La declaració de les zones es basarà en criteris ‘sociolingüístics i històrics’, es produirà una vegada promulgada la Llei de Llengües i correspondrà al Govern d’Aragó després d’un informe del Consell Superior de Llengües d’Aragó. Els ajuntaments afectats per aquesta declaració o per la seva condició limítrofa amb vincles ‘històrics, culturals o socioeconòmics’ podran sol•licitar a la DGA l’extensió de la zona d’utilització de l’aragonès o del català, però la decisió final seguirà en mans de l’Executiu.
La decepció d’Iglesias
Iglesias és fill de Bonansa (Ribagorça) i catalanoparlant. Quan era alcalde del seu poble va ser un dels signants de la Declaració de Mequinensa de 1984, on 17 alcaldes de la Franja de Ponent rebutjaven les denominacions de xapurrejat i reclamaven la necessitat d’impartir el català a les escoles i fomentar la literatura en català a la Franja, i afirmaven que “la integració cultural i política d’Aragó no és possible sense que tots els aragonesos reconeguin com a pròpia la riquesa cultural i lingüística de la Franja Oriental d’Aragó”. Va ser un primer pas i arran d’aquest manifest es va aconseguir que el curs següent uns 2.500 alumnes poguessin estudiar català. Però res més.
L’oposició dividida
Per una banda, tant el PP aragonès com el Partit Aragonès Regionalista (PAR) no volen ni sentir parlar de la paraula cooficial, i el PAR , a més, pressiona molt fent valer la seva posició de soci de govern dels socialistes.
Els altres grups de l’oposició, CHA i IU han arremès contra l’avantprojecte de Llei, però en un direcció distinta al principal grup de l’oposició. Creuen que la mesura es ‘queda curta’ i aposten per una profunda normalització lingüística’.
