Aira, Toni(periodista).
Frenada parcial.
David Fernández s’expressava amb contundència en valorar els resultats del 24-M: el sobiranisme ha sumat 300.000 nous vots per assolir una xifra (el 44,9% dels sufragis) mai vista en unes eleccions municipals; qui té la temptació de passar-ho per alt és que analitza el procés amb ulls d’un sol partit, encara que s’ofengui. I aquest moviment cap a la llibertat plena no és ni d’una sola formació, ni d’un sol líder. És de la gent. Des de novembre de 2012. Tot no és perfecte: la caiguda de Barcelona a mans d’alguna gent que no està prou compromesa amb el procés és un inconvenient, sí. Però el cert és que (amb la feblesa dels seus 11 de 41 regidors) serà també una oportunitat per comprometre’ls. CiU és imprescindible per culminar el procés independentista: no ho és però, que hagi de guiar el cent per cent del temps el camí.
Cardenal, Miguel (president del Consell Superior d’Esports espanyol).
Trepitjant drets.
L’alt càrrec del govern Rajoy ha amenaçat aquesta setmana amb sancions del Comitè Antiviolència a l’Athletic i el FC Barcelona si es produeix aquesta nit una xiulada (com serà, memorable) a la Marxa Reial i al Borbó. Cap sorpresa en un país en el qual el retrocés de les llibertats civils (en les actituds dels governants i en la legislació que generen) és flagrant i constant. Ara resulta que l’exercici de la llibertat d’expressió (com l’exhibició de símbols) que emparen totes les cartes de drets fonamentals és una manifestació de violència! És ben bé el món a l’inrevès. Un món al qual (que no t’embauquin, benvolgut lector) la dependència ens farà retornar una vegada i una altra: perquè tothom sap que només hi ha una manera de perdre de vista per sempre el Partido Popular.
Colau, Ada(alcaldable de Barcelona en Comú).
Primers moviments.
La triomfadora de les eleccions al cap i casal no ha trigat a obrir ronda negociadora. Descartats CiU, PP i Ciudadanos per raons ideològiques, les opcions es redueixen a dos: PSC o ERC-CUP. L’opció d’una entrada d’Esquerra al govern municipal amb la CUP donant suport puntual des de fora, permetria disposar d’una mica més d’estabilitat (16 regidors). Resultaria, però, prou incompatible amb un pacte Podemos-ICV-EUiA per confegir una candidatura nacional puta-ramonesca per al 27-S i, per tant, enfrontada a ERC i CUP. L’opció d’un govern estable amb el PSC seria, però, un cop directament demolidor a la credibilitat de la nova alcaldessa: “acabar” amb el model Barcelona vigent durant tres dècades a base de compartir llista amb els col·laboradors necessaris i formar govern amb els actors principals. Colau haurà de triar aviat.
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Pactes ambivalents.
Des de el mateix moment que va acabar el recompte, la nit de diumenge, el cap d’Esperanza Aguirre no para de donar voltes. De la proposta de fer alcalde de Madrid el candidat socialista ha passat, sense solució de continuïtat, a oferir un pacte de tots contra Podemos. La desorientació és màxima. El ministre de l’Interior, qui va intoxicar contra Xavier Trias, ha ofert ara els vots que comanda el seu germà per salvar-li la cadira. Diu que avala els pactes per evitar que l’esquerra radical ocupi llocs rellevants de poder. Volen aïllar-la. Aplicar-li un cordó sanitari. Mentre alguns dels seus candidats parlen del retorn de la crema d’esglésies i la violació de monges. Vés per on, després de tants anys assegurant que el Pacte del Tinell, amb la seva clàusula de compromís contra el PP, era excloent, ara resulta que està justificada contra els de Pablo Iglesias.
Forcades, Teresa(impulsora de Procés Constituent).
Confluència rima amb independència.
Entremig de molts altres vectors entrecreuats, està clar que la confluència de les formacions de l’esquerra (més o menys sincerament) rupturista ha triomfat a les municipals. Allà on Podemos ha col·laborat amb altres forces la suma ha obtingut els millors resultats. La temptació de traslladar el model, mimèticament, a la contesa del 27-S ja és damunt la taula. Procés Constituent, amb una evident pugna interna, vol encapçalar una gran candidatura per canviar-ho tot. Tanmateix, a hores d’ara, no sembla possible sumar ICV-EUiA i Podemos a una candidatura que permeti expressar aquell dia un sí plebiscitari a la independència. Caldrà esperar com es descabdella el debat entre aquestes forces durant les properes setmanes i mesos, però sembla que Procés Constituent serà la primera víctima del desacord entre l’anticapitalisme decidit a prescindir d’Espanya i el que accepta la dependència.
García, Lola(sots-directora de “La Vanguardia”).
Encalçar el president.
No havien transcorregut dotze hores des del tancament dels col·legis electorals i el senyor comte llançava les seves hosts en persecució del president. Objectiu: pressionar-lo per aconseguir aturar el 27-S com sigui. Els resultats de les municipals han estat nefastos pels de sempre. La independència és en sí mateixa una opció terrible, però si, a sobre, ve escorada a l’esquerra (fins i tot anticapitalista!), aleshores ja ni us explico. Durant les setmanes properes, mentre Unió acaba de desfullar la margarida, la pressió de l’establishment sobre el president serà senzillament bestial. Els que confiem en la seva paraula no podem més que proposar-li que anunciï quan abans la seva voluntat de concórrer amb la llista de país que, sense dubte, fa mesos que prepara, apartada del nom tradicional de la seva formació i farcida d’independents de prestigi.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
