"Vuelve, Van Gaal!"

En l’anterior post d’aquest vostre espai per a la memòria vàrem renunciar expressament al capítol que teníem preparat en benefici d’un bé suprem com era la concentració per a la fita cabdal de Roma, tot seguint les ordres del tovarich Popota. El capítol anava dedicat a les participacions (per dir-ne d’alguna manera) del Barça de Van Gaal a la Champions, pertanyent a l’extensa columna del ‘deure’ de l’Ancien Régime, que periòdicament anem detallant públicament per a humiliació llur i de llur descendència. Popota ja va anunciar en un comentari a l’anterior post d’Urdin-Gorria el que havia de venir avui, bo i referint-se a un borderline que assegut al seu costat a Saint-Dennis es va passar el partit insultant Eto’o i reclamant el retorn del calvinista Van Gaal a la banqueta blaugrana. Doncs a això i mai més ben dit, a això, va dedicat el post d’avui La històrica temporada que tot just hem conclòs té el mèrit afegit d’haver-se consumat no només contra els teòrics rivals políticofutbolístics externs, sinó també contra els interns, per als quals urgeix en la propera temporada anar preparant una mena de Lubianka implacable que desinfecti l’entorn culer. Pot sonar extremista. No és que hi soni, és que n’és, però no se’ns acut altra solució que la quirúrgica quan enmig d’una final de la Champions on t’has plantat elmininant Milan i Chelsea vencent-los a casa seva, a algú se li acut que és el millor lloc i moment per reivindicar la figura de Van Gaal, autèntic Sant Cristo gros del tardonunyisme més sinistre per exorcitar el cos culè de l’heretgia cruyffista. Finalment, la veritat, el bé, la idea dels bons homes, ha triomfat per damunt la flama calvinista. Fins i tot després que el comandant Laporta tingués el coratge i la dignitat d’inscriure públicament aquesta temporada dins l’haver del cruyffisme, als nans mentals de Can Godotis no els és romàs altre remei que fer muts i a la gàbia, davant la victòria aclaparadora, incontestable, del fill de Déu.

Per a persistir en la merescuda humiliació de sandronunyistes filocalvinistes i per espolsar qualsevol reviscall de dubte i qualsevol temptació de mentida i insídia, ara farem memòria sobre quin va ser el paper del Barça del Sant Cristo gros a la Champions.

Els documents que us oferim avui corresponen als partit de la lligueta disputats pel FCB a Kíev enfront del Dinamo d’Andrii Xevtxenko, en què els blaugrana varen ser estovats sense contemplacions pels ucraïnesos (3-0) i a Newcastle, on els nostres tot just varen poder maquillar un altre 3-0 en un partit en què va arribar a semblar un entrenament entre un equip sènior i un altre de juvenil, en què els primers assajaven a plaer centrades i rematades de cap. 

Lamentablement, els nostres investigadors no han reeixit a trobar cap document del partit de tornada de la lligueta contra el Dinamo, al Camp Nou (0-4), ni del 2-2 a casa contra el PSV després d’anar guanyant 2-0. Tot, snif, en el mateix grup el mateix any, deixant fora dels quarts de final l’aleshores vigent campió de la Recopa i propiciant la victòria final del putrefacte Madrid de Heynckes, sisè a la lliga espanyola, per a més gran vergonya del Sant Cristo calvinista. 

EDITEM: atès que el camarada Urdin-Gorria n’ha aconseguit l’enllaç, us oferim aquest insuperable document sobre el gloriós Barça europeu de Van GAL:

I l’any següent? Doncs no, l’any següent tampoc no va ser possible que el calvinista portés els nostres croats més enllà de vuitens. Els sandronunyistes diran: “Home, és que li va tocar el grup de la mort, amb Bayern i Manchester United!”. I pietosament els respondrem: efectivament, els mateixos equips que enguany el fill de Déu ha posat de genollons.

Finalment, el tercer any el calvinista va assolir les semifinals per portar els seus fills a un sacrifici més just i digne, essent cremats com a ninots a Mestalla una nit d’abril amb una de les habituals golejades que li inflingia el València d’un piojo López que es reia de Van Gaal superant amb solvència totes les trampes que l’obtús calvinista li parava.

No hi va haver un quart any. Bé sí, volem dir que n’ho hi va haver un quart any consecutiu, ja que abans va caldre desembafar i desintoxicar la culerada amb Serra Ferrer i Rexach, perfectament ineptes per al càrrec, però mediterranis i catòlics, amb tota la gràcia felliniana que això confegia a la repetició de desfetes. El punt àlgid del gaspartisme, destil·lació de l’essència més íntima del nunyisme, va arribar amb la temporada 2002-2003 amb el retorn del flagell d’heretges, la còl·lera inquisidora, Darth Van Gaal. El deliri. Mai cap mortal, cap país, cap institució no varen ser tan a prop de la consumació de l’ideal calvinista: la salvació pel camí de la condemnació. Mai Més Que Un Club no va ser més a prop del pou, de les tenebres, de la foscor. Mai abans no havia jugat contra l’Españññol amb una plaça de descens en joc. I a la Champions, Darth Van Gaal va haver de tornar a veure els quarts de final per televisió, atès que en l’eliminatòria (fracassada) contra la Juventus, l’equip ja era dirigit per Radomir Antic. De tot això, amics, sí, només en fa sis anys.

Qui doncs, pot desitjar el retorn de la barbàrie? Els seus precursors i partidaris. Els analfabets, els ximples, els oligofrènics, els reprimits, els calvinistes, els opusdeistes, els sadomassoquistes i tot un extens càrtel en el sentit colombià del mot. I també, és clar, els dolents. Espanya. L’imperiet de ponent. Mòrdor. Aliats de facto del sandronunyisme. “Vuelve Van Gaal!”.