Des del punt de vista d’Església Plural, el fantasma de la divisió dels cristians brandat per l’arquebisbat és una ‘cortina de fum’ per amagar ‘la pugna entre els diversos sectors de l’episcopat català i la permanent actitud poruga del cardenal Martínez Sistach, davant de qualsevol cosa que pugui sortir del seu control i que pugui significar, ni que sigui remotament, una alteració del devenir quotidià de les institucions eclesials barcelonines’.
El col·lectiu considera que ‘el món eclesial pot participar de la vida política, opinar, manifestar posició, criticar’ i afirma que ‘els laics i les laiques cristians estem cridats a la participació activa en els afers del nostre país i la institució religiosa ha de donar suport a aquests membres de l’Església que treballen pel bé comú, sempre i quan les finalitats estiguin d’acord amb els valors de l’humanisme cristià’.
‘El dret a decidir no és pas una opció política, és un dret bàsic de tota comunitat humana. Un dret que al poble català li és negat sistemàticament. Com pot un dret dividir la comunitat catòlica? Quines precaucions manifesten els bisbes quan reben autoritats polítiques de règims dictatorials que vulneren els drets humans? No va dividir la comunitat cristiana la cordial relació entre Pinochet i el Papa Joan Pau II? No divideix la comunitat cristiana que un ampli sector de la jerarquia catòlica vegi les aspiracions nacionals del nostre poble com a ‘nacionalismos exacerbados‘. No obre la porta aquesta actitud de l’arquebisbe de Barcelona, a que altres puguin esgruimir aquestes justificacions per a altres temes, com pot ser la llengua en que s’ha d’oficiar la litúrgia?’, afirma contundentment l’entitat.
De Joan XXIII a Joan Pau II
Multitud d’escrits ecelsiàstics justifiquen obertament el suport de l’Església als processos d’alliberament nacional. Església Plural cita en primer lloc l’encíclica ‘Pacem in Terris’ de Joan XXIII, on s’hi detalla: ‘La participació a la vida comunitària no és només una de les aspiracions més grans del ciutadà, cridat a exercir lliurament i responsablement el seu paper cívic amb i per als altres, sinó també un dels pilars de tots els ordenaments democràtics, a més d’una de les garanties més grans de permanència de la democràcia”.
Així mateix, Joan Pau II escrigué frases com ‘el camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions. Tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles’ i ‘el dret internacional es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència’.
Finalment, el document ‘Arrels cristianes de Catalunya’ també assegura: ‘Aquest compromís [de civisme vers Catalunya] té per al cristià una altra dimensió. És vehicle a través del qual es fa present al seu món i li fa do del llevat de l’Evangeli….En aquesta mateixa línia, cal observar que és pecat d’omissió, negar-se a prestar al país el servei que hom és en condicions de fer. L’al·lergia a la activitat política comporta deixar els interessos de la comunitat a d’altres, en exclusiva.’
Divisió
Des del punt de vista de l’arquebisbat, la consulta ‘pot portar una divisió entre els membres de la comunitat cristiana’, motiu pel qual va enviar una circular a tots els rectors de l’arxidiòcesi per prohibir-los que s’impliquessin activament en la consulta, cedissin les parròquies als voluntaris de Barcelona Decideix per fer-hi reunions o bé que hi instal·lessin urnes de vot. L’arquebisbat s’emparava amb l’argument que ‘la nostra societat viu en llibertat democràtica i les diverses opcions sobre la configuració de la societat s’han d’exposar en els llocs adients’.
