Diumenge, 25 de juliol de 2021 - Edició 1095
La República

Desesperació Catalunya

A mesura que s’apropa el moment decisiu, el dependentisme respon entre la còlera i el ridícul. És una allau: fòrums de guàrdies civils a les xarxes socials amenacen impunement. Polítics i mitjans invoquen la “kale borroka”, si cal, fent muntatges amb materials procedents de manifestacions antisistema a Alemanya. Opinadors que porten 35 anys vivint del mòmio sense ofici ni benefici pratiquen la “reductio ad Hitlerum” comparant a la ràdio pública (la del suposat adoctrinament separatista) la Llei de Transitorietat amb les iniciatives legals del nazisme. Amigues i amics, aquest és el nivell: han passat de l’Operació a la Desesperació Catalunya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 06/08/2017

LLEI. A falta de poc més de cinquanta dies per a la jornada més important de la història de Catalunya (ara sí, que l’escepticisme catalanesc no us privi de paladejar la immensa fortuna de viure aquests dies en que farem efectiu el nostre dret a l’autodeterminació!), molts diputats de Junts pel Sí han volgut difondre a les xarxes socials la seva imatge signant la Llei del Referèndum, just abans de presentar-la dilluns al registre del Parlament de Catalunya. Tot i els intents legalistes d’aturar-ne la tramitació, a partir del 16 d’agost, la Mesa de la cambra catalana donarà curs a la iniciativa, que serà aprovada, segons sembla, a primers de setembre. És possible que el govern espanyol intenti activar la bomba de la desconnexió durant la segona quinzena d’agost, amb l’objectiu de posar a prova la capacitat mobilitzadora de l’independentisme en el moment menys propici possible. Com sempre, marcar el temps i continuar endavant.

MENTIR. Albert Rivera encarna la desesperació del dependentisme: a manca de cap argument constructiu, impotents per a oferir-hi absolutament res (ni tan sols un sistema de finançament que redueixi una mica, només una mica, l’espoli), cal recórrer a la mentira més burda per denigrar l’adversari. A les xarxes socials, a rebuf del gran comissari Enric Hernández, s’ha esforçat aquesta setmana de manera patètica per associar l’independentisme amb la “kale borroka” (mentre el sicari de Planeta ho feia directament, encara més pel boc gros, amb els “abertzales”). Fins al punt d’inventar-se la crema de diversos autobusos a Barcelona. Una cosa és no compartir determinades formes de lluita al carrer de la CUP i una de molt diferent intentar construir-hi un món paral·lel, com sempre, pensat més en clau espanyola que cap altra cosa. Es tracta de convèncer l’electorat conservador espanyol de la maldat de l’anticapitalisme: un esforç ben senzill.

QUÒRUM. Des de les pàgines de l’ARA, el politòleg Jordi Muñoz insistia aquest dimecres, novament, en un esquer equivocat a l’hora d’intentar enfortir el Referèndum d’Autodeterminació: la possibilitat de fixar un límit mínim de participació que permetés implicar els del no en la convocatòria. El seu raonament va en la direcció contrària als efectes que propugna: fixar l’obligació, per exemple, d’un 50% de participació, provocaria precisament una deserció massiva de les urnes dels contraris a la independència. De fet, davant l’evidència de la derrota que auguren totes les enquestes, només hi ha un element que pot contribuir a la mobilització del no: que els organitzadors traslladin amb tota la fermesa del món la seva pètria determinació d’aplicar el resultat en qualsevol cas. Repeteixo, qualsevol cas. Només això, la percepció que és la darrera oportunitat d’aturar la independència, podria fer que una part notable del no abandonés el sofà que li permet fer seva l’abstenció.

RELECTURA. Fa una mica d’angúnia llegir l’exjutge Baltasar Garzón passant a l’atac per a enblanquir el seu passat de tolerància pràctica amb la tortura. Vedette amb “puntillas”, home ple d’ambicions personals, va emprendre una aventura política que va acabar com el rosari de l’aurora i que es basava principalment en el seu desig de protagonisme. Jutge estrella, no va pair mai que el nou govern socialista que havia contribuït a fer guanyar no el nomenés ministre de justícia. Per això fa tanta gràcia que el magistrat es queixi ara que els procediments del 92 s’anomenin “Operación Garzón”. Hauria d’estar-ne feliç. La millor resposta, sense dubte, les reflexions dedicades a l’exjutge en resposta per part de Vicent Partal. Les paraules finals de Garzón, fent veure que és contrari al procés d’independència perquè el defensen els seus crítics, és la darrera tergiversació i una cloenda eloqüent que demostra que sí, que Garzón és un cínic i un covard.

RETRATS. Ho assenyalen totes les enquestes i ho diu cada convocatòria fracassada en família: el gran problema dels del no (que són molts, més d’1,5 milions de catalans) és la seva increïble incapacitat per a la mobilització al carrer. Compte que aquest fet pot acabar resultant força decisiu: esperen que papa estat els hi resolgui el tema. La darrera demostració la varem tenir dilluns amb motiu de la contramanifestació en defensa de la Guàrdia Civil, davant la caserna de la Travessera de Gràcia de Barcelona. A primer cop d’ull, semblava arriscada la convocatòria de la CUP, però el cert és que la galeria dels horrors organitzada pels defensors de la benemèrita va compensar-ho.  La composició, pura mel. L’habitual mixtura entre càrrecs locals del PP amb ventalls “rojigualda”, falangistes de braç en alt i bandera roig-negra, i macarres amenaçant de mort els mitjans. Set anys després de l’esclat de tot plegat, continuen sortint al carrer els de sempre.

REUNIÓ. Aquesta setmana Mariano Rajoy s’ha reunit amb el cap de l'Estat. Sí, ho heu llegit bé. No em refereixo a la tradicional trobada amb el borbó al Palau de Marivent, no. Parlo de la cita entre el líder del PP i qui realment mana a Espanya, Florentino I d’ACS, el veritable rei dels interessos de la classe dirigent del Règim del 78 hereva del franquisme. Resulta que, com ja va passar amb Endesa, inversors italians han llançat una OPA sobre la companyia Abertis. El president del Madrid, en defensa dels interessos d’Espanya que, naturalment, com sempre, es confonen cent per cent amb els seus personals i de llotja, prepara una contraoferta per mantenir la concessionària dels ous d’or a mans espanyoles. Naturalment, Moncloa se saltarà, com de costum, les directives europees que calgui per salvar la situació d’alerta nacional. I d’aquí poc els catalans tindrem un nou honor: el de pagar peatges a sa majestat Florentino.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.