho ha fet el president Montilla. I cap president havia tingut el valor de fer-ho’.
Per tant, no considera caducada la fórmula del tripartit?
En funció dels resultats s’haurà de veure si aquesta fórmula està o no caducada. Aquesta no és l’única fórmula per governar el país. N’hi ha d’altres que ni jo ni ningú descarta. En un hipotètic cas que tornés a haver-hi una majoria d’esquerres, voldria dir que la fórmula no està caducada.
ERC ha de tornar a recórrer a l’equidistància?
L’equidistància està en aquests moments caducada. És hora de reafirmació. Portem set anys al Govern de Catalunya. Hem fet moltíssimes coses. El país ha avançat molt. Mai s’havia invertit tant al país en tots els aspectes, especialment els socials, identitaris, culturals i d’infraestructures com ara. Mai, a distància de qualsevol govern anterior. Però som en un punt d’inflexió. El model autonòmic ha caducat. Si volem un país competitiu dins l’Europa tan difícil que tenim, no ens queda altra opció que el dret a decidir.
Dos anys després d’aquell congrés convuls del 2008, és moment de fer llistes. És un bon moment per refer la unitat interna i acabar de tancar ferides?
Més que refer ferides s’han de buscar les persones més idònies i capacitades. Si això en algun cas pot servir per tancar alguna ferida i generar més cohesió, perfecte. Però per mi l’objectiu de les llistes no és aquest.
Carod no hi serà, a la llista.
Carod, com altres persones, és un potencial del partit a dia d’avui i és un valor que no ens podem deixar perdre de cap manera. És un actiu, no un passiu. I la seva acció a Vicepresidència ho ha demostrat. Mai Catalunya havia estat tan visible al món i a tots els fòrums internacionals com ara. Si volem ser un país normal és absolutament indispensable teixir complicitats internacionals perquè ens vegin com un país normal. La tasca de Carod com a vicepresident és magnífica i el partit li reconeix i la societat catalana li hauria de reconèixer.
ERC ha reconstruït la cohesió interna des del congrés del 2008?
ERC en aquest moment té una única direcció. Com que jo sempre he estat d’ERC, el problema de les famílies internes mai l’he tingut. Porto uns quants anys de militància, he vist passar molts secretaris generals i presidents de partit, i a mi això no em preocupa. És un tema superat per mi. Soc d’ERC, no de cap família concreta ni de ningú en concret. A vegades això és un problema.
Per què?
No ser de ningú concret, a vegades pot portar problemes. Jo sóc d’ERC i això ho tinc molt clar. El partit som tots. Em sento plenament identificat amb ERC i el seu projecte polític que a dia d’avui encapçala Joan Puigcercós, com abans el va encapçalar Carod, Colom i Hortalà. Jo estava amb ERC, no amb Hortalà, Colom, Carod o Puigcercós. Han estat els meus secretaris generals o presidents, però em sento plenament identificat no només amb la direcció, sinó amb el projecte polític. Perquè sinó no estaria en aquest partit, estaria en una altra casa’.
ACN
