Dissabte, 7 de Desembre de 2019 - Edició 499
La República

Cap a on va el republicanisme?

ANÀLISI – @JoanSole_ | Amb més o menys encert, ahir Joan Tardà va obrir un debat molt interessant sobre quin ha de ser el full de ruta que ha de seguir el republicanisme català. Tot i que amb els resultats del 21 de desembre tot semblava indicar que hi hauria un acord de Govern per intentar desplegar la República, la realitat és que, ara mateix, no hi ha un camí marcat i acordat més enllà d'intentar salvar la legislatura com sigui.

Redacció
Redacció 06/03/2018
Amb més o menys encert, ahir Joan Tardà va obrir un debat molt interessant sobre quin ha de ser el full de ruta que ha de seguir el republicanisme català. Tot i que amb els resultats del 21 de desembre tot semblava indicar que hi hauria un acord de Govern per intentar desplegar la República, la realitat és que, ara mateix, no hi ha un camí marcat i acordat més enllà d'intentar salvar la legislatura com sigui.
 
Tot i que la investidura a llarg termini era una aposta que podia ser bona pel desgast al qual podia estar sotmès l'executiu de Rajoy -amb la reducció de la compra de bons del BCE, els pressupostos del 2018 i el problema de les pensions-, la situació actual és que la manca de cohesió ha propiciat que avui el republicanisme es trobi igual que un vaixell a la deriva amb els tripulants enfrontats i les eines i la brúixola amagades.
 
La pregunta que s'haurien de fer els tres partits, i que caldria respondre amb la societat civil que els ha acompanyat, és: Cap a on anem? El mantra sobre el creixement de la base social del republicanisme és constant des que l'any 2012 l'ANC va sorprendre a tothom amb un milió de catalans als carrers de Barcelona. És cert que el projecte republicà mai havia arribat tan lluny com ho ha fet fins ara, però també cal concretar que quan ho ha fet la direcció política no ha estat a l'altura. El president legítim, Carles Puigdemont, admetia la setmana passada que el Govern, però en concret ell, es va equivocar quan va suspendre la Declaració d'Independència el 10 d'octubre. Un error garrafal, ja que es va malbaratar la mobilització popular amb l'esperança que l'Estat s'asseuria a negociar i que Europa escoltaria el clam d'una regió.
 
La base social republicana va créixer quan els fets van passar per davant de la retòrica, quan els dirigents es presentaven a la plaça Universitat, com va fer Oriol Junqueras, i deien davant dels estudiants que era el seu moment. Van fallar, i ja que van fallar potser cal agafar-se a la màxima futbolística que quan un entrenador no funciona cal buscar el seu relleu. El mateix Joan Tardà ho va apuntar en una xerrada organitzada per Revista Mirall i el directe!cat, que més endavant també va repetir a Catalunya Ràdio: “Si no ens en sortim, ens n'haurem d'anar cap a casa. Tots eh? En Puigdemont, en Junqueras, jo mateix. Tothom. Per poca vergonya que es tingui tothom haurà d'anar cap a caseta i demanar perdó”.
 
Potser per començar a treballar aquests fulls de ruta cal un relleu a les direccions, no té cap sentit que la desconfiança sigui el punt de partida. No pot ser que el mes d'octubre, novembre i desembre es digui que mai es pactarà amb els “carcellers i espoliadors” del PSC i ara es regalin titulars on sembla més fàcil arribar a un acord amb el Miquel Iceta del 155 que no pas amb el president a l'exili. Són contrastos molt bèsties que no responen a una dinàmica que hagi donat cap resultat més que la divisió de les files sobiranistes.
 
És moment de donar respostes
 
Pregunteu-vos: Cap a on va el republicanisme? Governar una gestora autonòmica? Recuperar les institucions? Fer un front d'esquerres per administrar les molles? És difícil d'entendre que, després de quasi tres mesos, avui encara el debat no giri al voltant de quin full de ruta cal aplicar per recuperar les institucions, investir el Govern legítim, articular una campanya internacional en pro de l'alliberament dels presos i del retorn del president i els consellers que ara són a Bèlgica.
 
La sensació és de pèrdua de temps, de tornar a malbaratar un capital com és el de més de dos milions de vots. De desaprofitar la prevaricació del jutge Llarena. D'enredar-se en lluites intestinals sense cap altra evolució que la de fotre l'adversari perquè sembli pitjor que jo. Hi ha presos polítics i un Govern a l'exili, cal fer-se digne d'aquesta causa.
 
El debat que ahir va obrir Joan Tardà és interessant, i ho és perquè posa sobre la taula el fet que hi ha una part del republicanisme que està disposat a fer tabula rasa amb els qui han votat a l'Ajuntament de Barcelona fa només unes setmanes que no volen el trasllat dels presos polítics a les presons catalanes. A obviar que fa cinc mesos van votar a favor del 155. Sí, el PSC de Núria Parlon es va desmarcar d'aquest posicionament, però perquè l'escàndol que suposa l'arbitrarietat judicial és tan evident que per dignitat no pot estar a favor del fet que Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart siguin més a prop de les seves famílies.
 
Fer valdre el capital social
 
A vegades el republicanisme es mou en una mena de complex que costa d'entendre. Un complex que el fa afirmar coses com que l'estelada molesta, que els crits contra la manipulació de la premsa fan sentir incòmodes o que l'espai republicà només pot créixer cap a una direcció, l'esquerra. Un complex que qüestiona constantment el valor del seu projecte, de la força del carrer i dels resultats electorals: El 'No' a la independència (43%) val més que el 'Sí' (47%)?
 
És pertinent saber cap a on va el republicanisme, quins objectius hi ha a curt i llarg termini. Qui els liderarà, amb quin objectiu i per a què fer. La cosa és que cal ser clars, sincers i transparents. Després les urnes decidiran qui té més o menys suport i quin projecte mereix la confiança dels electors.

Relacionats