Que aquesta legislatura no ha anat bé per a l’alcaldessa Colau és notori, vegis les dades que donen l’últim baròmetre de Barcelona, on quasi el 60% dels barcelonins considera que la ciutat ha empitjorat i un 42% titlla de “molt dolenta” la gestió del consistori.
Es varen presentar per arreglar els problemes d’habitatge, amb dures crítiques contra la gestió de l’àrea de seguretat de l’alcalde Trias. Ara admeten que els problemes no se solucionen, només, amb voluntat política. Avui la inseguretat i l’habitatge són les dues grans preocupacions dels veïns… El llistó era tan alt, que la caiguda ha sigut més dura.
ERC podria ser el gran beneficiat d’aquest desgast. L’espai de les esquerres a Barcelona és un mar d’oportunitats després d’una legislatura decebedora. De fet, ahir mateix, conversant amb el portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona, Santi Mas, em confessava el desencant que hi ha amb l’ajuntament -i també amb la Generalitat-.
Els republicans poden créixer, i encara més amb el perfil propi que ha treballat durant quatre anys l’exalcaldable Alfred Bosch. Tanmateix, a només quatre mesos de les eleccions i amb un govern municipal desesperat per fer volar coloms, quin sentit té acordar la unió del tramvia de Barcelona?
L’estranya necessitat dels republicans per presentar-se com un aliat de Colau comporta hipotecar el projecte municipal amb una qüestió que es va carregar l’alcalde Hereu i ha sigut un mal de cap per a Barcelona en Comú.
És un clàssic, quan les coses van mal dades, que s’inauguri un park, un pipicà o, si fa falta, es descobreixi una placa per fer veure que durant aquests quatre anys s’ha fet alguna cosa. S’ha de fer quelcom que justifiqui el salari i esperoni els votants. Pactar quelcom relacionat amb el Tramvia, però, és un tema a part. Els últims vuit anys deixen molt clar que és quasi un suïcidi.
És un acord marcat per les necessitats. La del govern municipal de presentar una promesa electoral complerta i la d’ERC d’escenificar que a Barcelona i a Catalunya s’estan teixint noves aliances. Un gest que deixa clares les intencions, però que és excessivament arriscat.
