Els festivals de cinema acostumen a ser un aparador per mostrar les noves produccions d’aquells cineastes capaços d’oferir una mirada crítica i personal vers algun aspecte de l’imaginari social i mental. També estan concebuts per ésser plataformes on descobrir nous creadors que s’arrisquen amb els seus treballs inicials. Aquesta és la base i aquests són els objectius que ha de reunir tot festival de cinema que aspiri a fer-se un lloc en l’agenda cinematogràfica internacional.
Precisament, les dates actuals d’inicis de tardor, on les iniciatives de nova temporada proliferen, són una bona època per deixar-se caure per un festival de cinema. Curiosament, i amb la fi del Nederlands Film Festival, és ni més ni menys el Festival Internacional de Cinema de Catalunya qui ha agafat el protagonisme cinematogràfic. Sense cap mena de dubte, es tracta de dos festivals de característiques i ambicions molt diferents. No obstant, és aquesta diferència la que ens permet comparar les dinàmiques dels dos festivals i treure’n conclusions que reflecteixen no només l’estat d’ambdós certàmens, sinó també dels països respectius en què aquests es celebren.
Parlàvem abans d’ambicions dispars. I és que mentre el Nederlands Film Festival es limita al marc estrictament holandès, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya té una projecció internacional –tal i com diu, d’altra banda, el seu propi nom- any rere any més ascendent. Res a dir en aquest sentit. Catalunya, amb aquest festival que cada any acull Sitges, ha aconseguit introduir-se als titulars i als periòdics de tot el món gràcies a un esdeveniment que ha reunit figures de primer rang com Quentin Tarantino, Johnnie Too, David Cronenberg o Jodie Foster, entre d’altres. Un festival d’aquestes característiques, doncs, continua sent necessari per a un país que vol aspirar a ser reconegut com a tal. No obstant, i aquest és el leit motiv d’aquest article, per a un país que vol aspirar a ser reconegut com a tal també es fa imprescindible disposar d’un certamen de filosofia similar a la del Nederlands Film Festival.
Aquest darrer és un festival de cinema que serveix per presentar la producció local. Així doncs, i tenint en compte que el Nederlands Film Festival conclogué el passat 3 d’octubre, per la ciutat d’Utrecht –seu de la cita- van passar durant 10 dies tot tipus de personalitats vinculades amb el cinema holandès per parlar, promocionar i presentar els seus darrers projectes. La indústria cinematogràfica holandesa, que precisament no destaca ni per la seva magnitud ni pel seu prestigi qualitatiu, compta amb una cita amb la qual el cinema holandès pot sobreviure, ni que sigui durant poc més d’una setmana, a la saturació que genera Hollywood.
El pitjor de tot plegat, des de l’òptica catalana, no és que Catalunya no impulsi un Catalan Film Festival per promocionar i protegir el seu cinema. El gran mal és que Catalunya ni tan sols pot plantejar-s’ho ja que, de fet, el seu cinema és inexistent. La immensa majoria de les productores amb seu a Catalunya opten per filmar en llengua castellana amb el pretext possibilista, quan ni de lluny el castellà és sinònim d’èxit cinematogràfic. I la gran productora cinematogràfica del país, que curiosament és la Televisió de Catalunya, ignora directament el seu cinema reduint-lo al que s’anomena tv-movies per cobrir la seva quota de pantalla de servei públic.
Òbviament, el Nederlands Film Festival no és un referent internacional pel que fa a la qualitat cinematogràfica. Però el Nederlands Film Festival és la festa del cinema holandès. I és que als Països Baixos no es dubta a l’hora de defensar, commemorar i espectacularitzar el què forma part del seu patrimoni cultural.
Eduard Lladó Vila
Estudiant de periodisme de darrer any a la UAB i membre del col·lectiu d’estudiants Comunicació i Independència, integrat al mateix campus. A nivell professional és conductor de diversos programes de Radio Voltregà i editor de l’informatiu de cap de setmana de Radio Manlleu.
