té conya això de les peticions d’amistat, no m’imagino, fora d’aquestes plataformes virtuals, que algú et demani literalment si vols ser amic seu -, uns quants tocs de gent que ni sabies que tenies agregada, una mica de voyeurisme de les fotos del cap de setmana que han penjat els teus “amics” i, de sobte, com si un geni sortís de la làmpada dels desitjos – però sense fum d’ambient – un requadre envaeix la part inferior de la pantalla del teu ordinador: “bloop” (amb imaginació, onomatopeia del so) Hola ens coneixem?. Dons suposo que si, per això som “amics”, no? Li contesto.
No saps ni com t’has embrancat en la conversa però, pregunta rere resposta, tot apunta a que pot anar per llarg. L’endreça de paperassa que està a punt de fer un pilar d’un de molts sense folre ni manilles passa a segona prioritat i continues xatejant amb aquell “amic” que desconeixies. A compàs del ritme trepidant del món que ens ha tocat viure, passem de parlar del corrent siberià que ens congela la fava, la globalització i l’Íbex 35 a l’estat civil de cadascú i continuem aplicant-nos, mot a mot, en l’enginyós exercici de la seducció, en l’art de captivar, d’atraure i guanyar l’ànim, l’atenció i la voluntat de l’altre. I, si cal, modifiquem un xic l’aparença de les coses, que el marc ens ho posa fàcil…
El ritual d’apropament és molt àgil i ràpid, la conversa, literària i imaginativa. Feia una estona que parlaves del temps i sense adonar-te ja et trobes de ple en els prolegòmens i imaginant la suposada piga que t’ha dit que tenia a la natja esquerra. I arriba, més d’hora que tard, el punt més àlgid de la conversa i com en els llibres de Tria la teva aventura, has de decidir quina opció tries i si passes pàgina o no: o fer un “bloop” i marxar per cames – acció no tant distant al que segurament tothom ha fet en alguna ocasió per defugir d’un flirteig en directe que no t’acabava de fer el pes, per por escènica o per remordiments -; traspassar la responsabilitat i afavorir que el “bloop” el faci l’altre/a o continuar el que segurament acabarà en un coit per escrit i practicant l’onanisme que tant bé ens fa.
Com no podia ser d’altra forma – no desvirtuarem l’adjectiu del canal… – la nostra història acaba amb un “polvo” literari i totalment asèptic. No sé si hi haurà segones edicions o si l’encontre ciberespaial ens portarà a un pla més terrenal, però mentrestant i quan la meva parella em diu carinyo no puc evitar preguntar-me si l’adulteri online computa com a infidelitat.
Algú deia que a mida que la humanitat crea noves invencions, les persones troben formes d’erotitzar la nova tecnologia. Un dia d’aquests les analitzarem una a una, en profunditat.
