El resultat de les eleccions generals a Catalunya ha generat reaccions molt viscerals dins l’independentisme. Tot i que en públic les direccions i les bases de les dues formacions aposten per la unitat d’acció i la cohesió, en privat, diumenge, es varen donar episodis de laments i mofa que són impropis de gent que, al cap i a la fi, comparteix govern i projecte.
Si el concepte d’unitat rau en la naturalesa d’anar junts per assolir un mateix objectiu, diumenge la gent de JxCat hauria celebrat i felicitat ERC per aconseguir que una formació independentista fos la primera en unes eleccions generals. I, a la inversa, si ERC de debò defensa la legitimitat del president legítim, Carles Puigdemont, s’ha de deixar d’esbombar retrets contra aquest per, en primera instància, no haver tornat a Catalunya davant el risc de ser detingut si el Parlament no l’investia i, dos, ha de fer front comú per protegir la seva representativitat. Perquè, al cap i a la fi, Puigdemont és un home, sí, però la presidència a l’exili és una institució que cal protegir.
És per aquest motiu que crec que no hi ha lloc per als laments pel marge de diferència entre les dues formacions i l’intercanvi de burles, sobretot quan la Junta Electoral Central prohibeix amb una resolució delirant que Puigdemont es pugui presentar a les europees. En aquest moment, els dos partits –i fins i tot la CUP- haurien d’haver sortit en bloc per defensar el seu dret polític a presentar-se. I sortir en bloc no és un comunicat a través de les xarxes, és una compareixença conjunta.
Diumenge l’independentisme va col·locar el vicepresident legítim, Oriol Junqueras. El 26 de maig el president legítim, o la seva candidatura, hauria d’omplir les urnes amb més força que mai per deixar clar que el republicanisme té un mandat, el de l’1-O, i un govern legítim.
La batalla per veure qui guanya l’hegemonia de l’independentisme no és obstacle per exercir el principi de lleialtat que ha d’haver-hi entre les dues formacions que tenen presos, preses i exiliats polítics. Perquè si un diari com El País et demana “apartar” Puigdemont, és que cal protegir-lo. Perquè si el nacionalisme espanyol es frega les mans per detenir el president Torra i el congressista Rufián, és pertinent no deixar avançar el seu discurs en bloc. Si hi ha unitat, que n’hi hagi. És amb els fets, i no amb les paraules, on la unió fa la força. En els retrets no queda més que un camp ple cadàvers que llueixen el mateix uniforme.
